Una filla, el marit, la seva menuda; un fill, la dona, son fill, giren visita als pares, vellets, en un poble costaner i residencial del Japó. Durant un dia assistirem a les seves converses, invectives, dards enverinats, amb el rerefons de la tènue i omnipresent ombra planadora del fill gran mort en accident (...)
El pare, antic metge, i la dona, mestressa de casa, mantenen una difícil relació. El caràcter d’ell, sorrut i autoritari, hi fa molt. Pel que fa als germans, hi ha assumpte pendents entre ells i els progenitors, singularment entre el xicot, de professió dissenyador, i el pare. Problemes agreujats pel fet que el noi viu amb una dona vídua i amb un fill de l’anterior marit.
Les relacions, però, són tenses, tibants: amor, humiliació, desamor, revenja, menysteniment, mitificació, retrets, mitges veritats, grans mentides... entren i en surten per aquest maquinària perfecta que és la família; veritable fàbrica de convivència forçada, d’odi, d’amor i ajuda mútua, d’asimetria tolerada.
Joc multibanda, amb converses i frases que planen, amb mots que et sacsegen i fan trontollar... en som testimonis de com se les ha una família japonesa amb diferència generacional incorporada.
Tres escenes màgiques, poderoses, servo d’aquest fenomenal film: el pare, en el bany, conversa amb la dona amb una mampara interposada; una papallona s’endinsa per la casa i la mare pretén assolir-la; la dona del fill i la sogra enraonen sobre la possibilitat que la primera en tingui nova descendència.
Film de silencis, de pauses, de mirades, de mots escadussers, d’idees penetrants, amb cortines paisatgístiques i amb toc musical que ens ajuden a pair les escenes i els moments, en Kore-Eda em recorda, molt i molt, un dels meus directors de referència: l’enorme Yasujiro Ozu i els seus “Contes de Tokio”.
Una joia.
. Still Walking /Aruitemo Aruitemo. Direcció, guió, i muntatge de Hirokazu Kore-Eda. 110 minuts. Japó. 2008.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
