Els joves de l'Europa Occidental vestien de negre, es maquillaven de blanc i utilitzaven simbologia sinistra que els identificaven amb la seva existència; calaveres, -idolatraven la mort- arracades, cabells tenyits, filosofia gòtica.

Des d'un punt de vista social, no tenien massa motius per a l'esperança: alts percentatges d'atur, habitatge inaccessible, manca d'oportunitats i una desídia militant cap a tot el que els envoltava. Com en qualsevol relat dramàtic, l'apocalipsi final va aparèixer en forma de plaga, la de la Síndrome de la Immunodeficiència Adquirida (SIDA) que suposava el càstig a les dues vies d'escapatòria i alliberament dels joves d'aleshores: el sexe i les drogues. Cada apocalipsi té els seus apocalíptics i el punk nascut a la Gran Bretanya de la Margaret Tatcher i un IRA en plena expansió, dibuixaven una societat lletja, bruta i fosca que no sabia veure més enllà del dia a dia.

Trenta anys més tard, la joventut europea s'enfronta a una societat similar en alguns aspectes, fins i tot en aquella paranoia planetària dels dos blocs, ara a través de l'eufemisme exportat de l'anomenat “xoc de civilitzacions” i del “terrorisme global”. Una joventut col·lapsada en allò econòmic, desafecta en allò polític, trencada en allò social, ja no té motius per a mostrar el “no future” com a lema generacional perquè, probablement, no hi ha condicions per exhibir-lo, com tampoc arguments per a defensar-lo.

Deia Víctor Hugo que el futur té molts noms, “inabastable per als febles, desconegut per als porucs, oportunitat per als valents”. Ahir com avui, el sistema capitalista o de producció-consum, provoca una incertesa que esborra del pensar dels joves qualsevol perspectiva o horitzó de futur. La diferència és que, si a finals dels 70 i principis dels 80 l'estètica, l'opció del “no future” era punk, dura, rebel...ara és amorfa, tova i passiva. Potser vivim una època gris perquè, tot i tenir més oportunitats que mai, les desaprofitem totes a consciència.

Durant la darrera dècada hem viscut en una bombolla de benestar i abundància pràcticament inalterable. El lleure i el consum s'han perfilat com a única preocupació d'una generació aliena a problemes, conflictes, crisis i guerres. De manera que hem acabat valorant com a normal allò extraordinari, i hem oblidat les dificultats i sacrificis que generacions anteriors han hagut de suportar per assolir determinats drets i un benestar més que acceptable. L'hedonista ha substituït l'espartà. La crítica social ha estat desplaçada per l'amorfia mental. Sembla com si Darwin s'hagués aturat en el temps i no calgués evolucionar en res perquè hem oblidat la lluita i el treball com a palanques del progrés. Ha estat la victòria de la postmodernitat la que ens ha fet oblidar l'autèntica importància dels valors.

És als joves sobre els qui recau tota la responsabilitat de pensar en el seu futur i, no només això, sinó que és en aquest escenari, encara per imaginar, a partir del qual hauran de desenvolupar-se com a persones. Sou el futur, resa una premissa immortal, com si aquesta, a més d'inabastable fos utòpica. Si no hi ha futur, el jove no és res.

Però és justament en moments de crisi col·lectiva, deia Sòfocles, que cal acció. El futur es farà present i caldrà preparar-se tan aviat com sigui possible. Com seran els joves del futur i, amb ells, la societat? Segons els projectistes, sociòlegs i d'altres analistes del passat i present, la societat del futur evolucionarà al mateix temps que ho farà la ciència i amb ella, les conductes i personalitats dels individus. La medicina progressarà i ens farà poc tolerants al dolor, es valorarà la qualitat més que la quantitat de vida i serem més proclius als estupefaents i medicines, tot i que moralment, ens tornarem més còmplices amb la ciència de la genètica.

Gràcies a les TIC's passarem de la realitat virtual a la irrealitat virtual, amb capacitat de generar i entendre situacions artificials a través del plasma. Disposarem de més informació, que consumirem més de pressa, però alhora amb menys atenció i interès. Professionalment, es valorarà la idea més que no pas el producte. Allò que més costa, que més dificultat presenta, que més diferents i singulars ens fa, serà la capacitat de generar projectes, de crear, d'oferir quelcom substancialment diferent i original. Tecnològicament serem dependents i la capacitat d'adaptació ràpida serà vital, potser esdevindrà el nou darwinisme social on distingirem entre capaços i analfabets. Prevaldrà el Do It Yourself. Socialment hi haurà més fractura jeràrquica, predominarà una democratització de base alhora que augmentarà el control i la intervenció pública en les conductes individuals.Per això pensar que no hi ha futur és, també, una manera molt concreta de posicionar-se cap a ell. Una societat que sigui capaç d'ensortir-se'n d'una situació de crisi com l'actual, cal saber definir cap a on i com en vol sortir:

· Amb capacitat d'imaginar-se cap a on ens dirigim. Només aquells que no saben on van, no poden aprofitar els vents que els són favorables.
· Sortint de la immediatesa i la conjuntura. Ampliant la mirada i obviant la contingència.
· Rebutjant la crítica fàcil i les explicacions simples. En una societat complexa, res no s'explica amb un titular.
· Plantejant-se els problemes com a reptes. Les dificultats són consubstancials a les persones. Adaptar-se i treure'n profit de circumstàncies adverses ens ajuda a superar situacions complicades.

Després de la grisor dels 80, va venir el creixement i l'expansió econòmica i artística de principis dels 90. Després de la crisi que patim ara, vindrà una nova societat amb unes noves regles. Potser ara toca imaginar que, algun dia, potser aviat, tornarem a situar-nos en un escenari que ens obligarà a mostrar el millor que tenim com a societat i com a país. Tot el temps que passi ara sense actuar, serà temps perdut en el futur. Tan tòpic és afirmar que els joves són el futur, com que malgrat les dificultats que podem patir, no hi ha absolutament res a fer. Ara la pregunta seria....com t'imaginaries el futur tu, si fossis jove?

* article publicat a www.xarxanet.org