El Barça ha fet història. El primer triplet de la seva història i el cinquè equip d'Europa que ho aconsegueix en cent anys. La feina que han fet els jugadors és bona, molt bona. La direcció que ha fet Josep Guardiola és bona, molt bona. La gestió que ha fet Jan Laporta és bona, molt bona. L'elecció que van fer els socis en les eleccions va ser bona, molt bona.
Catalunya viu ara a través del Barça un moment d'esplendor en el model de treball i en la projecció exterior, un fet paradoxalment contrari a la situació de Catalunya com a país, immersa en una enorme confusió política i social i amb una decreixent projecció exterior. El club i el país som la mateixa gent, però la diferència entre l'èxit i el fracàs en la seva direcció. El Barça, amb quasibé els mateixos jugadors però amb una bona direcció esportiva i una bona visió de club, ha fet un tomb espectacular.
Avui és dia de donar l'enhorabona als jugadors i al Pep Guardiola, però avui també és dia de donar-li les gràcies al Jan Laporta, que ha sabut aguantar la pressió de l'espanyolisme furibund i no ha abandonat la posició de direcció que li pertocava, ni tan sols durant la duríssima moció de censura dels espanyolistes. Laporta va apostar per Guardiola com a entrenador tot i que Guardiola havia format part de la candidatura de Lluís Bassat: un gest de generositat que no es veu gaire però necessari entre els nostres polítics. Ara mateix només em ve al cap la generositat d'Artur Mas al promoure a Ramon Tremosa com a candidat, després que Tremosa hagués abandonat CDC i s'hagués postulat contra l'Estatut. Els bons líders són els qui saben aprofitar la vàlua dels seus crítics.
I demà?
Catalunya no pot perdre la capacitat que ha demostrat Jan Laporta en la gestió privada primer i en la gestió després d'un monstre administratiu com és el Barça. Per aquest sol motiu ja és més qualificat per dirigir Catalunya que cap dels nostres polítics dirigents.
Jan Laporta és també un independentista moderat, que veu que la maduresa del nostre país només es pot aconseguir abandonat el centre de tutelament on vivim des de fa tres-cents anys. Laporta és capaç de trencar el discurs radical dels unionistes que ens volen aferrats a una Espanya que ens detesta.
Xirinacs, Colom, Carretero, Laporta... Catalunya genera figures potents en l'independentisme polític que han corregut o corren encara el perill de ser fagocitats pel nostre sistema de partits polítics caïnites. Alguns els hem perdut, d'altres els hem recuperat i demostren avui la seva vàlua, d'altres tenen un futur incert.
Per la feina feta i la feina per fer, no ens els podem deixar perdre.
Catalunya viu ara a través del Barça un moment d'esplendor en el model de treball i en la projecció exterior, un fet paradoxalment contrari a la situació de Catalunya com a país, immersa en una enorme confusió política i social i amb una decreixent projecció exterior. El club i el país som la mateixa gent, però la diferència entre l'èxit i el fracàs en la seva direcció. El Barça, amb quasibé els mateixos jugadors però amb una bona direcció esportiva i una bona visió de club, ha fet un tomb espectacular.
Avui és dia de donar l'enhorabona als jugadors i al Pep Guardiola, però avui també és dia de donar-li les gràcies al Jan Laporta, que ha sabut aguantar la pressió de l'espanyolisme furibund i no ha abandonat la posició de direcció que li pertocava, ni tan sols durant la duríssima moció de censura dels espanyolistes. Laporta va apostar per Guardiola com a entrenador tot i que Guardiola havia format part de la candidatura de Lluís Bassat: un gest de generositat que no es veu gaire però necessari entre els nostres polítics. Ara mateix només em ve al cap la generositat d'Artur Mas al promoure a Ramon Tremosa com a candidat, després que Tremosa hagués abandonat CDC i s'hagués postulat contra l'Estatut. Els bons líders són els qui saben aprofitar la vàlua dels seus crítics.
I demà?
Catalunya no pot perdre la capacitat que ha demostrat Jan Laporta en la gestió privada primer i en la gestió després d'un monstre administratiu com és el Barça. Per aquest sol motiu ja és més qualificat per dirigir Catalunya que cap dels nostres polítics dirigents.
