«L'imaginari dels africans ha estat colonitzat»
En les Jornades de Literatures Africanes, celebrades la setmana passada a Barcelona, vostè va retreure al novel·lista Abdourahman Waberi que escrigui en francès i no en la llengua autòctona del seu país, Djibouti. Per què va fer-ho?
Vostè sap que l'Àfrica és un gran i extens continent. Com pot ser que tot un continent no utilitzi les seves llengües? Això no és normal. És com si un cor no expressés el seu propi batec; seria un cor destruït. Els escriptors africans que escriuen en francès, en àrab, en espanyol, en portuguès o en anglès diuen que s'han de guanyar el pa, que necessiten expressar-se en aquests idiomes, d'acord, però que no ens diguin que això és el que ha de fer tot un continent! Això ja és més que hipocresia: els cortesans comencen a creure's els reis.
Els idiomes colonials són poderosos...
Jo voldria que fins i tot una tribu africana de només cent individus fes servir la seva llengua. No estic en contra de manllevar paraules d'altres idiomes, al contrari, cal manllevar mots per reforçar la pròpia llengua, crear neologismes. Les llengües africanes existeixen, són ben vives. Però hi ha africans que no les volen aprendre: no són africans, són empleats del sistema colonial, que han estat escolaritzats per poder reproduir aquest sistema.
¿En quina situació es troben els idiomes autòctons del nord d'Àfrica?
Hi ha escriptors africans en francès o altres idiomes colonials que diuen que les nostres llengües no tenen gramàtica! Aquest és un problema que es remunta a l'antiguitat. Jo sóc un amazic, és a dir, un habitant de la regió del nord d'Àfrica que s'estén des de la costa de Tànger fins al riu Níger, de l'Atlàntic al mar Roig. Hem resistit la influència de diverses llengües i cultures, de l'Imperi Romà, del Cartaginès... Hem vist que cada vegada que els nostres homes emigraven cap a altres llengües, ja no tornaven mai més. En canvi, n'hi ha que es van quedar i que, gràcies a les nostres dones, a les nostres mares, segueixen utilitzant avui el berber i una escriptura que ve de temps molt antics.
L'Estat francès promociona la seva llengua i la seva cultura a l'Àfrica a través de la Francofonia. ¿Considera que aquest és un instrument de dominació sobre les antigues colònies del continent?
La Francofonia és pitjor que un aparell de dominació, és més perversa. Controla també les emocions, l'imaginari. Jo no estic en contra del francès, però no vull que es converteixi en un caníbal que devora les altres llengües, com també fa l'anglès. La Francofonia no és un projecte cultural ni lingüístic, però és allà, controlant-ho tot i impedint-nos d'escriure en la nostra llengua.
¿Creu que la riquesa lingüística de l'Àfrica corre perill d'extinció?
Sí, cada dia que passa. La llengua és l'instrument de les emocions i de l'imaginari. L'imaginari africà està colonitzat i això és encara més greu que la colonització de terres. Li posaré un exemple: he vist africans que travessen el Sàhara a peu per poder arribar a l'altra banda del Mediterrani, a Europa. Aquesta gent ja només usen el 50% del vocabulari de la llengua africana i la resta estranger. Encara que la paraula existeixi, no són capaços de dir-la en la seva llengua i fan servir l'estrangera. Cada dia que passa, la gent abandona el vocabulari perquè l'imaginari està colonitzat i els han dit que la seva llengua no té futur.
Més enllà del tòpic, com són els tuaregs?
No els coneixeu, els tuaregs. Se'n sol tenir o bé la imatge del bàrbar, cruel i bel·licós, o bé de l'home amable, lliure, envoltat de belles dones... I no és res de tot això.
Com el definiria, doncs?
El tuareg, és a dir, l'amazic del sud, del Sàhara, és un poble típicament mediterrani, pastor, que abans de ser nòmada físicament, ja era nòmada en l'esperit: concep les coses únicament a través del dinamisme. Les coses estan en moviment a la recerca de la cavitat, és a dir, la mare, la dona. És aquesta, la nostra particularitat. De l'Atlàntic a Egipte, han preferit una marca sobre la sorra que no pas una piràmide. És això, un tuareg.
¿El moviment defineix la seva cultura, doncs?
Sí. Tenim una dita il·lustrativa: "La casa és la tomba dels vius; jo he fet de l'horitzó la meva tenda".
Sobre aquesta qüestió, MESTISSATGE O CLONACIÓ. Ponència que vaig escriure per al Galeusca de 1999 (Morella/Castelló de la Plana).
