He vist el film d’Isona
Passola, Cataluña-Espanya, que s’acaba
d’estrenar a Barcelona i no he pogut evitar una sensació ambivalent. La promoció
ha fet referència constant a
Cataluña-Espanya és el típic
producte de periodista ficat a cineasta a què estem acostumats de tant en tant.
És el model de la informació televisiva unflat a la gran pantalla, on la imatge
no exerceix cap paper en la construcció narrativa. Quan l’entrevistat parla d’aeroports,
se’ns mostren plànols d’un aeroport. I el mateix amb els trens o els immigrants
de la postguerra. És, per tant, una imatge redundant, sense cap valor
independent de la paraula. Si hom s’ho escolta amb els ulls tancats, entén
perfectament el relat (en tot cas es perd el nom dels entrevistats i poca cosa
més). I això en té poc, de cinema. El més sorprenent és que Catalunya-Espanya ens ve d’una persona
del mitjà,
I
dic tant de bo, perquè ens calen discursos clars sobre el país, discursos desacomplexats
per a despistats (amb els “inasequibles al desaliento” no hi ha res a fer). Catalunya-Espanya desmunta molts dels tòpics
de l’espanyolisme (i per tant de l’anticatalanisme) més ultramuntà. Potser vol
tocar massa temes, un darrere l’altre, i això li impedeix d’aprofundir en qüestions
fonamentals. Per tant, l’intent queda sovint limitat a un esborrany d’idees
molt conegudes per al públic compromès. Però és el gran públic indecís i poc
implicat, aquell que mou les majories electorals d’una banda a l’altra, l’objectiu
d’aquest film. I entre aquest tàrget, si aconsegueix despertar i mantindre l’interès
durant els 75 minuts de metratge, pot fer una feina molt interessant. En
definitiva, em sembla un bon treball periodístic molt aprofitable, però no tant
en tant que treball cinematogràfic.
Si
en alguna idea m’ha refermat la pel·lícula és en la convicció que la pedagogia
a les Espanyes —que tots ens hem cregut alguna vegada— ja no mena enlloc. Molts
dels entrevistats, als quals podem situar en l’òrbita del sobiranisme arran del
seu discurs, han cregut en algun moment en l’Espanya plurinacional, en l’estat
federal. Per tant, han estat per la pedagogia. Però quins han sigut els
resultats? Ara només ens resta fer pedagogia al nostre país: a Catalunya, a les
Illes, al País Valencià (ací ho tenim més complicat, però no ens hi queda
alternativa). I en aquest àmbit Catalunya-Espanya
farà una bona tasca. Em referme en la convicció que ha estat Espanya, l’Espanya
una i castellana, l’Espanya anticatalana (i antivalenciana), l’Espanya que a
dures penes pot dissimilar el menyspreu a la diversitat, la que ha propagat odi
i, de retruc, ha fomentat l’independentisme. Ho demostren aquells que hi parlen
des de l’experiència, que saben que l’Espanya plurinacional ja no és possible. Han
dit prou. I independència. A Catalunya, si més no.
Només
per escoltar el bufó d’Albert Boadella amb el seu argument sobre els diners que
els catalans haurien de pagar als espanyols per l’expropiació de part del seu
territori en una suposada independència, ja mereix la pena anar a veure la
pel·lícula. Ara els catalans, després de massacrats i espoliats, també són els únics
apàtrides de l’estat que no són propietaris de la terra. Que li ho demanen al
pagès de l’Empordà. Impagable.
