Encara no he llegit la novel·la que enceta la triomfal trilogia Millenium del suec Stieg Larsson (1954-2004), però després de veure la pel·lícula de Niels Arden Oplev crec que no trigaré massa a recuperar-la de la biblioteca dels meus pares (de fet, els la vaig regalar jo) per comprovar si, com acostuma a succeir, encara és millor que un film que m'ha semblat molt entretingut i força ben fet.
Són 150 minuts ben aprofitats. Un thriller que t'atrapa des del principi i t'obliga a seguir amb interès els moviments d'un periodista en plena crisi personal (Michael Nyqvist) mentre investiga la desaparició d'una noia quaranta anys enrere. Sexe i violència, sí, però també una ambientació magnífica i, sobretot, escandinava, molt més interessant (o, almenys per a mi, desconeguda) que la clàssica nord-americana.
Sordidesa i depravació
Nyqvist interpreta un personatge inquietant, però no tant com el de Noomi Rapace, la noia de mirada fosca que l'ajuda a investigar la desaparició. La boira d'una illa perduda al mig del no-res acaba sent l'escenari perfecte per a una trama on també apareixen unes quantes habitacions sòrdides i uns quants depravats.
Falsos finals
L'únic problema, potser, és que el final no acaba d'arribar mai. No vull dir que la pel·lícula es faci llarga, però sí que l'han estirat sense massa criteri, afegint elements innecessaris a un argument que potser mereixia un desenllaç més demolidor. Encara no sé si això és atribuïble als guionistes (Nikolaj Arcel i Rasmus Heisterberg) o a l'autor de la novel·la que ha inspirat el film, però aquests falsos finals es carreguen bona part de la tensió acumulada en més de dues hores.
El que dieu dels falsos finals també és conseqüència de la novel·la. Al final de la primera, no sabem gaire res del passat de la Salander, que va i ve molt al seu aire, i el final obert de la pel·lícula es correspon amb el final obert de la novel·la.
Si hi hagués de trobar algun defecte, és que els dolents són massa dolents; dit d'una altra manera, és una novel·la excessivament mancada de grisos. Fins i tot el Vanger 'bo' va massa a la seva, fins al punt que en un moment el protagonista li ha de dir que s'ha sentit utilitzat.
Pel que fa a la Salander, per a mi és massa un 'Deus ex machina'. Si bé és cert que hi ha hackers boníssims - si se'm permet la contradicció en els termes - l'autor n'ha fet un gra massa. L'espasa Excalibur és màgica des del començament, i tot es produeix en un món on hi ha excaliburs màgiques. Aquí no: aquí fa massa la sensació de recurs fàcil per resoldre les coses per la via ràpida.
Norge, Bea, m'heu fet venir encara més ganes de llegir el llibre.