Jan Laporta és també un independentista moderat, que veu que la maduresa del nostre país només es pot aconseguir abandonat el centre de tutelament on vivim des de fa tres-cents anys. Laporta és capaç de trencar el discurs radical dels unionistes que ens volen aferrats a una Espanya que ens detesta.
Xirinacs, Colom, Carretero, Laporta... Catalunya genera figures potents en l'independentisme polític que han corregut o corren encara el perill de ser fagocitats pel nostre sistema de partits polítics caïnites. Alguns els hem perdut, d'altres els hem recuperat i demostren avui la seva vàlua, d'altres tenen un futur incert.
Per la feina feta i la feina per fer, no ens els podem deixar perdre.
Convergència i Unió i els drets
del poble palestí
El 14 de Maig el candidat de Convergència i Unió a les eleccions europees,
Ramon Tremosa, va assistir juntament amb altres destacats membres de la
federació nacionalista a un sopar en què es commemorava la fundació de l’estat
d’Israel. Segons el diari La Vanguardia, a aquest sopar hi van assistir diferents
“simpatitzants amb la causa israeliana”. Partint de la base que en Ramon
Tremosa és lliure d’assistir als actes que consideri, no podem evitar fer-vos una
sèrie de preguntes:
-
Per què no
ha assistit Ramon Tremosa a cap dels actes organitzats per la Comunitat
Palestina de Catalunya o per les diferents associacions de solidaritat amb
Palestina?
-
Per què no
va assistir en Ramon Tremosa o cap membre de Convergència i Unió a la l’acte de
presentació de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins celebrada a l’Ateneu
Barcelonès?
-
Ramon
Tremosa recolza el dret a l’auto-determinació del poble palestí?
-
Fa seves
les diferents resolucions de Nacions Unides que demanen el final de la ocupació
militar israeliana i la creació d’un estat palestí?
-
La postura
de Ramon Tremosa representa a la de Convergència i Unió?
-
Quina és
la postura de Convergència i Unió respecte al dret a l’auto-determinació del
poble palestí i les diferents resolucions de Nacions Unides que demanen la fi
de l’ocupació militar israeliana i la creació d’un estat palestí?
Si els dirigents de la federació nacionalista no són capaços de respondre a
aquests interrogants després de la massacre de Gaza i de l’onada d’indignació
que va recórrer la societat catalana, si no són capaços de dir, com està fent
de forma reiterada Barack Obama, que les colònies israelianes a territori
palestí són il·legals i que el poble palestí té el dret inalienable de dotar-se
d’un estat sobirà, és que han perdut el contacte amb la realitat de la societat
catalana i amb la realitat política internacional. Ha arribat l’hora de saber
si Convergència i Unió respecte els drets humans i nacionals del poble palestí.
Atentament,
Xarxa d’Enllaç amb Palestina
(www.palestina.cat/info@xarxapalestina.org)
si realment teniu un interès a conèixer les respostes, aquestes preguntes les hauríeu de fer a algun portaveu de CiU i, si ho considereu adequat, publicar-ho a continuació.
Això d'escampar pels blocs públics preguntes sense resposta amb una vocació clarament tendenciosa és ben lícit però poc kosher.
La política s'ha de gestionar des dels partits i per tant cal que els nuclis durs abracin el realisme independentista. Hi ha diverses vies per resoldre la trava dels nuclis durs:
1. Presentar oposició interna. Té el problema de dividir el partit i el perill d'acabar expulsat del partit i de crear nous partits petitons.
2. Crear directament un partit nou. Té el problema de no recollir la imatge ni la tradició dels grans partits consolidats.
3. Fer-ho necessari per al nucli dur. Els nuclis dels partits es deuen als resultats electorals i a les decisions de la militància. El problema és que és un procés lent perquè demana canvis generacionals.
Hi ha un altre canvi necessari que els nuclis durs procrastinen. El d'abandonar les reaccionàries llistes tancades i bloquejades i progressar envers els mètodes d'elecció directa. Però això per un altre dia.
De generositat a tu mai te'n manca.