Correu Blocs | VilaWeb.cat
xaviermir | Sumem per la Independència | dimarts, 26 de maig de 2009 | 15:53h
Entenent que la proposta formulada pot haver confós alguna persona, o entenent que algunes persones es poden adherir a un grup que demana sumar per la independència però sense saber de manera gaire precisa quina és exactament la proposta, intento aclarir-ho una mica més per desfer malentesos. D'entrada, crec que la idea essencial queda prou clara amb l'expressió "uns escons insubmisos a la independentista", però mirem d'anar aclarint tots els dubtes.

(Disculpeu que aquest apunt sigui més llarg d'allò que és habitual aquí.)



Un dels primers dubtes que han sortit ha estat la viabilitat de plantejar una llista sense ideologia: "Què és l'independentisme sense ideologia? Com es lluita per la llibertat del teu país sense ideologia? Des de quan es pot renunciar a la ideologia i des de quan un bon patriota és capaç de fer-ho això? En què queda una persona quan li llevem (s'autolleva, en aquest cas) la ideologia?", ens demanava la Sònia. La primera resposta passa per deixar clar que la independència no és una ideologia sinó un objectiu. Un cop aclarit això, cal remarcar que en alguns aspectes la ideologia no té cap pes. Per exemple, als països on s'han fet referèndums d'independència no s'ha preguntat a la ciutadania si volia que el nou estat fos de dretes o d'esquerres, sinó si volia o no l'estat. Entenem, doncs, que l'electorat ja disposa d'un ventall de partits suficient per triar la combinació d'independentisme i ideologia que més li convingui. I per tant adrecem la proposta a les persones que estan disposades a sacrificar transitòriament les preferències ideològiques i que demanen als representants que tenen escons al Parlament que també ho facin, fins ara sense èxit.

En Francesc Jubany, d'altra banda, planteja també dubtes sobre la conveniència de renunciar als lideratges: "D'altra banda, permeteu-me que us digui que transversalitat no necessàriament s'ha de contraposar a lideratge, o lideratges. Perquè no oblidem que els lideratges poden ser compartits, i no és només la figura de Joan Carretero qui el pot assumir. O és que estem plantejant la idea de presentar una candidatura "muda", sense cares, sense noms?" És cert que la transversalitat no s'ha de contraposar necessàriament al lideratge, però la idea de lideratge comporta una verticalitat que s'oposa a l'horitzontalitat de la proposta. La clau de Sumem per la Independència no són les persones sinó els escons. Per tant, sí, més aviat seria una candidatura "muda", on hi hauria cares i noms perquè la llei hi obliga, però no hi hauria cap diferència entre aquestes cares i aquests noms. No serien les persones sinó la funció. Sabeu com es diu el conductor de l'autobús o el tren que agafeu cada matí? No us cal saber-ho perquè es digui com es digui fa una funció. Aquesta és la clau.

Quina diferència hi ha, aleshores, respecte de la proposta que es fa des de Reagrupament? En un altre comentari Manel Bargalló, membre de Reagrupament, ens remetia als continguts de la causa ja existent i respecte de la qual no troba diferències:

"En la causa  PER UNA CANDIDATURA INDEPENDENTISTA UNITÀRIA I TRANSVERSAL: REAGRUPAMENT, els punts definits són:
1. Proclamar la Independència unilateralment al Parlament per després fer la ratificació amb un referèndum
2. Cercar la unitat entre tots els independentistes sigui quin sigui la seva ideologia
3. Per un boicot dels diputats catalans a les Corts espanyoles a totes les iniciatives del govern espanyol
4. Referents de l’honestedat política i de l'ètica republicana: Nova llei electoral
5. Una vegada la independència és aconseguida, s'autodissol el grup parlamentari i no es presenta a les noves eleccions.

Pel que fa al que diu en Xavier de que el grup parlamentari no ha de fer política, és un punt totalment obert a debatre dins de Reagrupament. Però no fer política ja és política!"

Hi ha coincidència en el primer punt. Quant al segon, Sumem per la Independència no busca la unitat de tots els independentistes, ja que reconeixem que l'independentisme té altres opcions i altres estratègies ben legítimes i que no som ningú per qüestionar-les. Tampoc no volem fer cap boicot a les Corts espanyoles perquè no se'ns hi ha perdut res. Igualment, no ens calen al·lusions a l'honestedat perquè no és un atribut que tinguin els escons; proposem una mena de contracte amb els candidats i candidates a ocupar-los perquè es limitin a fer-hi una tasca ben senzilla i delimitada. Per acabar de manera cíclica, també hi ha plena coincidència al punt cinquè.

