L'escola 2.0, l'escola del futur?
En allò que ampul·losament s'anomena el debat sobre «el Estado de la Nación», el president del govern espanyol acaba d'anunciar un pla per digitalitzar el sistema educatiu, un pla l'objectiu del qual, en paraules de la ministra d'Educació, és fer «l'escola del futur, l'escola 2.0». El pla preveu donar ordinadors portàtils a tots els alumnes de centres públics i concertats, de 5è de primària a 4t d'ESO, començant el mes de setembre que ve amb els gairebé 420.000 estudiants de 5è de primària (que tenen 10-11 anys).
(...)
Ara bé, la sacralització a què a vegades assistim del potencial transformador que poden arribar a tenir les anomenades TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) ignora que els estris tecnològics no signifiquen res per ells mateixos, i que els ordinadors, tot sols, no ensenyen res. ¿És que potser l’adopció de les noves tecnologies comporta una democratització real de l’ensenyament? ¿Es pot sostenir que, amb l’accés a Internet per part de l’alumne, el professor deixa de tenir el monopoli del coneixement? ¿En tot cas, l’accés a la informació garanteix, per ella mateixa, l’aprenentatge per part dels alumnes?
El predomini que han aconseguit els psicopedagogs en l’ensenyament primari i secundari (i que ara amenaça d’estendre’s a la universitat) ha fet que es comencessin a generalitzar alguns pressupòsits tan benintencionats com de versemblança si més no dubtosa: en particular, la idea que els alumnes, gràcies a les TIC, entraran en un procés d’«autoaprenantge» (sic) en què el professor passarà a tenir un paper de simple «mediador» és, com a mínim, més que discutible. Quan la realitat de l’ensenyament a Espanya és tota una altra, començant per l’alarmant índex d’abandonament escolar, per la insuficient escolarització infantil pública o per l’absurda relegació de la formació professional, cal demanar-se amb realisme si «l’escola 2.0» (signifiqui el que signifiqui aquesta denominació) comportarà realment un «revulsiu» per als mals gairebé atàvics de l’ensenyament.
En tot cas, el debat, ineludible, sobre cap a on va l’ensenyament té alguns ressons que recorden poderosament el debat actual entorn al futur dels diaris i dels llibres. A Itàlia, el semiòleg i novel·lista Umberto Eco acaba de publicar un llibre, amb Jean-Claude Carrière, que es titula explícitament Non sperate di liberarvi dei libri («No espereu lliurar-vos dels llibres»). En una intervenció feta a Madrid, Eco ha defensat la vigència del llibre de paper, i ha recordat la necessitat que tenim de jerarquitzar i discriminar la informació, tot afirmant que, en canvi, «Internet es presta a una mena de melmelada comunicativa en què tothom parla igual» (El País, 20/05/09).
Amb tot, el mateix Umberto Eco s’ha mostrat menys segur quant a la continuïtat dels diaris de paper: tot i que ha recordat que Hegel considerava la lectura del diari com l’equivalent a la pregària matinal, ha afegit que «no sé si el meu nét voldrà resar d’aquesta manera». Atès que en el futur és possible que cada cop es resi menys, potser caldrà recordar que l’important no és com es llegeix, sinó què es llegeix. Al respecte, i tornant a la qüestió de l’ensenyament, no està de més recordar les paraules amb què una periodista jove rebia fa pocs dies el premi Ortega y Gasset de periodisme digital: «La qualitat no depèn del suport, la qualitat la posa el periodista».
Molt abans de la recessió actual i de les incerteses sobre el futur que
l’acompanyen, Bruce Springsteen va compondre, l’any 1992, una cançó
premonitòria, en què parlava d’un personatge que es comprova una casa
burgesa a Hollywood i, després de fer-se instal·lar la televisió per
cable, descobria que «there was fifty-seven channels and nothin' on». I
això és justament el que ha d’evitar l’indefugible futur digital que
ens espera tot just en tombar la cantonada.
Sol sé que tanta pantalla (en temps de estudi i de lleure) no pot ser bona, es podria perdre de vista la realitat (a part de la vista).
la letra em sembla que diu que hi havia 57 canals de televisiò pero no hi donaven res en cap