L'àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista encara la recta final. Encetem el cinquè i darrer tema, "Catalunya Estat", amb la publicació simultània de dues ponències: la d'Albert Royo, politòleg i cap de Comunicació de l'Oficina de la Comissió Europea a Barcelona, i la de David Bajona, analista del Centre d'Estudis Estratègics.
La ponència d'Albert Royo aprofundeix en els serveis exteriors. Es refereix a la tradició europeista del catalanisme i a la necessitat d'aprofitarla Unió Europea com a instrument d'una manera clara: "En la Unió Europea actual, disposar d’un Estat propi és imprescindible per garantir la defensa dels interessos nacionals." Mentre no es diposa d'aquest estat, però, Royo proposa desenvolupar un seguit d'eines que permetin exercir una diplomàcia cívica catalana. Alhora, i en la darrera nota a peu de pàgina, ens assabenta que "la Secretaria d’Afers Exteriors està desenvolupant els treballs previs a la redacció d’un Pla Estratègic de l’Acció Exterior de Catalunya".
La ponència de David Bajona s'ocupa de l'exèrcit i la seguretat i ho fa des d'aquest punt de partida: "Amb la derrota de 1714, Catalunya perdria la capacitat de defensar-se armant un exèrcit regular i d'establir aliances estratègiques, és a dir, militars. Però també perdria, físicament, per atrició, represàlia o exili, el seu propi estament militar. Aquesta pèrdua mai ha estat recuperada o compensada pel país fins ara. (...) La superació d’aquest encotillament passa, com en molts altres camps, pel canvi en l’estatus político-jurídic de la nació catalana. Però comença, inevitablement per la capacitat de pensar i analitzar la defensa i la seguretat en el pla estratègic, exercici que cap nació de recent accés a la sobirania ha menystingut, ans al contrari. És més, pot ser tingut per seriós, especialment en el pla internacional, un projecte sobiranista, d’Estat, que no prevegi quines seran les seves responsabilitats en aquest cas?"
La ponència de David Bajona s'ocupa de l'exèrcit i la seguretat i ho fa des d'aquest punt de partida: "Amb la derrota de 1714, Catalunya perdria la capacitat de defensar-se armant un exèrcit regular i d'establir aliances estratègiques, és a dir, militars. Però també perdria, físicament, per atrició, represàlia o exili, el seu propi estament militar. Aquesta pèrdua mai ha estat recuperada o compensada pel país fins ara. (...) La superació d’aquest encotillament passa, com en molts altres camps, pel canvi en l’estatus político-jurídic de la nació catalana. Però comença, inevitablement per la capacitat de pensar i analitzar la defensa i la seguretat en el pla estratègic, exercici que cap nació de recent accés a la sobirania ha menystingut, ans al contrari. És més, pot ser tingut per seriós, especialment en el pla internacional, un projecte sobiranista, d’Estat, que no prevegi quines seran les seves responsabilitats en aquest cas?"
El tema de l'exèrcit és un d'aquells que el catalanisme sovint i ara els catalans, sobretot crec que els que ja són una mica grans, sempre ha evitat i si algú li'n parla tendeix a fer-ne broma o a manifestar-se "pacifista" d'una manera pel cap baix del tot irracional.
I de passada, aquesta actitud engloba i tapa la possible opinió en els altres temes relatius a la Seguretat.
Vaja, per tot plegat, crec que aquest tema podria ser objecte d'una especial difusió dins de les ponències del 3CC.
Per tant, per situar i per vendre mediàticament Catalunya i el missatge que serà el nou Estat independent a Europa, ens cal un equip potent de comunicació. Com el mateix Albert Royo exposa cal que ens presentem "sense mitjancers que no són sempre objectius". En una societat on la comunicació és fonamental, cal saber col•locar Catalunya (com a societat que vol independitzar-se) a Madrid, i a les principals capitals internacionals i a les institucions de la Unió Europea. En certa manera, seria crear un lobby comunicatiu global com una de les eines que apunta l'Albert Royo. Un lobby no és més que un grup de pressió a favor d'unes determinades idees. A tall d'exemple, un bon lobby comunicatiu ens hagués permès reaccionar molt millor davant la visió centralista del reportatge de The Economist. Sort, però, de la reacció de la pròpia societat civil catalana !!