Recentment he tingut l'ocasió de participar en la redacció a Osona d'un protocol d'actuació davant la sospita de maltractaments a les persones grans. Tot i que incialment el protocol va sorgir de les organitzacions sanitàries, aviat vam veure que de poc ens serviria si no el lligàvem amb l'àmbit de l'atenció social i, en un pas posterior, amb el món judicial i policial.
La realitat és que quan parlem de maltractaments de seguida ens venen al cap imatges escabroses i dures relacionades amb la violència de gènere o amb el maltractament infantil. Però el maltractament a les persones grans moltes vegades és més subtil, passa més desapercebut i, sovint, el responsable de l'acció no és conscient del mateix maltractament.
La realitat és que quan parlem de maltractaments de seguida ens venen al cap imatges escabroses i dures relacionades amb la violència de gènere o amb el maltractament infantil. Però el maltractament a les persones grans moltes vegades és més subtil, passa més desapercebut i, sovint, el responsable de l'acció no és conscient del mateix maltractament.
N'hi ha moltes, de formes de maltractament, des de l'agressió física evident a l'assetjament psicològic, passant per l'abús econòmic.
Però possiblement el més freqüent sigui el maltractament per omissió: moltes vegades el cuidador, pel motiu que sigui (i no forçosament conscient, de vegades per simple i pur esgotament) deixa de proporcionar l'ajuda necessària a la persona gran malalta o amb dependència que requereix una atenció ja sigui mèdica o social.
Hi ha, en la manca de visibilitat social d'aquest maltractaments diverses causes. Una d'elles, ja ho hem dit és la seva dificultat de detecció; una altra, més en una esfera cultural, el fet que de vegades s'assumeix que els "vells" es deterioren de manera "natural" i que no s'hi pot fer res. També estaria en l'esfera cultural l'acceptació social que un fill o filla maltracti un pare que havia estat autoritari o maltractador. I també ajuda a que no es coneguin els casos el fet que el propi maltractat, víctima d'una pèrdua d'autoestima secundària a la seva dependència, consideri que és normal allò que li passa.
Es calcula que entre el 2,5 i el 6% de les persones grans serien víctimes d'alguna forma de maltractament, tot i que possiblement aquesta xifra només representaria la punta de l'iceberg.
Per altra banda, algunes actituds de professionals sanitaris en l'atenció a persones grans entrarien també en la definició de maltractament. Des d'algunes formes d'atenció als serveis d'urgències, fins al què anomenem acarnissament diagnòstic o terapèutic, és a dir, l'obstinació a fer proves i tracatments que no milloraran la qualitat -i difícilment l'expectativa- de vida de la persona gran malalta, constitueixen maneres d'entendre l'assistència qüestionables des del punt de vista ètic i que han estat definides com a maltractaments per diferents grups d'experts.
Es tracta, doncs, d'un problema que existeix "des de sempre" però que sembla que fins ara no ha començat a generar inquietud als "estaments oficials". Benvinguda la inquietud encara que sigui més tard del què caldria. En tot cas, el que és molt important és que creixi la consciència social sobre el tema i que els protocols que es treballin es facin no des d'una visió únicament punitiva sinó també de reconducció de relacions al nucli familiar que sol ser on estan radicades la major part de les causes dels maltractaments als ancians.
Però possiblement el més freqüent sigui el maltractament per omissió: moltes vegades el cuidador, pel motiu que sigui (i no forçosament conscient, de vegades per simple i pur esgotament) deixa de proporcionar l'ajuda necessària a la persona gran malalta o amb dependència que requereix una atenció ja sigui mèdica o social.
Hi ha, en la manca de visibilitat social d'aquest maltractaments diverses causes. Una d'elles, ja ho hem dit és la seva dificultat de detecció; una altra, més en una esfera cultural, el fet que de vegades s'assumeix que els "vells" es deterioren de manera "natural" i que no s'hi pot fer res. També estaria en l'esfera cultural l'acceptació social que un fill o filla maltracti un pare que havia estat autoritari o maltractador. I també ajuda a que no es coneguin els casos el fet que el propi maltractat, víctima d'una pèrdua d'autoestima secundària a la seva dependència, consideri que és normal allò que li passa.
Es calcula que entre el 2,5 i el 6% de les persones grans serien víctimes d'alguna forma de maltractament, tot i que possiblement aquesta xifra només representaria la punta de l'iceberg.
Per altra banda, algunes actituds de professionals sanitaris en l'atenció a persones grans entrarien també en la definició de maltractament. Des d'algunes formes d'atenció als serveis d'urgències, fins al què anomenem acarnissament diagnòstic o terapèutic, és a dir, l'obstinació a fer proves i tracatments que no milloraran la qualitat -i difícilment l'expectativa- de vida de la persona gran malalta, constitueixen maneres d'entendre l'assistència qüestionables des del punt de vista ètic i que han estat definides com a maltractaments per diferents grups d'experts.
Es tracta, doncs, d'un problema que existeix "des de sempre" però que sembla que fins ara no ha començat a generar inquietud als "estaments oficials". Benvinguda la inquietud encara que sigui més tard del què caldria. En tot cas, el que és molt important és que creixi la consciència social sobre el tema i que els protocols que es treballin es facin no des d'una visió únicament punitiva sinó també de reconducció de relacions al nucli familiar que sol ser on estan radicades la major part de les causes dels maltractaments als ancians.
fotografia extreta del web 1000imagens .com
LO PITJOR DE TOT, EL ABANDONAMENT. SEMANES SENSA NI UN ASE NI BESTIA.
AQUELLES MIRADAS A LES PORTES D'ENTRADA, FAN FREDAT.
PAGAN,DONCS "MECACHIS" QUE COMPLIDORS QUE SOM.
Un tema força punyent, però que fa "mandra" tractar. I què en penses, de com els maltracta el govern, prometent l'oro i el moro i no fent res, després de prometre?
Petons des d'Aigues Mortes.
Un altre tema és el d'inicatives com ara la Llei de la Dependència. És cert que el Govern ha promès coses que no ha complert, però també els ajuntaments s'han fet l'orni amb les avaluacions, i també coneixem casos (i no un ni dos...) en què les famílies s'han quedat els recursos que arriben.
Bon viatge!