Article publicat al diari Gara

http://www.gara.net/paperezkoa/20090516/137408/es/Eskerrik/asko/ESAIT;/eskerrik/asko/Euskal/Herria/

ESKARRIKASKO ESAIT, ESKARRIKASKO EUSKAL HERRIA!

Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món “Good bye Spain”. Però, com va començar tot plegat?

Fa anys que conec el coordinador d’ESAIT, Martxel Toledo, amb qui he col·laborat en diverses iniciatives amb l’objectiu comú de poder fer realitat l’oficialitat de les seleccions esportives de les nostres nacions respectives. Dimecres passat, naturalment, amb motiu del partit entre el Barça i l’Athletic, es presentava una ocasió immillorable per poder escenificar les ànsies de llibertat d’ Euskal Herria i Catalunya. Ho teníem tot i calia aprofitar-ho: un clima independentista cada dia més gran en ambdós països, unes afeccions entregades, tots els mitjans de comunicació presents, i els màxims símbols de l’espanyolitat a les grades de Mestalla. Amb aquest escenari els amics d’ESAIT sabien que hi havia una gran oportunitat i el primer que van fer va ser allargar fraternalment la mà a Catalunya. Volien compartir amb nosaltres la possible victòria, i amb tota l’honestedat van proposar al seu homòleg català (la Plataforma Pro-Seleccions Catalanes) el manifest “Una nació, una selecció”, en el qual, a banda de reivindicar l’oficialitat de les nostres seleccions, es proposava xiular i girar l’esquena als símbols d’un dels estats que trepitja els drets dels nostres pobles. Desgraciadament, la resposta de l’entitat catalana no va ser la que hauria de correspondre a aquells que diuen que defensen una aspiració legítima de Catalunya. Van mantenir l’ambigüitat fins el darrer moment per acabar dient que no podien subscriure un redactat que “instava a xiular al Rei i a l’himne espanyol”. Si consideren que no tenim dret ni a xiular, com diantre tindrem dret a les nostres seleccions? Quina credibilitat patriòtica pot tenir algú que no gosa protestar? Desgraciadament, aquestes són les misèries que també hem de patir els països sotmesos.

Sé perfectament que això va desanimar els amics d’ESAIT. Però en comptes de deixar-nos de banda van continuar procurant que el possible èxit de la iniciativa també repercutís en la nació catalana, i per això en Martxel Toledo va contactar directament amb mi per fer una roda de premsa conjuntament a Barcelona, on vam fer públic el manifest. A partir de llavors tots coneixem la història. La iniciativa d’ESAIT i Catalunya Acció va ser seguida de manera absoluta pels seguidors catalans i bascs durant la final. Era antològic sentir les ràdios espanyoles que, amb un fil de veu, assumien una derrota amb totes les de la llei en veure del tot boicotejat i anul·lat tant el seu himne nacional com el seu cap d’estat. Si el tirà d’en Franco proclamava l’abril de 1939 “en el dia de hoy, el ejército rojo, cautivo y desarmado,..”, nosaltres podem afirmar que el passat dia 13 de maig les hordes mediàtiques i polítiques hispàniques, captives i desarmades per les veus independentistes basques i catalanes, van començar el seu replegament, que acabarà amb la proclamació més d’hora que tard dels estats català i basc.

No puc negar que els aconteixements d’aquests dies han estat un gran impuls per al nostre projecte polític. Tant nosaltres com els nostres companys bascs hem sabut aprofitar l’ocasió a favor dels interessos nacionals dels nostres països. Però gràcies a l’oferiment i la col·laboració d’ESAIT el nom de Catalunya Acció, i el meu en concret, han arribat més lluny del que havien arribat fins ara. Per tant, en nom de la meva organització vull enviar un cordial i afectuós “Eskarrikasko, ESAIT!”, i en nom de Catalunya un ben fort “Eskarrikasko, Euskal Herria!”

Santiago Espot

President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya