La pluja no és el mar, no, però de vegades t'hi apropa i et recorda que la sal de la vida has de posar-la tu, que l'amor habita més enllà dels antics refugis i sovint és com la música que espera ser despertada.
Suor, pols, cansament... Ni un núvol al cel, res, però saps molt bé que la realitat no és tan sols el que batega, que la pluja tornarà per esborrar fronteres i recordar-te que terra endins també hi ha mar, que encara pots navegar per la pell de les ones.
Només cal que t'imaginis el color de la tendresa i la calma, que vegis cada gota com un petó d'algú que t'estima i sap que l'estimes, que comprenguis d'una vegada que les llàgrimes són en realitat un gest del mar que t'enyora, el batec d'una llunyania que definitivament et sedueix.
Miquel Àngel |
dijous, 30 d'abril de 2009 | 20:04h
Aprofitant el teu escrit en le bloc sobre el COPIAR-PEGAR gràcies a la red, ara mateix enganxo el teu poema en un word i li regalo a la meva dona pel dia de la mare, com si fos meu. Això d'internet es impresionant... t'estavies fins i tot d'escriure poemes gràcies als amics sensibles. Salut
Tot el que sigui complaure a la teva dona em sembla perfecte. Dóna-li records jejeje.
Anna