Durant aquest últims anys que ens ha estat difícil marxar massa dies de casa, hem practicat l’alternativa occitana, és a dir aprofitar tres o quatre dies de festa per endinsar-nos en aquest magnífic país de l’altre costat dels Pirineus. Normalment, sempre hem seguit la mateixa estratègia, marxar al més aviat possible la tarda de la vigília de festa, entrar per la Vall d’Aran i fer nit en un petit poble uns quants quilometres endins del territori occità, de nom Castelnau-Magnoac. El poble és un de tants pobles rurals i, fora del seu conjunt de cases que li confereixen una certa personalitat i la seva església, no hi ha gran cosa més a destacar, si no fos per una relíquia que cada cop és més difícil de trobar a l’estat francès i a tot arreu: una fonda com les de tota la vida: el Dupont. En aquesta fonda ja hi feien parada les antigues diligències que de Lannemezane anaven fins a Auch, la capital gascona, i que en bona part conserva, començant per les seves propietàries, tot un aire d’autenticitat que de mica en mica es va perdent. (continua...)
Aquesta sensació no és solament la que pugui donar l’edifici, sinó sobretot la cuina senzilla, però al mateix temps extraordinària, dels magrets d’ànec a la cocotte o unes anques de granota boníssimes,però també qualsevol plat de sopa que et puguin servir o pollastre de campanya, amb la possibilitat de poder beure el vins que es fan relativament a prop d’aquest lloc, el Saint Mont i els potents Medirans. Aquesta fonda segurament és de les poques que hi ha a molts quilòmetres a la rodona, i a les vigílies de festa, tal com ha estat avui, i suposo que també els dies de festa, s’hi troba força gent dels entorns i pocs viatgers o turistes com nosaltres, donant així encara més un aire de tipisme a les persones que et trobes sopant, alguns dels quals un és podria pensar si no son figurants o antics membres de la resistènciafrancesa.
Així doncs després d’estirar una mica les cames després de sopar fen un volt pel poble, quasi somort, cal enfilar, i mai més ben dit, l’altíssim matalàs, segurament de l’època de la diligència, per matinar l’endemà i fer el proper tram de ruta. Aquest cop cap al Baix Armanyac, a Eauze, però d’això, si tinc temps, en parlaré demà.
