De vegades els amics ens sorprenen per la seva generositat. Sabeu que aquest bloc té una secció que és la de “L’autor convidat” i avui podem gaudir d’una autèntica exclusiva. Jaume Benavente ens ofereix un fragment del seu futur Quadern de Porto, tot un luxe que hem d’assaborir...
QUADERN DE PORTO
(fragment)
Porto, en canvi, per damunt del seu tràfec incessant, té com un tel de severitat jansenista, una vaga tristesa externa.
GAZIEL, La península inacabada
Sento atracció per les ciutats que creixen a la riba de rius cabalosos, lents i foscos. Porto n’és una. Enfilada, amuntegada, sobre el Douro, gairebé a la ratlla de l’Atlàntic, desdibuixada sovint per la boira o la pluja, és una ciutat menor, impregnada d’una vaga malenconia que també vaig percebre en uns dies clars, lluminosos, d’entretemps a finals de març. Vaig anar a Porto darrere d’una prefiguració, d’una idea ja preconcebuda del que trobaria, il·lusionat i expectant per haver aconseguit a la fi materialitzar un vell anhel. Durant cinc dies i en solitari, volia passejar i mirar, deixar lliscar l’esguard pels carrers que ja havia entrevist en fotografies, en alguns textos, convençut que podria impregnar-me de l’atmosfera de la ciutat per després redibuixar l’escenari on havien viscut els Levi, els avantpassats materns de Marja Batelaar-Levi, el personatge principal d’una novel·la que encara escric. Un lloc de confluència, doncs, entre el món real encara que subjectiu i el món de la ficció.
De la Baixa a la Ribeira
Existeixen estadis intermedis entre el viatger romàntic i el desprestigiat turista i un d’ells és el del passejant. Caminar, a poc a poc, mentre observes o senzillament bades, deixant que l’atzar jugui el seu paper, és una manera d’apropar-se a l’ànima d’un lloc. Un paisatge porta a un altre paisatge. De vegades sembla que es repeteixen –encara que només sigui una il·lusió- o que són semblants, però sovint esdevenen canviants o fins i tot antagònics encara que s’entrellacin, que juguin a confondre’s i a enganyar a l’observador, i més quan aquest és un foraster. Jo era conscient de les meves limitacions i del perill que implicava aquell viatge a Porto. Era allí empès per una tènue excusa narrativa però sobretot per la barreja d’un pressentiment i una pulsió. No em sentia ni trist ni alegre, sinó tranquil, serè, disposat a dibuixar un petit mapa sentimental, particular, que posés noms a nostàlgies, alguns fantasmes i ficcions. Amb aquest propòsit, ja des del primer dia i a partir d’una pensió tronada a l’avinguda Os Aliados, al cor del barri de la Baixa, vaig iniciar un periple erràtic pels carrers desballestats, abandonats a la decadència, amarats d’una solitud sorollosa, amb els vestigis d’una antiga puixança arquitectònica que els seus edificis barrocs i neoclàssics encara deixaven entreveure i que em recordaven el que Gaziel havia escrit sobre la seva tristesa externa. Aquest deambular el vaig repetir dia rere dia, amb les seves variacions, i intentant abastar cada vegada una mica més. Dins del mapa del passejant, hi quedaven llocs com l’espectral Torre dos Clérigos, o aparentment singulars com el Cafè Majestic o
Uns dies els passejos em duien a Bonfim, més enllà de
A la Ribeira, però, hi ha un element que determina la seva fisonomia, és el pont de Dom Luiz I. Porto és una ciutat que no es pot entendre sense el seu riu i els seus ponts. En té sis, ben diferents i escampats al llarg del recorregut del Douro. El més monumental sens dubte és el pont de Dom Luiz I, una colossal estructura metàl·lica, obra de Teófil Seyrig, un col·laborador de Gustau Eiffel -artífex d’un altre pont de ferro, el de D. Maria Pia, més discret però que a mi em va intrigar més-. En realitat, el pont de Dom Luiz I és un doble pont ja que per la seva part superior circula l’ultramodern metro de la ciutat, així com els passejants que vulguin desafiar el fort vent, mentre que en la seva part inferior transiten els vehicles, els vianants més prudents i també els nois que a l’estiu es llancen al riu des d’allí. El vaig creuar cada dia, tan sols pel desig de contemplar la façana fluvial de Porto des de la riba de Vila de Nova de Gaia, ja fos arran d’aigua o des del mirador del Jardim do Morro.
Cais das Pedras
Ja el primer dia, des de la Ribeira, vaig voler seguir el curs del riu fins a Cais das Pedras. Per arribar-hi, vaig caminar per la Ribeira fins a l’encara més humil barri de Miragaia, un nucli de gent senzilla que viuen en cases mínimes abocades al riu i enfilant-se en un breu turó. La curiositat i l’afinitat per determinats noms em va portar a ficar-me al carrer d’Armènia i a pujar per les escales del costerut carrer Mont dels Jueus. Un món elemental, sense guarniments, d’absoluta modèstia. En el meu ascens, trobava gavines aquí i allà. El sol de la tarda era agradable i fred.
