Sardenya és una de les dues illes més grosses de la Mediterrània, un destí que ens feia gola tastar. En molts de sentits germana, amb remor d'Ausiàs March.
Vàrem amarar a Càller - Cagliari. Un golf ample - l'antic Sinus Caralitanus- acull el riu Mannu i mostra una platja blanca i llarga anomenada del Poetto, d'aigües molt blaves, diuen que la més llarga d'Itàlia, quasi vuit quilòmetres.
Per visitar una ciutat on no has estat mai fas sempre una tria arbitrària però t'arrisques i comences, sabent que just feràs aixó: un tast amb ganes de tornar-hi.
Prenem la Via Roma , fins a les murades cap a la Basílica de Bonària, la mostra més antiga del gòtic català a Sardenya. A l'altra banda de la ciutat Belvedere, el Jardí Botànic i l'Amfiteatre romà, excavat a la roca viva i amb molt bon estat.
Al cor de la ciutat la tria és obligada: el barri antic, l'anomenat Castello, amb el Bastió de sant Remy, des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica molt nítida, les torres medievals de sant Pancràs i de l'elefant, la Via de la Sta Creu, i el Museu Arqueològic Nacional. Hi decidim entrar. No ens en penedim de fer-ho. Ens permet un coneixement de la Sardenya prehistòrica, les arrels d'una cultura que agermana les illes, que les configura.
Hi ha esplèndides mostres del Neolític de més de 6000 anys d'antiguitat: Puntes de llança d'obsidiana per a la caça i la pesca, estris d'argila, decorats amb rastres de copinyes i solcs, joies de ceràmica, conxa, argent, i os, figures d'argila, d'alabastre, de marbre, deesses de formes arrodonides, o esveltes i geomètriques, de gran bellesa. La cultura nuràgica amb assentaments de torres cóniques de pedra seca. Exemplars de l'edat de bronze i de l'edat de ferro: estris, guerrers, naus votives, estatuetes, d'especial interés una mare acollint als seus braços el fill mort, com una verge, com una mare de maig, una història, doncs, prou antiga dissortadament. Mostres fenícies i púniques, molt similars a les d'Eivissa. La pedra de Nora, una inscripció fenícia on s'anomena per primer cop Sardenya. Vasos i estris de l'época grega i romana...
Als carrers bocins àrabs i serrains, bizantins, catalans, italians...palmeres whasingtones i fassers, magnòlies i xacrandes, atzavares i iuques, oliveres i mar a l'horitzó.
Abans de deixar el barri del Castello visitem la Catedral de santa Maria, construïda en estil gótic- romànic. El seu interior va estar refet en estil barroc. La cripta té un sòtil amb més de 600 petites roses diferents. Es pot veure un magnífic tríptic gótic de Van der Weiden.
A les afores turons suaus, el mont Urpinu, ple de pins i piuladissa...
... La llacuna de Molentargius, els pantans d'Igia i les salines, un temps, més grans d'Itàlia plenes d'aus que estiuegen: garces blanques i roges, flamencs de pit roig, just el que em mancava per voler-hi tornar.
del que resta del pas de les persones de totes les cultures mediterrànies... m'agrada que ens expliquis el relat dels teus descobriments... les teves paraules em permeten viatjar, constatar que valores i estimes les runes perdurables del nostre sentiment mediterrani. Una abraçada!
Antoni de l'altre costa |
dimarts, 9 de juny de 2009 | 16:40h
Tot i afirmar que existía no vaig saber veure-la, no era una porta, era la capella de la Santa Espina de l'interior de la Catedral de Santa Maria, a Càller (Cagliari). Capella del més pur Gótic Català, construïda vers 1328. No està en les Fotografìes, ni tant sols en la película- almenys en la meva- vergonyosament va amagar-se de la nostra mirada, la molt poca-solta!
