Ponyo en el acantilado, de Hayao Miyazaki
Sublim, sensei Miyazaki, em trec el barret un cop més. Ponyo és una faula infantil però també és una experiència audiovisual fascinant, i tan cinematogràfica en el sentit artístic del terme, que resulta apta per tots els públics. He de confessar que em va segrestar l'emoció ja des del primer segon de la pel·lícula i no em vaig deslliurar fins el final (més d'una llagrimeta vaig deixar anar). És tot tan bonic! I compte que us ho diu una persona no gens propensa a aquesta mena de comentaris. Potser no és com d'altres obres més complexes del mestre Miyazaki però, francament, ni falta que fa. La seva aposta per la senzillesa (que no simplicitat) a tots els nivells m'ha sorprès i m'ha deixat bocabadat alhora. I no ho dic per l'explosió d'imaginació que trobem arreu del film i que és una de les característiques d'aquest director, sinó pel fet que ha estat capaç de replantejar-se la seva pròpia estètica, de retrobar el orígens de l'animació i abraçar el principi (zen) dels menys és més. Efectivament, amb quatre elements ben animats i uns fons dibuixats amb molta cura ha aconseguit un resultat d'una bellesa que enlluerna. Era necessària aquesta audàcia? Doncs no, i per això mateix resulta tan genial i demostra el seu director ser un savi. A Ponyo es respira amor, i no només ho dic pel missatge de la pel·lícula (res a veure amb el conservador cinema infantil a l'ús), sinó per la humanitat, la natura i, potser sobre tot, pel cinema d'animació. Xiquets i xiquetes de 9 a 99 anys, feu-me cas i aneu a veure-la.
X-Men Orígenes: Lobezno, de Gavin Hood
La franquícia mutant continua afonant-se en la misèria des que va ser abandonada a traïció per Brian Singer. Sabeu, X-Men 3 era una pel·lícula fluixa però com a mínim era una pel·lícula que cabia dins l'univers de les dues anteriors (deixarem ara de banda el debat bizantí de si adapta bé els còmics). Aquesta en canvi, ni una cosa ni l'altra. Va molt justa en la realització, té un guió sense cap ni peus, és irregular en el to i en general resulta ridícula, incapaç de prendre's seriosament a ella mateixa. Hom arriba a riure i tot de tanta tonteria com arriba a veure. Al seu descàrrec diré que, com a mínim no em vaig avorrir veient-la tot i ser tan absurda. En fi, una llàstima. Jo de vosaltres no perdria el temps i els diners pagant per veure aquesta pel·lícula al cinema, no s'ho mereix.
Ei, gràcies per comentar!
Crec que Xihiro i Mononoke és més per a un públic adult, en canvi Ponyo ja hi poden anar tots els infants, fins i tot ben petits.
Jo també m'apunto: Xihiro és insuperable!
I em falta veure, ves per on, Porco rosso!
Ponyo: no us la perdeu!
En qualsevol cas, jo recordo a més de Xihiro, Porco Rosso i La Princesa Mononoke. Ambdues extraordinàries.
A casa nostra som uns fans empedreïts d'en Hayao Miyazaki.