Més endavant, a la cantonada de Bandeirinha, hi ha el Palau de les Sirenes, un edifici que contrasta amb les cases de la part baixa de Miragaia per la pulcritud del seu color blanc i, sobretot, per les dues sirenes esculpides en pedra que vigilen la porta principal i que anys enrere també devien guaitar la navegació fluvial. Vaig estar-m’hi una estona, contemplant el Douro, suau, verdós, sense vaixells. Un riu mort?
Baixant per les Escales de las Sirenes, vaig creuar-me amb dues velletes i un home més jove que pujava. Les dues dones eren veïnes i van desaparèixer darrere d’una porta, mentre que l’home va continuar pujant. Només amb una ullada vaig comprendre que era un yonkiee. Estava seguint a les dones per atracar-les? No m’ho va semblar pas, més aviat aparentava tenir pressa per arribar al petit mirador que feia el carrer davant del Palau de les Sirenes. Vaig imaginar-me’l al lloc on jo havia estat feia uns moments. S’hi aturaria a contemplar el riu, l’altra riba? Buscaria recer sota les sirenes de pedra?
De nou a la part baixa de Miragaia, al Largo da Alfãndega, una petita plaça amb un quiosc de begudes sense clients i tres velletes assegudes en un pedrís que només em van dedicar una breu mirada, vaig enfilar pel carrer Monchique, havent-me d’apartar per deixar pas al tramvia. En cinc minuts només, el paisatge va experimentar una nova transformació. La caòtica pobresa de Miragaia deixava pas a la dignitat del Cais das Pedras, una trentena de cases de planta baixa i pis, sota la vigilància de l’església de Massarelos, que resseguien el riu, formant un curiós arc el carrer i el viaducte sobre el Douro pel quan passaven els automòbils. Les cases, una mica més grans i de façanes lleugerament més nobles que a Miragaia, estaven igualment deixades i en alguna fins i tot era evident que ja no hi vivia ningú. De fet, en contrast amb
Vaig aturar-me una estona a mirar la rampa de pedra per on antigament entraven i sortien les barques al riu. Davant de les aigües fosques, verdoses d’aquell moll abandonat, tractava d’imaginar-me als nens que a l’estiu s’hi banyen. A la fi, després d’anys de pensar-hi, jo era al Cais das Pedras. Havia anhelat durant anys viatjar a Porto i, entre altres llocs de la ciutat, passejar pel Cais das Pedras, trenta cases i el seu moll de pedra en desús, un mínim univers aïllat en el temps i el silenci, sinó fos per l’enrenou intermitent dels automòbils del viaducte. Malgrat el soroll del trànsit, Cais das Pedras tenia un silenci interior. Una mica després, arribava a l’extrem del carrer, just a l’última casa, a la cantonada de la petita plaça on acabava el trajecte del tramvia. Més enllà, l’Alameda Basilio Teles s’endinsava en Massarelos, paral·lelament al riu, cada vegada més ample i proper a l’Atlàntic després del pont de l’Arrábida. Aquell era un altre món, per a mi ja no era Porto i no hi volia anar. El meu petit passeig finalitzava allí, just en l’última casa del Cais das Pedras, sota l’església de Massarelos. Llavors, a la finestra del pis superior de la casa, vaig descobrir que hi treia el cap una dona jove. Per l’aspecte, no semblava portuguesa, sinó més aviat anglosaxona o nòrdica. Era jove, potser de l’edat de Marja Batelaar. Feia posat d’avorrida, mentre mirava cap al pont de l’Arrábida i potser cap a l’oceà entrevist a la desembocadura del riu. Espiant-la, vaig sentir el seu cansament, la lentitud de la tarda a través dels seus ulls, del seu pensament. Llavors, em va venir al cap una idea excèntrica: tot i que el passat dels Levi no era allí, sinó probablement a l’altre extrem de la ciutat, a Bonfim, aquella dona podia ser Marja Batelaar? Potser sí. En uns segons, en aquell petit món, a l’última casa del Cais das Pedras, l’atzar i la ficció s’aliaven. Darrere de la dona hi havia algú, vaig adonar-me perquè ella parlava, sense tombar-se, encara amb la vista a l’horitzó, el pont de l’Arrábida, l’oceà. Aleshores, va aparèixer a la finestra un home, també jove i d’aspecte foraster. Semblava una mica nerviós, potser fins i tot enfadat. Vaig suposar que potser havien estat junts al llit, que s’havien adormit i que, en despertar-se, havien estat parlant fins que alguna cosa s’havia espatllat. Llavors, la dona havia sortit a la finestra, preguntant-se què feia en una ciutat petita i estranya com és Porto.