Joan Alcaraz |
dilluns, 8 de juny de 2009 | 14:04h
Amiga, ja fa força anys -mai no dic molts, no fos cas...- vaig fer una breu estada a L'Alguer. Però gran part de l'illa la tinc encara inèdita. Convides prou a anar-hi... i no per prendre part a les festes berlusconianes, precisament.
que al llegir tot el que expresses m'ha vingut el record del què va dir algú del professorat de l'institut -no recordo més- en homenatje a Angeleta Ferrer quan va morir: Angeleta Ferrer parlava de que el què desitjava més era l'ensenyar "coses de les que duren sempre"....m'agrada fer-ne memòria aquí, en el teu blog. Una abraçada
(haig de repetir el codi de comprovació, a veure si tornarà a aparèixer el missatge per dupcicat, de moment)
Quina sort de poder gaudir del mestratge de n'Angeleta Ferrer. En duem l'empremta. Crec que ella ens va estimar molt i s'estimava la seva professió amb passió. Li dec molt del què sóc. Recordo la seva trunyella, el microscopi, les disseccions, la reproducció, els sistemes de cristal·lització, la muntanya de granit i pissarra i granates... ella, Itàlia amb ella, Galícia amb ella, el diari de viatge... Una bona mestre et marca la vida i et deixa el gust per la mirada a les coses perdurables. Gràcies per recordar-la.
Antoni de l'altre costa |
diumenge, 7 de juny de 2009 | 23:14h
A través de la teva narrativa, redescobreixo paisatges ja viscuts amb una nova visió, segurament mes matisada. Tambè hi vull tornar, per reviure les passes dels nostres avantpassats;- encara tinc en el record les paraules d'aquell professor que recordava als seus deixebles italians, l'obra dels catalans en la portalada de la catedral de la següent ciutat visitada-.
i ho narrarem de nou a quatre veus i quatre cors. És bo haver-ho viscut i també tenir-ne imatges i el nom i la història de les coses i el rastre de la llum i la sal i l'abraçada.
De vegades, me sembla que només hi ha allò que tenc a davant del nas: ahir, demà. Això que expliques me retorna el sentiment de durada, de restes neolítiques i d'un retaule d'un pintor flamenc. Degué anar en persona a Sarnenya? Com s'hi degué trobar? Tantes coses han passat, i han dejat petjada.
També me suggereix el sentiment contrari: no fa tant de temps que els neolítics es tiraven pedres, i el retaule pareix que encara no s'ha secat del tot.
El temps, ves quin gran actor, s'estira, s'arronsa, ens mostra la immortalitat i l'evanescència. Sí, és vera, no fa pas tant , tot i fer molt, que una dona volia posar-se un collar o fer d'un estri quotidià quelcom hermós, que algú sentia misericòrdia pel dolor d'altri i ho volia contar... És això un gran present continuat de vida i emocions que ens configura. Bona nit
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
Allò que ens configura. Me va agradar veure el desig de bellesa tan a flor de pell, tan antic i entendre una illa quasi nostra
Capella del més pur Gótic Català, construïda vers 1328.
No està en les Fotografìes, ni tant sols en la película- almenys en la meva- vergonyosament va amagar-se de la nostra mirada, la molt poca-solta!
(haig de repetir el codi de comprovació, a veure si tornarà a aparèixer el missatge per dupcicat, de moment)
Quina sort de poder gaudir del mestratge de n'Angeleta Ferrer. En duem l'empremta. Crec que ella ens va estimar molt i s'estimava la seva professió amb passió. Li dec molt del què sóc. Recordo la seva trunyella, el microscopi, les disseccions, la reproducció, els sistemes de cristal·lització, la muntanya de granit i pissarra i granates... ella, Itàlia amb ella, Galícia amb ella, el diari de viatge... Una bona mestre et marca la vida i et deixa el gust per la mirada a les coses perdurables. Gràcies per recordar-la.
Tambè hi vull tornar, per reviure les passes dels nostres avantpassats;- encara tinc en el record les paraules d'aquell professor que recordava als seus deixebles italians, l'obra dels catalans en la portalada de la catedral de la següent ciutat visitada-.
i ho narrarem de nou a quatre veus i quatre cors. És bo haver-ho viscut i també tenir-ne imatges i el nom i la història de les coses i el rastre de la llum i la sal i l'abraçada.
Bon dia Victòria
També me suggereix el sentiment contrari: no fa tant de temps que els neolítics es tiraven pedres, i el retaule pareix que encara no s'ha secat del tot.
Ben arrivada.
El temps, ves quin gran actor, s'estira, s'arronsa, ens mostra la immortalitat i l'evanescència. Sí, és vera, no fa pas tant , tot i fer molt, que una dona volia posar-se un collar o fer d'un estri quotidià quelcom hermós, que algú sentia misericòrdia pel dolor d'altri i ho volia contar... És això un gran present continuat de vida i emocions que ens configura. Bona nit
Bona nit.
un descans necessari el viatge, una reparació... i també una alegria tornar i trobar-te, trobar-vos.