(recordatori d'una amiga lingüista que ens acaba de deixar)
El teu cognom, Dolz, suau i bonic i difícil d’escriure –a les necrològiques, meitat amb z i meitat amb ç. Ara sabem que te l'havies canviat. I el teu nom, Mavi, preciós i sonor com tu mateixa.
Els esborranys dels nostres projectes amb els estudiants de fora que potser ja no es faran, perquè sense tu no en sabrem.
El record viu d’aquell dinar a Girona, no fa tant, amb aquell vi especial –recorda’m com es deia: Perro Verde?- que ens va pujar al cap i ens va fer enyorar temps passats amb nostàlgia i tendresa.
El teu iPhone ben carregat amb imatges i sons, que m’ensenyaves ara fa un any amb aquella il·lusió, en un despatx acabat d’estrenar i amb un munt d’idees al cap que et bullien.
El teu perfil al Facebook, amb aquella foto que tothom t'ha alabat, on se’t veu elegant, amb escrits que ara ens fan mal, molt de mal, i amb el recordatori d’aquella cita que ja mai no serà.
La teva veu, que encara ressona al telèfon d’aquell dia que no ens trobàvem, i que ara l’hauré d’apagar.
El teu nom al meu mòbil, escrit entre Marta i Matas, dues persones amb qui compartiré el dolor en el teu comiat.
El teu darrer missatge al correu, de felicitació sincera, sempre amb signes d’admiració com si parlessis.
Tu que no paraves de parlar, ens has deixat sense paraules, només amb l'enyor.
Tu sempre tan jove, ara ja eternament, Mavi.
