Que General Motors s’ofereixi en safata a l’administració nord-americana i al principal sindicat de treballadors és una notícia impactant. Una de les grans corporacions privades arriba a la conclusió que la seva supervivència depèn de tenir nous amos, uns amos que no són els clàssics inversors capitalistes sinó tot el contrari. Tots els sismògrafs de l’economia de mercat han mostrat signes d’un terratrèmol, que podria canviar la fesomia del paisatge conegut.
Tanmateix, aquesta notícia anava associada amb una altra que també mereix una reflexió. La mateixa empresa revelava que els seus plans de futur passen per reduir la seva dimensió i quedar-se, als Estats Units, amb 38.000 treballadors repartits en 34 fàbriques. Trenta-vuit mil treballadors són molts, però queden lluny, molt lluny, dels 395.000 que tenia el 1970. L’empresa que, des del 1931 fins al 2007, havia quedat primera, any rera any imbatuda, en la venda d’automòbils ha conclòs que ja no podia continuar essent el que era. El temps de l’automoció com el gran pilar de l’economia productiva probablement arriba a la seva fi. No és que deixem de tenir cotxes, però probablement altres sectors adquiriran més pes a l’economia.
La esperança de l’automoció ja no pot sostenir-se en la contínua expansió del mercat –arribant a països o capes socials que encara no en tenien o aconseguint que les famílies dupliquessin o tripliquessin els seus vehicles. Haurà de venir de la renovació de la flota existent amb nous productes, entre els quals el cotxe elèctric és una de les opcions més avantatjades, ara per ara. I aquí rau una profunda ironia.
Molts estudiosos de la sociologia nord-americana atribueixen a General Motors la responsabilitat de l’extensa i intensa cultura del cotxe que impregna els Estats Units. Aquesta empresa, juntament amb un productor de camions (Mack), un fabricant de pneumàtics (Firestone) i un parell de petrolieres, va constituir una societat el 1920 que es va dedicar a comprar les companyies locals de tramvies –un centenar a la quarantena de ciutats més importants del país– per a desmantellar-los, per a eliminar dels carrers un transport col·lectiu basat en l’energia elèctrica. Segons els esmentats estudiosos, fou aquesta agosarada acció la que va impulsar la supeditació de la vida nord-americana al cotxe privat.
El redimensionament d’aquesta gran empresa a la baixa, la seva predisposició a subordinar-se al capital públic i la seva inajornable aposta per vehicles alternatius són pistes d’aquelles que convé llegir atentament, perquè són signes de canvis profunds. Estem disposats a fer-ho? O ja estem satisfets perquè Seat fabricarà l’Audi Q3 i Nissan, la NV-200? Són qüestions com aquestes les que determinen si un país és realment emprenedor i competitiu.
Unes notes clares i espero escoltades més enllà d'aquest suggerent bloc que condueixes sosteniblement!.
D'altra banda, també preocupa aquesta fal·lera de construir més i més autopistes i carreteres a càrrec del pressupost públic. No dubto en la necessitat d'algunes actuacions, però promoure projectes 120 milions d'euros per millorar una carretera amb una IMD de 1.500 vehicles/dia és un disbarat!!
Molt em temo que els maleïts 4x4 són una peça més a extingir, i que el Q7 és un pèssim exemple a seguir que pot tornar a ser el 'pan para hoy, ...'
En fi!
De carros van passar als actuals carros tirats només amb petroli.
I dels carros tirats només per energia fossil obsoleta hem de passar al de les energies hibrides aternatives sostenibles.
Això ha coincidit en una època de crisi mundial de gran consumismo, es a dir, la gent aposta per anar fent consumismo cotxe, consumismo xalet, consumismo dona, ... abans que reclicar en vehicles no sostenibles i obsolets.