Finalment, i per tornar amb en Manel Bargalló, escriu en un dels darrers comentaris al grup (més de cinquanta, per cert): "La proposta d'en Xavier pot ser perfectament la que es defineixi a Reagrupament. Jo mateix hi estic d'acord i com jo penso que molts dels milers d'associats que s'estan apuntant. (...) Per això jo demano generositat i predisposició d'entrada per tal que tothom s'impliqui de veritat associant-se, com més siguem més possibilitat de trobar la solució. Hem de ser intel·ligents, no podem fallar de nou una altra vegada i potser per ser independents ens cal ser valents i alhora enginyosos. Les solucions clàssiques han demostrat que no valen."
Sumem per la Independència no és una proposta que s'hagi fet per acabar integrant-se en una altra. Si les més de dues-centes persones que integren el grup volen formar part d'altres iniciatives tenen plena llibertat per fer-ho. En qualsevol cas, i espero que s'entengui, el que no podem fer és associar-nos a un grup i que després la solució que trobi aquest grup no coincideixi amb la que proposem. Sumem per la Independència deixa molt clar què es vol. I si no ho fa és perquè encara no ens hem explicat prou, però no perquè calgui més debat. La proposta és tan simple que només cal pensar-se si donar-hi suport.

Comentaris: 9
  • Independència, ideologia, programa de mínims
    Pol Sureda| Adreça electrònica | dimarts, 26 de maig de 2009 | 20:49h






    <!--
    /* Style Definitions */
    p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
    {mso-style-parent:"";
    margin:0cm;
    margin-bottom:.0001pt;
    mso-pagination:widow-orphan;
    font-size:12.0pt;
    font-family:"Times New Roman";
    mso-fareast-font-family:"Times New Roman";
    mso-ansi-language:CA;}
    @page Section1
    {size:595.3pt 841.9pt;
    margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
    mso-header-margin:35.4pt;
    mso-footer-margin:35.4pt;
    mso-paper-source:0;}
    div.Section1
    {page:Section1;}
    -->

    Xavier,


    Dos punts:


    --Llegint-te, qualsevol diria que només és
    “ideologia” ser de dretes o d’esquerres, i només actuar en conseqüència és fer “política”.
    Fas un ús inadmissiblement banalitzador de certa terminologia política. I tant
    que l’independentisme és una ideologia i que ser independentista és fer
    política! Hom és independentista, d’antuvi, perquè és patriota; per això, i no
    per cap altre motiu, tenim en contra els espanyolistes. Deia que, en principi,
    tot independentista és patriota; sempre que parlem de la independència
    _nacional_, és clar. T’ho he dit alguna altra volta: quin és l’objectiu de la
    independència, i quin n’és el subjecte? Perquè si no tenim clar ambdós punts
    –com sovint sembla que no teniu molts dels autodenominats “sobiranistes”--,
    igual podria ser que aconseguíssim la independència, sí, però a la irlandesa
    (nacionalment tèbia o claudicant) o a la bielarrussenca (directament
    desnacionalitzadora). És a dir: la independència, de quin territori? Per a
    fer-ne què? Essencialment, la independència de la nació catalana, de Salses a
    Guardamar, i la independència perquè hi tenim dret i perquè la _necessitem_ i
    la volem de cara a garantir la supervivència nacional del nostre poble, així
    com la dignitat i autogovern col·lectius, un nivell de vida digne, etc. I, si
    no, mira’t l’actitud dels unionistes, començant pels votants del PSOE, màxima
    expressió del vot acrític: per damunt de tot els importa “España una, y no
    cuarenta y una”, amb Maleni o sense.


    --Estic a favor de la unió interclassista per
    la independència, però sempre que es basi en un acord de mínims sobre una sèrie
    de qüestions essencials, és a dir, un mínim de garanties nacionals
    (lingüístico-culturals incloses), democràtiques i socials; la garantia d’un
    mínim de vida digna, precisament. Per exemple: ¿es pot plantejar la
    independència sense que l’oficialitat exclusiva del català, amb normalització
    lingüística activa i efectiva, sigui un dels elements centrals de l’actuació del
    nou Estat? Continuarem colonitzats per l’espai espanyol de comunicació? Serà
    legal la botifleria? Bastirem una autèntica democràcia avançada, o imitarem la
    misèria actual? Muntarem un Estat del benestar, o una selva neoliberal? Sense
    un programa clar entorn de punts com aquests –ni que sigui a grans trets--,
    difícilment hom pot obtenir l’adhesió de gaire ningú. Crear un nou Estat és
    qüestió molt seriosa, i no s’hi pot anar a cegues, tant més que la indefinició
    tendeix a vehicular-se com a xec en blanc per a les classes dominants. Ni
    tampoc no té sentit amagar el component nacional de la qüestió (que és el
    component central) per tal de sumar-hi gent que, o bé tergiversaria el
    projecte, o bé no s’hi apuntarà de cap manera.


