Colles no somrients de
revolucionaris dogmàtics caminen pas a pas cap al precipici que separa el pla horitzontal
per on s’ajunten i sumen els passos del pla vertical per on es baixa, en
descens lliure i sense frens, cap al pou de la llangonissa adulterada. Fermament
fermentats i sense dubtes al cap, saben que la piconadora de la història és la
seva destinació i caminen ferms i decidits vers ella. El seu camí és clar
perquè els llibres –el llibre- l’ha assenyalat com a bo i les ordres l’han
batejat com a l’únic possible.
“Canviaries? Si sabessis que l’amor pot trencar el teu
cor quan estàs tan afonat que ja no pots ni caure...”
Traïdors!, traïdora!!! Tenen paraules per a qui admet
canvis en la línia decidida pel partit, o pel sindicat, o pel grup d’afinitat.
En tenen molts de noms: revisionistes, esquerranistes, traïdors... (i tots em
fan riure) I tenen també amenaces de més llibres i de vells posats: no has llegit
“La malaltia infantil de l’’esquerranisme’ en el comunisme”? Deixaràs de fer
mala cara i posat greu quan parlis de política i de revolució? Admetràs la possibilitat
de pensar diferent al que deia el llibre fa més de cent anys? Tu també ets un
traïdor!... I el món, per sort, s’omple de traïcions fetes al voltant de dogmes
que com tots els dogmes ajuden a fer més ximples encara els individus que els
mantenen i se’ls creuen.
Sona insistent quan te la trobes. I el “Change” de
Tracy Chapman diu que diu que “Si sabessis que estaries sol, sabent què és
correcte i què incorrecte, canviaries?
Si sabessis que trobaries una veritat que porta un
dolor que no pot ser calmat, canviaries?”
Mentre tot canvia al nostre voltant, aferrar-se a ser fixament igual que ells havien previst és com pensar que l’aigua del mar sempre es manté quieta per no trair els quadres dels pintors que l’han pintat o que els paisatges són sempre el mateix paisatge. O, encara pitjor, que tots els ulls que beses i tots els llavis que mires són els mateixos llavis i els mateixos ulls que tots els altres han besat i mirat abans. Una immensa ximpleria pròpia d’éssers gèlids que només saben copiar i enganxar. Com els perfectes imbècils que no admeten canvis.
David