Diuen que el temps flueix des del futur i les gambades són qüestió d'inèrcia, que de tant córrer sense rumb acabes arribant a la terra promesa. Tornaràs a fugir per camins que ja no recordaves, sentiràs la bellesa dels paisatges plens de llum i d'aigua d'un gris sospitós, pensaràs que tens el cor de préssec i que res no s'assembla a la vida desitjada. Conscient que l'alegria és un miracle, passaràs de la memòria a l'acció, t'oblidaràs del vent i les tempestes per venir cap a mi, inexplicablement.
Pues muy bello, ciertamente el poema y esa es la cuestión que la escritura tiene su propia lógica que es la que las palabras imponen. La escritura del poema, que no sólo ella, la dicta la letra.
De tota manera, encara que amb aquest format poètic pugui semblar-ho, no sempre penso el que escric. Per sort, moltes vegades tampoc escric el que penso.