     


     


     

    • Excel·lent
      Jaume | dimecres, 27 de maig de 2009 | 12:56h
      Sr. Sureda, excel·lent com ha rebatut l'article d'en Mir.
  • NO va aixi
    Matilde| Adreça electrònica | dimecres, 27 de maig de 2009 | 00:19h

    Es que l'objeciu independentista que empaita una persona vinculada a les classes populars no es el mateix que empaita una persona vinculada a les classes de renda alta. M'explico: jo vull la independencia perque la sanitat universal no es vegi limitada pel poder absolut de les mutues ni les companyies d'assegurances. La vull per si cal pagar mes impostos i aixi obtenir mes serveis. La necessito per evitar que les oligarquies de sempre siguin qui dicten el mapa de carreteres del pais i la tipologia de vies que ens calen. D'altres la volen per tot el contrar, legitimament es clar. Per tant el perque del meu dret a decidir no te res a veure amb el perque d'una persona de classe de renda alta. Jo no vull la unitat abans del proces, perque tots dos volem una Catalunya que no te res a veure amb la de l'altre. Per tant, millor defensar-la des d'opcions diferents i que s'hagi de negociar tot el proces sabent exactament que vol cadascu.
    El problema de R.cat es que, tot i ser partidari de la independencia no es pot entendre a nivell conceptual amb la practica d'una politica social: immigracio, llei de la dependencia, socialitzacio de l'economia ... perque les seves opinions son molt distants de l'accio que du a terme Erc al govern. Per aixo es millor que munti una alternativa conservadora, de dretes, pero sobiranista. Quan arribi el moment ja ens entendrem, com ho fan el Pp i el Psoe a nivell espanyol.

  • Sumem-hi tots
    Albert | dimarts, 26 de maig de 2009 | 18:30h
    Xavier,

    no t'equivoquis amb mi, perquè jo he estat crític des del primer dia amb un aspecte de la proposta de reagrupament: he defensat que els reagrupats no es donessin de baixa dels partits nacionals als quals pertanyien per poder-los reformar l'endemà de la patacada/sacsejada que ens cal.

    El que vull dir-te, Xavier, és que la teva proposta és innecessàriament més restrictiva que la de reagrupament. No ens emboliquem amb tot això dels escons i no les persones: hem de votar un programa! ¿I quin programa ha de tenir una candidatura transversal per la independència? Doncs que en totes les comissions que participi, en totes les resolucions que es votin, en totes les sessions de control que es facin ha de reclamar sempre el màxim autogovern, és a dir, la plena sobirania. L'estratègia que ha de seguir una candidatura així és fer servir cada instrument del legislatiu autonòmic per posar el sistema contra les cordes i això no s'aconsegueix fent absentisme. Hem de fer bellugar els partits nacionals en cada pas que facin per obligar-los a definir-se i a treballar per la sobirania.

    En les votacions que impliquessin una tria entre dreta i esquerra (són realment marginals les divergències entre tripartit i convergència), els nostres diputats es podrien abstenir o votar per consciència. Es pot decidir. El que vull dir, Xavier, és que aquest és l'esperit de Reagrupament i es pot plasmar millor si compta amb gent com tu.
    • I em descuidava una cosa
      Albert | dimarts, 26 de maig de 2009 | 18:50h
      Una altra cosa que hauria de fer Reagrupament és cridar a la participació a les eleccions europees perquè la gent voti un independentista de pedra picada com l'Oriol Junqueras, l'únic dels candidats que s'ha declarat prioritàriament partidari de l'estat propi. Trobo que un gest així és necessari i, a més a més, seria una magnífica ocasió per desactivar totes les reticències dels qui veieu en Reagrupament una mera escissió ressentida d'Esquerra. Jo ho tinc ben clar: el 7 de juny el meu vot va pel Junqueras. I a les pròximes autonòmiques el meu vot serà per Reagrupament, si no es dóna cap dels condicionants que va enumerar el doctor Carretero.
  • Sumar per dividir?
    Jordi Casadevall| Adreça electrònica | dimarts, 26 de maig de 2009 | 17:34h
    Ho sento, després de llegir-ho tot, continuo pensant que és una divisió innecessària i inconvenient per l'independentisme amb ganes d'assolir l'independència per davant d'altres ideologies. Abans del neixement de Reagrupament com a moviment polític independentista transversal que vol arribar al parlament, ho hagués trobat interessant, però ara tal com estan les coses, és un impediment més pels objectius que crec que compartim.
  • Sí, però...
    Francesc Jubany | dimarts, 26 de maig de 2009 | 17:19h
    D'acord, Xavier, però crec que obvies un detall: l'objectiu d'una candidatura d'aquesta mena ha de ser esdevenir majoritària, o si més no intentar-ho. I per fer això, els missatges han de modular-se a diferents públics objectius. Per entendre'ns, una candidatura anònima, sense lideratges, pot ser vàlida per algú com tu o com jo, per exemple, però molta gent es mou en unes altres coordenades i si en un cartell, en una papereta o en un míting no hi veu cares conegudes i solvents (del món de la política, la cultura o on sigui), potser no s'hi aproparà.

