Sense saber el per què, la gent se li tira a sobre i li propinen una pallissa a uns 100 metres d'on em trobe, davant just d'una parella de barcelonins que després pujaran en Sleeper Class amb mi , ja que els anglesos i els australians viatgen en primera. Sempre hi ha hagut nivells. Ella, que és de gal·lícia ha intentat detindre la pallissa, però ha sigut inútil, ja que la gent estava embogida. Jo, que a dures penes podia veure el que passava, nomes he sigut conscient de l'estat del xic quan els policies l'han pujat a rastres per les escales on ens trobàvem jo i els anglesos. Segons ens ha explicat un home ara se l'enduien a fer-li un bambú massatge, que consisteix en una somanta de pals de bambú (les porres de la policia estan fetes amb aquesta fusta) primer a la furgoneta i després al calabós. Mare meua.

   El viatge, que no és massa llarg, l'aprofite per xarrar amb la parella, que tenen una botiga de roba a la Boqueria i han vingut a Puskar a comprar roba. En quan arribem a Jaipur, pense en adelantar la meua arribada a aquest poble sagrat, ja que la ciutat és molt estresant, com totes aquí, i ara mateix ja necessite una mica de pau. Pel mati m'alce dolorit, la pedra que tenia per matalàs m'ha destrossat l'esquena. Baixe a recepció on intente canviar d'habitació, altra parella intenta el mateix, és a dir que tot són pedres als llits, res a fer.Són de Sabadell i de Balaguer. Per la nit anem a sopar amb l'altra parella de Barcelona a un restaurant que ve a la guia, una mica car però molt bo. De moment no he parat de conèixer gent de tot el món, però en quan tens l'oportunitat de parlar en català, t'hi llances de cap.
 
    Al mati següent aprofite per visitar els basars i perdre'm entre la gent. Visite el palau de Jaipur i tinc una discussió amb un conductor de rickshow que en arribar al destí em vol cobrar el doble del que havíem pactat. Em diu que no m'havia entès abans, quan en realitat havia segut ell qui havia marcat el preu, ja que així s'assegurava que pujara al seu taxi, que era més barat que els altres que hi havia a la parada. Has de regatejar tot el dia, per això cal pactar els preus abans de pujar al taxi o d' entrar a la perruqueria. El tio no vol baixar del burro. Al final, emprenyat, em baixe del vehicle i li dic que no li pense pagar, el col·lega ve darrere meu rient-se i em demana perdo. En quan li pague els dos riem, a vegades tot sembla un joc però a ningú no li agrada que li prenguen el pèl.

   A la vesprada vaig cap al temple del sol, el temple dels micos ja que hi ha més que persones. M'arreplega una xaval amb la seua moto,un xic molt simpàtic que em deixa conduir i tot. Em parla del seu Guru i em demana si vull anar al seu Ashram després de veure el temple. Jo en principi no tinc massa interès i no li conteste directament. Ell em diu que no vol diners, que l'única cosa que li agrada és conversar amb els turistes per conèixer altres realitats. Però res de res, en quan arribem al temple em demana pasta. Li pregunte per què i em solta un rotllo que no m'apeteix escoltar. No ho dubte i li done el que em demana, no vull més embolics. A partir d'ara em serà difícil confiar en les amistats espontànies i casuals aquí a l' Índia. Més tard xerrant amb un col·lega a l'hotel em parla del mateix xaval, de la moto, del guru. Esta tot inventat ja.
  
   El temple és molt especial. Es troba al damunt d'un xicotet turó on es pot veure tota la ciutat als peus. Al darrere d'aquest s'hi troben les piscines i altres edificis que formen part del temple..A les piscines hi ha que tindre estomac per escabussar-se, ja que l'aigua no s'hi troba en les millors condicions.
   Tal i com es va fent de nit, els micos van ocupant més espai. A l'hora d'eixir t'acollona una mica i tot. Gaudisc molt de la conversa amb la gent i de la tranquil·litat. Sóc l'únic estranger aquesta vesprada de diumenge, en que molts joves que hui no treballen aprofiten per vindre a les piscines. Se m'acosta molta gent per xarrar i com sempre per preguntar-me moltíssimes coses.





   

    Els homes sants, shadus, que són com una mena de rastafaris, es passen el dia meditant, fumant i cantant. Smoke is life em diuen, després de fer-los la foto no dubten en posar la ma i demanar-me diners. No deuen ser tan sants. Els del temple de baix, són molt més amables, i sembla que més coherents i en quan em veuen em conviden a passar i a tocar amb ells. M'ofereixen Txai (te), i un instrument. Em passe quasi hora i mitja flipant amb la musica i tocant la percussió. No m'ho puc acabar de creure, no fa tant que he arribat i estic vivint una de les experiències mes estranyes de la meua vida. És indescriptible l'energia de la musica religiosa Hindú, que no para de pujar i t'absorbeix completament fins a arribar a una mena d'èxtasi col·lectiu, i no havia fumat... Per la nit puge a la terrassa de l'hotel amb la guitarra, on uns indis del nord, programadors informàtics em conviden a una cervesa. Quines ganes tenia, encara que la King Fisher dóna prou d'agonia. És per això que ací quasi ningú prova l'alcohol, però hui em ve de gust. En quan em demanen la guitarra, flipe en colors. Back street boys, i Linkin park o alguna cosa per l'estil que no reconec....el tio les canta totes, posant be els acords i tot.

   Del temple dels micos amb els Shadus a la terrassa amb els Back street boys i en tan sols unes hores. En realitat crec que podria ser un resum del que es l` Índia que he conegut fins ara. Contrastos, molts contrastos.