Després d´un llarg silènci torno a ser aquí, ja se sap ... coses que passen.I he volgut recomençar per enèssima vegada aquest bloc explicant la meva experiència sobre les cuidadores dels nostres avis, les dones estrangeres que venen per intentar un futur millor i cuiden a la gent gran, la majoria d´elles, com si es tractés de la seva pròpia família.
Ja fa un temps que estic treballant d´infermera domiciliària, vaig a
casa d´aquelles persones que, per la raó que sigui, no es poden
desplaçar al CAP i necessiten alguna atenció més o menys puntual, i
aixó m´ha permés conèixer prou bé la realitat d´aquestes dones.
Vénen de Sud-Amèrica, Rússia, Àfrica etc ... n´hi ha que no tenen estudis, altres moltes si però arriven disposades a treballar fort en qualsevol feina per tirar endavant. Com que aquí falten moltes cuidadores d´aquest tipus, ja que les dones de catalunya, afortunadament, solen haver-se incorporat a una vida treballadora i activa, aixó va en detriment de les persones que es van fent grans i arriba un moment que necessiten ser cuidades.
Aleshores arriben aquestes dones estrangeres, que no veuen cap més sortida que marxar del seu país i venir per mirar de donar un futur a la seva família, i a elles mateixes. Algunes són mestres, altres tenen carreres i llicenciatures diverses al seu país però les condicions en les que hi vivien i les poques oportunitats de poder viure dignament, les van fer venir i treballar en una feina que potser no havien fet mai. Tot i així la majoria s´hi esforçen i acaben realitzant perfectament unes tasques que potser mai havien ni tan sols imaginat.
La majoria tenen la resta de la família encara al seu país, el marit els fills, potser els pares etc ... i estàn aquí cuidant dels nostres avis quan allà també les necessiten, potser fins i tot més.
És admirable quan una persona que potser s´exclamava en veure una petita ferida ara ens ajuda a curar grans nafres, o persones amb cert pudor que ara ens ajuden a que els avis estiguin nèts, dutxats i amb roba nova, i els canvien els bolquers cada cop que faci falta.
Ens avisen immediatament cada cop que veuen l´avi o àvia moixos, o amb febre, o quan li surt un petit envermelliment a la pell, i la majoria segueixen les nostres indicacions al peu de la lletra, gràcies a les quals millorem entre tots la qualitat de vida de la gent gran.
I no tan sols aixó, si no que moltes d´aquestes dones, també fan les taques pròpies de la casa, van a comprar, freguen i netegen, cuinen etc... I per un sou que segur és molt millor que el que podrien guanyar a casa seva però estic segura que tampoc deu ser cap meravella en molt casos.
N´hi ha que han aprés el català a base de parlar amb els mateixos avis, amb la família o la gent del poble, però n´hi ha que amb prou feines entenen ni tan sols el castellà, però ens entenem com podem, a base d´explicar-nos de mil maneres diferents, i amb força de voluntat.
És evident que també les cuidadores catalanes són exel.lents, però, per la raò que sigui, no m´hi posaré pas ara, per la meva experiència, són una minoria les que realitzen la mateixa lloable tasca.
Així doncs, dono les gràcies a totes elles, també a algún home que és cuidador, però són molt escassos.
Vénen de Sud-Amèrica, Rússia, Àfrica etc ... n´hi ha que no tenen estudis, altres moltes si però arriven disposades a treballar fort en qualsevol feina per tirar endavant. Com que aquí falten moltes cuidadores d´aquest tipus, ja que les dones de catalunya, afortunadament, solen haver-se incorporat a una vida treballadora i activa, aixó va en detriment de les persones que es van fent grans i arriba un moment que necessiten ser cuidades.
Aleshores arriben aquestes dones estrangeres, que no veuen cap més sortida que marxar del seu país i venir per mirar de donar un futur a la seva família, i a elles mateixes. Algunes són mestres, altres tenen carreres i llicenciatures diverses al seu país però les condicions en les que hi vivien i les poques oportunitats de poder viure dignament, les van fer venir i treballar en una feina que potser no havien fet mai. Tot i així la majoria s´hi esforçen i acaben realitzant perfectament unes tasques que potser mai havien ni tan sols imaginat.
La majoria tenen la resta de la família encara al seu país, el marit els fills, potser els pares etc ... i estàn aquí cuidant dels nostres avis quan allà també les necessiten, potser fins i tot més.
És admirable quan una persona que potser s´exclamava en veure una petita ferida ara ens ajuda a curar grans nafres, o persones amb cert pudor que ara ens ajuden a que els avis estiguin nèts, dutxats i amb roba nova, i els canvien els bolquers cada cop que faci falta.
Ens avisen immediatament cada cop que veuen l´avi o àvia moixos, o amb febre, o quan li surt un petit envermelliment a la pell, i la majoria segueixen les nostres indicacions al peu de la lletra, gràcies a les quals millorem entre tots la qualitat de vida de la gent gran.
I no tan sols aixó, si no que moltes d´aquestes dones, també fan les taques pròpies de la casa, van a comprar, freguen i netegen, cuinen etc... I per un sou que segur és molt millor que el que podrien guanyar a casa seva però estic segura que tampoc deu ser cap meravella en molt casos.
N´hi ha que han aprés el català a base de parlar amb els mateixos avis, amb la família o la gent del poble, però n´hi ha que amb prou feines entenen ni tan sols el castellà, però ens entenem com podem, a base d´explicar-nos de mil maneres diferents, i amb força de voluntat.
És evident que també les cuidadores catalanes són exel.lents, però, per la raò que sigui, no m´hi posaré pas ara, per la meva experiència, són una minoria les que realitzen la mateixa lloable tasca.
Així doncs, dono les gràcies a totes elles, també a algún home que és cuidador, però són molt escassos.