    Hi ha qui potser ho troba trist, però són coses del màrqueting, i en tota estratègia política hi intervé un component de màrqueting. I sense lideratges i cares conegudes, aquest component no pot existir, lamentablement. Quan vam organitzar la marxa a Brussel·les, tot i que es tractava d'una iniciativa de la societat civil, volgudament anònima, també hi va ajudar la presència puntual d'un seguit de cares conegudes i respectades en el món sobiranista, com en López Tena, en J. M. Terricabras o en Miquel Strubell, per exemple.

    Com podem aspirar a esdevenir majoritaris sense referents que tothom pugui identificar a l'instant? Si no, ens condemnem a viure en la marginalitat, i des d'aquesta posició tampoc no podem servir als objectius marcats.
  • sí: sumem
    Ricard Vaqué| Adreça electrònica | dimarts, 26 de maig de 2009 | 17:06h
    Xavier, amb tot el carinyo i respecte per totes les opcions que hi ha sobre la taula: això comença a semblar "La vida de Brian": tants caps, tants barrets. És evident que cadascú de nosaltres té la seva pròpia fòrmula secreta per assolir la secessió, però el que cal fer és sumar, sumar, sumar. I, per comptes d'això, el que tenim ara és una fragmentació cada dia més gran: partits polítics convencionals, corrents dins de cada partit, escisions, "partits" encara sense definir, fundacions, cases grans, centres d'estudis, mil grups al Facebook i moviments de diversa denominació.

    Potser és a l'inrevés i jo no sé veure-ho: quants més grups, més possibilitats de sumar sectors socials. No ho sé... L'ebullició actual és molt emocionant i engrescadora, però, amb tantes plataformes, un ja no sap on apuntar-se. I les diferències són de vegades tan subtils...

    Entenc que la discussió sobre com ha de ser el full de ruta cap a la secessió generi tantes postures com persones hi intervinguin. Els escons insubmisos que proposes tu, l'associació encara
    poc definida que proposa RCat i altres, el posicionament ideològic i els mètodes dels partits convencionals, etc. són postures d'entrada massa oposades. Intentem aparcar tants desacords com sigui possible i quedem-nos només amb el que sí estem d'acord. Un programa de mínims.

    Segurament estem en una fase de transició que haurà de cristal·litzar (aviat?) en alguna cosa concreta que encara no ha nascut i que encara no ens podem imaginar: alguna mena d'Assemblea per Catalunya 2.0. liderada (o no!) per diversos personatges políticament neutres i de consens, persones respectades i admirades amb més o menys grau per tothom (necessàriament amb ideologia pròpia, Sònia, però sense fer-ne bandera).

    Mentre això no passi, mentre no quedi ben cuita aquesta escudella que tenim bullint als fogons, modestament penso que l'estratègia ha de ser l'aglutinació de tants esforços diversificats. El primer objectiu, des del meu punt de vista, no ha de ser posar-nos a escriure fil per randa tots els punts definitius i inalterables del full de ruta, perquè això ens pot portar a la confrontació, sinó intentar convergir tots en un únic lloc. Llavors sí serem forts.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 29 visites
  • Aquesta setmana: 546 visites
  • Aquest mes: 2645 visites
  • Des de l'inici: 542646 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 432 visites
  • Aquesta setmana: 4258 visites
  • Aquest mes: 17860 visites
  • Des de l'inici: 1200677 visites

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats