Avui et plorem. I ja t'enyorem.Aquells qui som com ella...
Ahir, mentre acomiadàvem Mavi Dolç, emergia una imatge, també, de país. Una classe de valencians, una variant específica de catalunyesos, un col·lectiu sencer i compacte de catalans, tocats per la seua impertinència valenta, un model de gent que crea i crea i crea i no deixa mai de crear. Amb una alegria que s'escampa i que troba escletxes fins i tot en els moments més durs. Una colla amb un estil d'amistat que no s'avé a normes, ni a formalismes, ni a etiquetes. Un col·lectiu respectuós del silenci i de les veus. Ens vèiem i ens miràvem, atònits i perplexos, aquells qui som com ella, i ens adonàvem que aquest era un país ple de gent com ella.
Qui la va conèixer en qualsevol de les seues múltiples facetes no necessita gaires explicacions. Per a qui no la va conèixer la biografia és una peça freda que diu tot allò que va fer a la universitat, des de València primer, a Barcelona després, empenyent des del Llull l'ensenyament del català, ensenyant generacions senceres de periodistes a analitzar, a pensar, a ser ells mateixos. I, també, tot allò que va fer des de fora de la universitat, missatgera incansable, dona de totes les iniciatives, sempre disposada a fer més pel país, incitadora d'aventures en qualsevol camp i format. No podeu ni arribar a imaginar quantes voltes sonava el mòbil i era ella avisant que calia fer açò o allò, que calia estar atents a aquesta gent o a aquella, que els seus xiquets d'Obrint Pas tocaven a prop i havíem d'anar a escoltar-los, demanant si tenies el telèfon de no sé qui perquè havia d'embolicar-lo en algun projecte o simplement preocupant-se per com anava tot.
I la cosa extraordinària de Mavi era que podia fer tot això sense reclamar per a ella gens de protagonisme. Si en va tenir, i era ben merescut, va ser perquè els altres l'obligàvem a acceptar, també en públic, aquell lideratge que tenia en privat. I tot i així, ella ho feia perquè tocava, pel país que estimava com no es pot estimar més, de cap a cap i mirant sempre enfora, al món que se li feia xicotet de tantes lluites i injustícies com calia resoldre, tan de pressa.
Avui serà el primer dia que la Mavi no hi serà. Des del Gènesi sabem que som pols i que retornats a la pols tornem a la terra. Al Garbí, la muntanya dreçada al peu de Bétera que ens recorda amb el seu nom occità que el camí del nostre poble és al nord, avui les seus cendres tornaran a barrejar-se amb la terra. I algun dia, aviat, arribarà el temps de la collita i aquesta classe de valencians, aquesta variant específica de catalunyesos, aquest col·lectiu sencer i compacte de catalans, els qui la vam conèixer i els qui no, sabrem aleshores que s'haurà esdevingut perquè hi ha hagut, sobretot, dones lliures com ella, i homes, que ens l'han feta imaginar dia a dia durant anys.
