Descanso de la feina a casa, llençat al sofà, i passo
els ulls per una pàgina i per una altra sense aturar-me en cap. Avui no
aconsegueixo fixar l’atenció en res que m’interessi. Els poemes sonen llunyans,
distants, a la quinta forca del que busco i no trobo. Una veu. Trec un llibre i
el torno al prestatge, escolto un disc i el substitueixo per un altre... d’això
se’n diu tedi. M’agombola i esdevinc esclau de l’esplín, no del de París sinó del
de Tarragona. Almenys fos del parisenc!
De
cop i volta, fa cap a les meves mans un disc compacte i automàticament trio un
volum dels que s’acumulen alineats a l’esquerra del llit. Connecto el
reproductor i sec amb el llibre a les mans. Obra completa.
“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta
el moll”. Així d’arrogant i directe, així d’alt i immens, el poeta amb
majúscula desafia els poetes amb minúscula, els del poemet de diumenge a la
tarda que treuen els versos com si fossin fotos de vedette, tristes fotos de
vedette. Així de clar i ras, així de més que tot.
I la volta del cel s’il·lumina amb la
veu del Xavier Ribalta que fa fricatives sonores a on a mi em toquen oclusives
o aproximants. Deuen ser els anys a Amèrica, deuen ser les pronúncies forçades
per la passió de la veu de qui s’estima el que diu. A mi em sonen com si ja
fossin imprescindibles a les paraules de Salvat. “L’home entusiasta” li diuen
“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll”,
“...jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons
arraulir-se el preu fet de l’angoixa”. I noto el fred que escalfa i la son que
fa viure. La vida reviu i miro a través dels vidres. El veí del tercer rega les
plantes amb la samarreta de Fugazi, la filla del segon penja la roba desobeint
l’ordenança i algú ha pintat la façana que toca al carrer: “Escopiu a la closca
pelada dels cretins”. Ressona la veu del Xavier, les paraules de Salvat. “Ni sabeu
l’oració dels fanals dels vaixells —que són de tants colors com la mar sota el
sol: que no li calen veles”.
