D’una banda, des dels entorns rurals els darrers decennis s’ha confós la modernitat i el fenomen urbà. Alhora s’han oblidat els avantatges de la vida als pobles. D'una altra banda, en els darrers anys la proximitat del fenomen urbà ha exportat als pobles mitjanament propers fluxes de població i expectatives de reconversió de l'horta en sòl urbà.
Aquestes persones que venen de la ciutat als pobles circumdants ho fan per motius econòmics i per qualitat de vida. Cases més barates i impostos menors fan atractiva l’oferta, i el contacte amb una natura que destrueixen les noves urbanitzacions és una il·lusió, un miratge de qualitat de vida que s'esvaeix.
És aquesta expectativa de reconversió de l'horta en sòl urbà la que ens fa perdre les nostres capacitats de desenvolupament econòmic com a entorn agrícola i rural. No hi ha projecte econòmic endogen de desenvolupament rural o agrícola que puga competir amb els rendiments directes d'un procés d'urbanització. I encara que ara no s'està urbanitzant, allà on hi ha hagut expectatives i especulació la temptació i el vici del diner immediat han esborrat del subconscient rural qualsevol projecte o iniciativa econòmica relacionada amb allò rural o agrícola.
I és que una vegada aquest procés ha començat ja ningú pensa en altra cosa, els diners són els diners, i quan circulen a cabassos tothom i totdon hi corren al darrere. Aquesta quimera d'enriquiment immediat afecta un territori que ha estat agrícola des de temps immemorials. Un territori que, si ja estava desvertebrat socioeconòmicament, ara queda anul·lat per la manca d'iniciatives econòmiques que puguen competir amb l’expectativa urbana. Per rar que us semble parlar d’expectativa urbana en plena crisi, a tot el País Valencià els municipis estan planificant els seus PGOU per a creixements que multipliquen la població i arrabassen amb l'agricultura.
L'hipotètic enfortiment del teixit socioeconòmic dels nostres entorns rurals deriva així en una pura expectativa. En fum. En una transacció econòmica puntual que tapa els ulls a la societat davant de les potencialitats dels medis rurals. Una expectativa que, de realitzar-se, destrueix aquestes potencialitats.
De casualitat he trobat el teu bloc i no puc evitar fer-te arribar aquests pensaments que m'han vingut al cap al llegit la teua entrada.
La meua presentació seria: soc jove i visc a un poble de 640 habitants d'Alacant.
Es cert que d'uns anys cap ací, jo diria que per aquestes terres de fa 15, hem patit el que alguns anomenen rururbanització. Es dir, l'arribada als pobles rurals de la gent de la ciutat, nouvinguts i retornats, que han fet canviar el concepte tradicional de poble. I, tot açò, sense oblidar als anglesos i alemanys que fugint del "sol i playa" trobaven a questos pobles el "sol y montaña" on viure llargues temporades.
Tot aques procés ha esdevingut, com tu bé comentes, en greus problemes per la reconversió de sol no urbanitzable a urbanitzable, construint urbanitzacions i fent grans uns pobles menuts sense parar a pensar en els recursos naturals i patrimonials.
Però es que quasi sempre ens oblidem de la gent. Dels que vivim als pobles.
QUe passa amb els joves? El joves que ara no podem comprar una vivenda perque els preus han pujant fins a limits irracionals (abans tot es venia), joves que necessiten serveis miníms per poder establir-se als seus pobles, com guarderies, o menjadors... joves que ja no es poden dedicar a l'agricultura o ramaderia perque es ja quasi inexistent...
Si, joves que cada dia ho tenen més dificil per poder viure als seus pobles.
A Benaguasil han destrossat les llomes de Montiel, que abracen el poble per ponent, i les han omplert de xalets i adossats, que en sa majoría han estat comprades per gent de l'entorn de la capital, convençuts que viuríen a un lloc en plena natura. La natura que han destrossat per a construïr-los els habitatges, una nova autovía que divideix la comarca i ha acabat amb valls, llomes, sèquies, oliveres i garroferes centenàries. La gent del poble n'estava contenta i satisfeta per els preus de la venda de les terres. El mateix ha passat a la Pobla, Vilamarxant o Riba.roja. Ara tenim una merda de pobles i comarca, destrossada i plena d'esquelets de formigó per tot arreu, amb veïns que no volen saber res del poble i amb menys llomes i garroferes per passejar.
així no n'apendran mai, els qui n'han d'apendre