«...Aquestes literatures, terriblement desconegudes, condemnades a una minorització cultural i econòmica, subsisteixen en una completa ignorància, fins a l’extrem d’estar marginades, excloses, del concepte “literatura universal”. Ara com ara, no han pogut superar els entrebancs lingüístics i econòmics d’una injusta situació colonial i postcolonial. No prou amb això, la recreació escrita del seu món particular ha estat vehiculada, i projectada internacionalment, a través d’una llengua aliena, forana, de major prestigi en la tradició literària, que a la fi les ha suplantades. L’escriptor mexicà Sergio Pitol ens descriu aquesta situació amb les següents afirmacions: «Les tensions entre globalització i cultura nacional, metròpoli i perifèries, imaginari col.lectiu i imaginació intel.lectual, ens toquen de prop tant als qui s’expressen en llengües minoritàries, i de vegades assetjades, com als qui pertanyem a mons perifèrics... la nostra literatura i totes les nostres arts, filles de la imposició d’una cultura sobre l’altra fa cinc segles, rebutgen la idea d’expressar-se com un apèndix o de reflectir indicis colonials». Aquest exemple americà es pot fer extensiu, si fa no fa, a totes les literatures d’arreu del món que han passat pel calvari colonial.
Per completar aquest apartat, caldrà que parem atenció a un fenòmen d’actualitat de les lletres angleses que alhora s’ha convertit en referent mundial. És el cas d’un seguit d’escriptores i escriptors d’origen hindú però d’expressió anglesa que en aquests moments cotitzen ben a l’alça en els mercats literaris: Vikram Seth, Kiran Desai, Arundhati Roy, entre d’altres. Educats o no a l’estil colonial, no han dubtat a bandejar la llengua de la comunitat cultural de què provenen, fins i tot que literaturitzen, i empren com a l’idioma literari el de l’antiga metròpoli. Possiblement si no ho hagueren fet així, la seua literatura, que ara molts lloen i aplaudeixen fins a trencar-se les mans, es moriria d’ignorància universal al seu propi país. Aquests escriptors han trobat en l’anglès no únicament la seua forma d’expressió, sinó unes possibilitats de promoció a escala mundial impensables en la seua llengua d’origen. I no serà menestar adjuntar-hi més exemples il.lustratius d’autors o autores africans, asiàtics, americans, fins i tot europeus: nosaltres, bascos, catalans i gallecs, també podem donar un cert testimoni d’aquesta mena de desequilibris.
El fet, però,
és que aquesta literatura de defecció cultural i lingüística està
obtenint un ressò important: ja són moltes les veus que afirmen que
aquestes literatures, sovint qualificades com a “perifèriques” i
“exòtiques”, s’estan convertint en fonamentals. L’elecció d’usar una
llengua neocolonial és, en aquestes circumstàncies sociopolítiques,
cada vegada més una condició indispensable si es vol obtenir un mínim
reconeixement, i doncs accedir als canals importants de promoció
internacional. Tant és així que el mateix Salman Rushdie ha confegit fa
poc (o s’ha confegit) una mena (ho subratlle: “una mena”) de cànon
literari d’autors i autores indis, amb un centenar de noms a tenir en
compte. Ara bé: tots aquests cent elegits per la glòria de les lletres
tenen com a única llengua literària l’anglès. Els qui pateixen
l’anacrònic i reprovable costum d’escriure en alguna de les diverses
llengües de l’Índia, no han merescut la més mínima consideració per
part de Rushdie. Per a formar part del seu cànon, no n’hi ha prou
d’escriure com els àngels: cal fer-ho com Déu mana, és a dir en la
llengua pròpia de la reina Victòria i, sobretot, dels grans magatzems
Harrods.
A tot arreu, doncs, la llengua ha estat (i ho és encara) “compañera del Imperio”. El desequilibri cultural derivat d’aquesta imposició ha pervingut fins els nostres dies, tot consolidant nombroses situacions que podríem anomenar de “diglòsia literària”. Així, s’accepten com a literatures d’àmbit universal aquelles que s’han produït a l’empara de les llengües europees, o de la tradició literària europea. Però recrear l’espai propi en una llengua excèntrica implica la defecció de la pròpia comunitat cultural, a més d’incloure-hi un vassallatge assimilacionista que desvirtua i impossibilita la més mínima aspiració universal, diversa i democràtica.»
Els estats francés i espanyol en posen tot l'esforç possible i no escatimen mitjans.