bielmamengual |
dilluns, 1 de juny de 2009 | 19:41h
Quan ho he vist em pensava que era una d'aquestes proves que es fan tan sovint a la tevé.Però no era així: no es pot veure TV3 a les Illes Balears.
Ho trob escandalosament feridor, terrible i un reflex de l'estat de la nostra cultura catalana i democràtica, tota la cultura.
És un senyal de barbàrie!
CAL PROTESTAR PER TOTS ELS MITJANS POSSIBLES!!!
ÉS UN ATEMPTAT COMUNICATIU!!!!
BUFFFFFFFFFF!
ESPAI DE COMUNICACIÓ CATALÀ, ON ETS?
BUFFFFFFFFFFFF!!!
SORT QUE VICENT PARTAL EM DÓNA ENERGIA I ANGLE DE VISIÓ JUST CLAR I CATALÀ!
(...)
Rosa Díez juga a Mallorca
La dirigent del nou partit
nacionalista espanyol UPyD Rosa Díez ha participat aquest cap de
setmana en una manifestació a Mallorca contra el que ella considera que
és "la imposició" de la llengua pròpia dels mallorquins. Envoltada de
coneguts militants de l'extrema dreta i del quasi amortitzat Albert
Rivera Díez vol donar en les eleccions europees un pas més en la seua
escalada: esdevenir el partit frontissa i posar el nacionalisme
espanyol en el centre del joc del poder a Madrid. Pronostique que ho
aconseguirà. Perquè igual que passa ací allà també hi ha molta gent
farta.
Allà, a Espanya, també hi ha molta gent farta de nosaltres. Amb un cansament alimentat per dècades d'incomprensió i que creix tant com el contrari creix ací. Ningú, des d'Espanya vull dir, ha fet mai cap pas per a fer-li entendre a un senyor de Valladolid que aquest és un estat plural en termes culturals. Al contrari. Així doncs, quan aquest hipotètic senyor de Valladolid, veu créixer la desafecció a Espanya entre nosaltres com voleu que reaccione?
Rosa Díez ho ha entès ràpid: aquest és el filó de la política espanyola la pròxima dècada, l'únic camí per a crear un tercer partit amb cara i ulls. S'hi ha llençat de ple i ho tindrà fàcil.
Per a aconseguir-ho però necessitarà remarcar encara més el seu paper anti-sistema i mig màrtir. Com que ve del País Basc se li suposa el patiment però no pararà de furgar perquè sap que aquesta és la manera de créixer. Ho va fer a Sant Jaume de Galícia fa unes setmanes, ho ha fet a Palma aquest cap de setmana i ho farà en qualsevol lloc on puga aconseguir una bona fotografia d'ella embolicada en la bandera aquesta que en diuen constitucional. I cada vegada que ho faça guanyarà vots a Espanya, molts, i alguns entre nosaltres.
Hi ha qui es posa nerviós en veure el creixement electoral de Rosa Díez i en paral·lel el creixement del seu activisme en els països pseudo-espanyols. Jo no, al contrari. A mi em sembla una excel·lent prova de que malgrat tot anem molt bé. Al cap i a la fi per a que dos se separen el millor és que tots dos pensen que no hi ha manera d'entendre's ni cap raó per a seguir junts. I aquesta és la diferència entre Rosa Díez i el PP i el PSOE. Aquells encara pensen que han d'acceptar un mínim de diferències i aguantar-les tant com siga possible. La Díez no. La Díez és una supremacista. I sempre els supremacistes, la darrera prova a Sèrbia, acaben sent molt eficaços a l'hora de desmuntar estats irreals.
Allà, a Espanya, també hi ha molta gent farta de nosaltres. Amb un cansament alimentat per dècades d'incomprensió i que creix tant com el contrari creix ací. Ningú, des d'Espanya vull dir, ha fet mai cap pas per a fer-li entendre a un senyor de Valladolid que aquest és un estat plural en termes culturals. Al contrari. Així doncs, quan aquest hipotètic senyor de Valladolid, veu créixer la desafecció a Espanya entre nosaltres com voleu que reaccione?
Rosa Díez ho ha entès ràpid: aquest és el filó de la política espanyola la pròxima dècada, l'únic camí per a crear un tercer partit amb cara i ulls. S'hi ha llençat de ple i ho tindrà fàcil.
Per a aconseguir-ho però necessitarà remarcar encara més el seu paper anti-sistema i mig màrtir. Com que ve del País Basc se li suposa el patiment però no pararà de furgar perquè sap que aquesta és la manera de créixer. Ho va fer a Sant Jaume de Galícia fa unes setmanes, ho ha fet a Palma aquest cap de setmana i ho farà en qualsevol lloc on puga aconseguir una bona fotografia d'ella embolicada en la bandera aquesta que en diuen constitucional. I cada vegada que ho faça guanyarà vots a Espanya, molts, i alguns entre nosaltres.
