Francesc Llobet, president de la Fundació Catalunya Oberta, és l'autor de la ponència “Empresaris i organitzacions empresarials”
A la ponència hi parla del model econòmic, de la crisi, de la falta d'innovació per part de l'empresariat català i de moltes altres qüestions, però això no treu que, per a ell, “una bona part dels problemes que tenim vénen de la nostra pertinença a Espanya o, més ben dit, de com està configurada aquesta pertinença”. Els elements clau d'aquesta valoració serien “un dèficit fiscal escandalós que no permet fer grans inversions estratègiques, el dèficit d’inversió en infraestructures, la manca de capacitat de decisió sobre aspectes estratègics fonamentals per a la nostra competitivitat, o la pèrdua d’un percentatge elevadíssim del nostre temps i energies en negociacions, discussions, pedagogies, justificacions i debats estèrils“
Per resoldre aquesta situació “només hi ha una opció: esdevenir una petita economia competitiva en l’economia global del coneixement. I Catalunya ho podria ser, té les condicions per ser-ho. Però per aconseguir-ho necessitem una classe empresarial que s'obri al món sense complexos i unes administracions catalanes que facin el mateix.” Això, pel que fa al conflicte amb l'Estat, Llobet ho planteja en aquests termes: “un país sense Estat només pot obtenir aquesta capacitat de dues maneres: o bé el model de l’Estat on és li ho permet, o bé esdevenint ell mateix un Estat. Però el que ja està absolutament demostrat és que Espanya mai serà un Estat amb un model que ens ho permeti. Apostar per aquesta via és una utopia i una pèrdua de temps.”
Quant a la viabilitat, Llobet afirma que “en la Unió Europea del segle XXI aquest objectiu és possible sense cap tipus de traumatisme que no sigui el debat estrictament democràtic”. I no només això, sinó que hi afegeix que “els Estats més competitius són de la mida de Catalunya”, per la qual cosa pot concloure que “la societat catalana en el seu conjunt ha de fer una aposta decidida i definir una estratègia que ens porti a tenir un Estat propi a la Unió Europea al més aviat possible”.
La ponència acaba amb un paràgraf que val la pena reproduir de manera íntegra: “Al segle passat els empresaris catalans ho van tenir clar i van definir una estratègia, molt discutible, però clara i pragmàtica en aquell moment: sacrificar poder polític i financer per un mercat espanyol captiu. Fa molt de temps que aquesta estratègia ha esdevingut utòpica i inútil: seguim sacrificant el poder polític i financer però fa molts anys que el mercat captiu espanyol ja no existeix. I encara que existís, seria totalment insuficient per a les necessitats de les empreses catalanes que volen ser competitives. Costa molt modificar les inèrcies i la cultura, però ara cal que els emprenedors i empresaris més innovadors, els que no tenen servituds, pors ni complexos agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a defensar l’única estratègia pragmàtica per Catalunya al segle XXI.”
Esperem les vostres opinions.
Vegeu comentari complet al bloc:
http://www.convergencia2punt0.cat/2009/05/tercer-congres-catalanista-ponencia-de.html