Em vaig allunyar d’allí, del riu, de Marja Batelaar i el seu amic, pujant cap a
Jaume Benavente
Poc puc afegir a banda d'agrair-vos especialment, David, Jaume, Xavier, la vostra participació i fidelitat al Violinista Celest.
Una abraçada.
Gràcies pel comentari. El Quadern de Porto encara es troba en estat embrionari. Les pàgines publicades al blog del meu bon amic i escriptor Xulio són tan sols el nucli narratiu a partir del qual espero que flueixi un dietari de viatges en el que s'entrellacin els apunts naturals (i alhora subjectius) sobre aquesta ciutat estranya, fins i tot enigmàtica, que és Porto amb algunes ficcions (la de la família Levi, però també alguna més).
És un llibre que de moment no té editor. De fet, l'escric a contracorrent, si faig cas d'una editora que em va dir que la literatura de viatges era un gènere anglosaxó i que aquí no hi tenia lectors. Això em dol, és clar, però no penso cedir per un raonament així. Ja ho dius tu, sóc un outsider. El viatge literari és consubstancial amb bona part del que escric i ara, que tot just estic arribant al tram final d'El canal del Príncep, la primera novel·la d'una sèrie negra que escric al voltant del món de la detectiu de policia holandesa Marja Batelaar, tenia moltes ganes -feia anys que donava voltes a la idea- d'iniciar aquest llibre.
Suposo que m'esperen uns sis mesos de feina però no m'amoïna gens. En el fons, és el millor del nostre ofici, quan escrius i reescrius, alhora que recordes i tornes a viatjar mentalment mentre el dietari avança com un riu.
Jaume Benavente
Avisa'm quant surti el quadern de Porto. Fa molt anys que hi vaig estar i em va fascinar.
Hola Montse,
Varem passar moments molt bons a Belles Arts, a finals dels anys vuitanta: tu, Jordi Gomis, Maria Tortajada, Jaume Morató, Manuel Montes, jo, quantes hores de pintura, de mirades i preguntes!
Porto no és tan magnífica ni diversa com Lisboa, sinó que té un caràcter més tímid, potser degut a la seva decadència i a una certa llunyania, però crec que això justament li dóna un aire enigmàtic, un cert misteri tranquil, melangiós, que la fa atraient per a algunes persones. El Quadern de Porto tardarà i de fet crec que és bo que sigui així. És un dietari de viatges, lent, contingut, sobre la mirada, el paisatge de la ciutat i algunes històries del món de Marja Batelaar (el personatge central d’una sèrie negra que en la que estic treballant). Aniré escrivint el dietari durant aquest any i després ja veurem què passa amb ell al món editorial, una autèntica selva. Però això ja és avançar-se, de moment, estic vivint el millor moment d’un llibre, que és el de la seva escriptura.
Bona sort amb la Pintura i amb la vida,
Jaume
Xavi
Gràcies pel comentari. A la literatura, sigui de la mena que sigui, crec que és fonamental la mirada de l'autor i que el lector s'hi identifiqui i per això m'alegro molt pel que dius. La melangia és present en tot el que escric, però no com un sinònim de tristesa paralitzant o destructiu sinó com un estat de consciència que m'ajuda en l'exploració del món interior i exterior. No sé si som "viatgers solitaris", però sí almenys passejants exposats a l'atzar que mirem cap a enfora per també veure ben endins.
Ara, a veure com continuem amb el Quadern de Porto.
Jaume Benavente
Hola Jordi, sempre recordaré el teu esplèndid Fum d’Estampa i que vas ser una de les primeres, i poques, persones en defensar Camps de lava, la novel·la amb que vaig iniciar aquest cicle narratiu atlàntic i alhora tel·lúric, sobre la mirada, la identitat i el viatge literari. Quadern de Porto ho té difícil, ja t’ho pots imaginar, enmig de les darreres consignes de màrqueting editorial. (visca l’autoajuda, els vampirs adolescents i qualsevol cosa que tingué a veure amb el Japó modern, entre altres invents ...) i per això agraeixo especialment quan algú com tu fa públic el seu suport.
Porto és una ciutat estranya i complexa, amb una bellesa que s’escapa als cànons més a l’ús (per a segons qui, pot resultar fins i tot lletja). Jo hi sento una curiosa atracció, potser per la seva dimensió de ciutat menor, la particular atmosfera dels seus carrers, la boira i la pluja, l’oceà proper i tanmateix distant, la lentitud del riu). Porto és un bon marc per als avantpassats jueus de Marja Batelaar, per a algunes ficcions més, potser també per alguna història apòcrifa i, sobretot, per intentar a través de les notes d’un dietari de viatges escriure (o pintar) un paisatge que es va construint a partir de la mirada del passejant. Aprecio molt la forma d’entendre la literatura de Xuan Bello i m’alegro de coincidir amb ell a Porto.
Una abraçada,
Jaume