Paco Muñoz, de terra endins -com l'olivera de ta casa i el poble on vius-, i de mar enllà com els misteris i tresors de la mediterrània que il·luminen la lluminosa Dènia,...Tot això ho trobem al llarg de les vint cançons del treball que presentem aquesta nit, cançons plenes de maduresa que expressen tota una vida d'estima a una país, una llengua i una gent: a nosaltres els valencians i el desig etern de llibertat i de no renunciar mai a un món millor. Sí, Paco, la llibertat la picaren... i continuen picant-la polítics grotescos, fills d'un franquisme somort que encara ens marca, amb les seus bufonades, però nosaltres al vent, la cara al vent...mentre ens quede un fil de veu per dir Què vos passa valencians?, i no perdre la identitat. I tu ho dius mirant la mar blava des del vell Montgó mentre festegen peixos i crancs, i agafes la nau i te'n vas mar endins cap a l'Orient, d'on ve la llum que dibuixa les nostres muntanyes i ens desitja una festa gran. Bells mariners, els germans Murillo, Latino, Dani, Javi i Àlex, i belles sirenes, Ada i Miri, t'acompanyen. Tu, com Ulisses, t'adreces cap a Ítaca, on saps ben bé que l'objectiu és el goig del camí, ple d'aventures i ple de coneixences, on t'esperen la teua Penèlope, la companya Pepa, els nostres poetes: Estellés, Martí i Pol,.. que ens han guardat aquests bells mots, i els teus amics que t'acompanyàrem al bell marc de l'Ideal, i t'acompanyem ara i ací.
Paco, escoltant el disc, em ve una paraula per a definir-lo, serenor, i en vénen a la memòria una cançó de Lluís, t'estimo`, '... que passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser,...' i també un dels últims poemes de Miquel, 'quietud perduda': ' S'encalma el vent, també la mar s'encalma,/ Ara les barques van tornant a port/ i els pins s'adormen vora les cales./ Un mantell de silencis posa accents d'intimitat damunt de cada cosa./ La quietud, la quietud perduda/ com un retrobament inesperat./ Molt lluny se sent alguna veu que canta.'
Paco Muñoz, un home fidel al seu país, que amb les seues cançons ens recorda qui som i volem ser... Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels. Moltes gràcies per tot!
Rafael Estrada i Puertos
Disculpeu l'atreviment
per la falta de rigor,
són lletres sense cap pretensió
posades a la vostra consideració.
A l'amic Paco Muñoz,
membre de la Nova Cançó,
artista i home de seny,
amb una trajectòria coherent.
Vas començar duent sotana
per allò de servir la gent,
però va acabar fent-te nosa
i la vas penjar sense més.
No està feta l'Església, deies,
per enganyar la gent.
Mai no vas qüestionar Déu,
però sí l'aparell d'aquells
que no creuen en Déu
i fan del servici ofici.
Provocaren una diàspora,
i alguns buscaren recer
com a rectors de treball
a les fàbriques i als camps.
Marco, Signes, Gramatge,
David, Vicedo i Pellicer,
i tants d'altres com hi han
que no pogueren aguantar.
Paco, tenia clar
allò que volia fer:
cantar a la seva terra
i retrobar-se amb la seva gent.
Vas cantar les excel·lències
del nostre benvolgut País,
fugint sempre del tòpic
d'aquell levante feliz.
Sempre has qüestionat
la manca de llibertat,
has afirmat les nostres arrels
i has ratificat la identitat.
Has enlairat els malaurats
poetes valencians:
Toni Mestre, Joan Fuster,
Ovidi Monllor i Andrés Estellés,
Has cantat a la terra i a la mar,
a les serralades de Montcabrer,
el Mondúver, la Bèrnia,
Penyagolosa i el Benicadell.
Has fet pensar el nostre poble
preguntat una i mil voltes
què vos passa, valencians?
I tu mateix has contestat:
“Alça't, poble de València,
i comença a caminar
perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.”
Paco no va nàixer per la cançó
perquè ell mateix es cançó,
cançó de pau,
cançó d'esperança,
cançó de llibertat,
cançó de justícia i germandat.
Ara, dius que te’n deixes,
que vols anar-te'n i no tornar,
sàpies que deixes un buit
molt difícil de reposar.
Però ens deixes conhortats
perquè ens queda la teva música,
les teves cançons,
la teva bonhomia i amistat.
Et done les gràcies, Paco,
per la teva aportació i generositat,
estigues segur que ací et queda
l'estima d'uns amics, d'un poble,
Cocentaina, que mai l’oblidarà.