És la primera volta a la vida que canvie d'estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l'anell daurat a l'anular esquerre. Des que me'l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l'he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me'l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!Qualsevol que haja estat fan (i estudiant!) d'en Tusón segur que no pot evitar una certa visió antropocèntrica en aquestes coses. Sé que físicament no ha canviat res des de la setmana passada -tret de l'anell que em rellueix sota la pantalla del portàtil-; però la meua consciència antropocèntrica indoeuropeista em remou els àtoms cada vegada que recorde l'enfilall de fórmules rituals -que no és només un si, o un no, que això només passa a les pel·lícules americanes, i els americans tècnicament no són indoeuropeus-. Alguna cosa ha canviat. Ara no parle del meu xic, ni del meu novio. Ara Emili és el meu Home. I jo, la Dona. Si continue madurant a aquest ritme, en comptes de cumplir-ne 30 en juny, hauré de començar a témer per la menopausa.
Pel que fa a perspectiva del nostre matrimoni -i ho dic ara que estic en plena lluna de mel escarfoxada al sofà de casa acabant entregues retardades i estudiant oposicions-, no és gens romàntica. No vull romeus i julietes. Preferisc els Simpson: una cosa casolana, diària i divertida, tan senzilla i necessària com beure aigua.
en la boda super estranyades de vore't de blanc. No sé, era com una
cosa que ja la sabies, però no et quadràvem així.
Moltes felicitats. Ah, i no t'agobies, que si anem així, les opos no les farem, perquè la convocatòria no eixirà. bsts
Borinotus: Emili ja sap que està fet un Homer, tot i que no sé quin dels dos, si l'americà o el grec :)
Marina i Registres, moltes gràcies per les felicitacions des de la Xina i des de la casa nova amb hort respectivament :) (mmmm, enciams!)
Valldalbaidí: efectivament ens va casar un altre valldalbaidí. Més concretament, de Quatretonda. I tot va eixir perfectament.
Enric: gràcies! Per cert, gràcies també per allò que tu i jo sabem! Amb el tràfec no t'he enviat encara un correu agraïnt-ho degudament.
Imma, Joan, Josep i Príncep de les Milotxes, moltes gràcies! (per cert, Joan, molt bona, la foto!:)
Juli, gràcies per les felicitacions! M'alegre que ho passares bé. Ara bé, ja fa anys que tu i jo ens podem dir cunyats oficialment. A qui li pots dir cunyat ara és a Emili!
(en candeleta espere pròxims posts (que tarden lo que tinguen que tardar) sobre eixe següent pas en el meravellós univers de la parella, imagine's de què li parle, que estic amb l'amiga roja i estos dies pense molt en eixes coses)
És un lloc bonic, sí. I moltes gràcies per l'oferiment del llibre de la Belli!! Parlem per via interna a vore si pot ser, però no veig (i igual ho tinc davant dels morros) on hi ha el teu e-mail al teu blog (si és que el tens per ahí posat). Dis-me algo al meu, que està al perfil!
La narració del pre-casori que ens has anat regalant amb aquesta gràcia teua que nostrossenyor t'ha donat ha estat impagable. Que sigueu molt feliços i que mengeu molts anissos! (I que la teua parròquia blocaira també en siguem essent testimonis per molts anys.)
La Regis
Enric
Ara el que segueix...
Vagi bé
http://www.joanmorant.uealmoines.es/wp-content/uploads/2009/05/felicitat.jpg
Un bes i fins la final manchester-Barça !
Cordialment.
Marta, la boda va ser genial. Tots ho vàrem passar molt bé i estem molt contents que sigueu ben feliços (que ho sereu, n'estic segur, i ja ho sou, de fet). Enhorabona!
Ah, tranquil·la: ben prompte no et donaràs compte que portes l'anell i algun dia, te'l llevaràs, per curiositat, i et trobaràs que t'ha deixat un solc de carn blanca, una marca que et recordarà com n'ets, de feliç, i quina sort que has tingut de trobar a Emili (com jo vaig trobar en el seu moment a Maite).
Felicitats, cunyada (ara ja ens podem tractar així, oficialment).
De debó!