Hi ha qui es posa nerviós en veure el creixement electoral de Rosa Díez i en paral·lel el creixement del seu activisme en els països pseudo-espanyols. Jo no, al contrari. A mi em sembla una excel·lent prova de que malgrat tot anem molt bé. Al cap i a la fi per a que dos se separen el millor és que tots dos pensen que no hi ha manera d'entendre's ni cap raó per a seguir junts. I aquesta és la diferència entre Rosa Díez i el PP i el PSOE. Aquells encara pensen que han d'acceptar un mínim de diferències i aguantar-les tant com siga possible. La Díez no. La Díez és una supremacista. I sempre els supremacistes, la darrera prova a Sèrbia, acaben sent molt eficaços a l'hora de desmuntar estats irreals.


Aquests que manen ho fan molt bé perquè torni el PP.
La meva sorpresa va ser, arran d'un partit del Barça que aquí no podiem veure però anunciat ala graella d'IB3. aquell dia vaigh descobrir que el que m'feria no era el canal ober sinó el mateix que es dóna per internet, l'internacional.
No voldia pensar que el que ara us han fet allà sigui per una malentesa reciprocitat.
És a dir la principal qüestió que patim és que som invadits i ocupats per televisions alienes.
Doncs això podria significar el primer pas per declarar les televisions castellanes com a estrangeres, per de després crear-ne unes pròpies del nostre ambit.
Com la mateixa visió centralista i jacobina que té en l'actualitat l'IEC i altres institucions principatines que no s'ajusten al conjunt d'institucions i de l'ambit lingüistic propi.
El problema es a la fi del sistema, després de 28 anys de la mort de l'anterior cap de l'estat encara no hem estat capaços de superar els 40 anys de gloriosa pau, la democràcia actual només es una hereva directa de l'anterior orgànica.
L'anomenada transició democràtica només es un seguit de pactes que formalitzaren les forces polítiques de aquell moment, qualcunes d'elles ja no hi son, i d’altres no només hi son, si no que les mateixes persones que pactaren encara hi tenen influència.
Adaptaren les estructures de l'estat existent per donar-li bàsicament una imatge més combregadora per a tothom. Agafaren el vell edifici i hi posaren una capa de pintura ben gruixada sense canviar gaire el que hi havia davall. El PSOE es una d’elles, i s’adaptà perfectament a les estructures de la democràcia orgànica heretant una sèrie de posats i maneres de fer més aviat impresentables que s’han mantingut per sobre del funcionament democràtic de les institucions amb totes les reformes que vengueren després. Malgrat el deix internacionalista, transversal, republicà, etc. que figura al seu ideari, als seus dirigents encara hi romanen actituds a la “Sèrbia” que conreen aplaudiments i adhesions de tota casta i mida al centre-sud-oest peninsular i critiques a les nacions perifèriques. Penso que tant el PSOE com els seus satèl·lits federals fan el joc a la dictadura que antigament fou la seva enemiga donant espai als irracionals sentiments espanyolistament serbiosos que pots sentir a qualsevol indret de l’estat, en boca de molts. I que a qualsevol altre lloc civilitzat del mon ningú s'atreviria a dir . . . al menys dins un àmbit de normalitat democràtica. Això és una de les anormalitats del sistema que molts lloen com a figura intocable, vull dir constitucionalment intocable.
La Rosa Diez i el seu partit igualment que altres del mateix deix son fills d'aquests sentiments arrelats a part de la societat.
El poder sigui del color que sigui encarà no accepta critiques, ni dissensions, independentment que aquestes siguin legítimes, respectuoses, etc. O ets “espanyol” o terrorista perifèric no hi ha graduació, l’estat espanyol con ens entén el poder com una dictadura de la majoria. En un mon cada vegada més interconnectat, més divers, i més intercultural, en que estam paint encara la globalització . . . resulta que el nacionalisme espanyol practicat sense embuts per totes les forces polítiques estatals, obertament, descaradament, activament, fa vergonyants els sentiments no espanyols de part de la població de l’estat, tatxant-los, fins i tot acusant-los inquisitorialment de curts de mires, tancats de mollera, antidemocràtics, xenòfobs, etc. En contrast a la pròpia posició integradora, igualitària, internacional, i tots el ismes positivistes que els ve a la boca. En relació a les pròpies actituds front al mon contraposadament a les dels nacionalismes perifèrics.
Quan el mateix fet discriminatori del rebuig de la no acceptació al pensament divers dins de l’àmbit de l’estat, fins i tot criminalitzant-lo com s’està fent. Representa en si mateix un exercici de pensament regulat l’estat vol controlar el pensament dels propis nacionals ? Hi ha molt escrit sobre l'assumpte.
Que qualcú m’expliqui quins estats actual o pretèrits ho practiquen, ò ho practicaven.
Si això es qualitat democràtica que torni venir qualcú i insisteixi en l’explicació.
Si això no fa ciutadans de primera (amb tots els drets) i ciutadans de segona (només amb part dels drets dels primers) que torni venir qualcú i m’ho torni a explicar.
A “Castilla . . .” ho tenen molt clar, ho diu perfectament el lema o la marca de la casa de la “Comunidad de Madrid”, “Madrid la suma de todos”. A Madrid sumam tots però el problema és que no hi som tots, això sintetitza un dels sentiments impresos al moll de l’ós de l’Espanya no perifèrica, que il·lustra perfectament la serbiositat de l’estat, tots estam obligats però part no contam al menys totalment.
Ens ho hauríem de fer mirar.