Un jove indi es presenta al programa “Vol ser milionari?”, i acaba fent-se ric perquè, sorprenentment, encerta totes les preguntes del concurs. No és cap superdotat, ni ment privilegiada, simplement ha estat un nen dels slums de Mumbai, als que la vida ha maltractat, però com que no hi ha millor escola que la vida mateixa...
...acaba sobrevivint a la desgràcia i a l'infortuni. Recordant dramàtics episodis de la seva infantesa, i amb gran flema, avança resposta a resposta per a viure un somni escrit només en els guions del llampant Bollywood.
Paradoxes de la pantalla, aquells nens (Rubina i Azhar) protagonistes d'un èxit tant cinematogràfic com irreal, passen del glamour i distinció de la catifa vermella dels desitjats Òscar, al trist i brut origen que els va fer tant estimats.
Diuen els titellaires que mouen els fils de les històries de princeses re(i)als en paper satinat, que aquells nens tornen a la misèria que un dia els va fer grans. Que les catifes voladores folrades de dòlars sobre les que van fer-se realitat els seus somnis, es van evaporar.
Malgrat els extraordinaris beneficis del film, ni dels prop de 800.000 dòlars que es van recaptar en concepte de donacions, ni de la creació del Fons Jai Ho per a infants sense sostre, ni les poderoses promotores de Delhi ni Mumbay ni Bangalore, ni les autoritats indies, ni els productors de l'èxit cinematogràfic, van poder fer oblidar quin és l'origen de l'Azhar i de la Rubina, facilitant-los una nova llar. Els dos protagonistes d'aquella romàntica història, posaven cara i rostre als més de 100 milions de nens i nenes indis en una situació similar.
Temps després, sabem que allò, aquella trista història, com la pel·lícula i els seus decorats, només van ser fantasies al servei del mercat. Un experiment de laboratori pel necessari i satisfactori consum de les masses. Aquelles que compren, quan se'ls toca la fibra. Aquelles que pensen que tenen consciència, perquè encara els commouen petites històries tant impostades, que podrien ser reals. Dels nens, no en sabem res. Tampoc ens importa. Ja vam lamentar que el món hagués estat tant injust amb el seu futur.
"Els dos protagonistes d'aquella romàntica història, posaven cara i rostre als més de 100 milions de nens i nenes indis en una situació similar."
"fantasies al servei del mercat. Un experiment de laboratori pel necessari i satisfactori consum de les masses"...
Em quedo parada de com la condició humana s'alimenta de les desgràcies dels demés d'aquesta forma tant gratuïta: serà un efímer sentiment de culpabilitat? serà un obrir els ulls per adonar-se, només per uns instants, de la precària vida d'aquests nens i tornar-los a tancar un cop son a casa? No sé, Oriol, cada cop em venen més preguntes al cap, com aquesta: qui passava realment per la catifa en el fons, aquests nens
o els que realitzen i produeixen la pel.lícula? No ho tinc gens clar.
temo que, cada cop més, tenim inutilitzats els pocs mecanismes que ens fan sentir dolor, llàstima, indignació o solidaritat. Acabem confonen realitat amb ficció i ja no distingim allò èticament acceptable d'allò que hauriem de rebutjar per principis.
potser és un sistema d'autodefensa....
una abraçada,
Oriol
tens raó. Però també ens passa a Europa. No es pot confondre democràcia amb sufragi cada quatre anys. Sinó, voldria dir que, lamentablement, Iran és una democràcia perquè hi ha eleccions. Afortunadament o malauradament, democràcia implica moltes més coses que no pas a anar a votar.
una abraçada,
Oriol