28 d’abril de 2008.
Obro el meu compte a Twitter amb curiositat i també amb cert escepticisme,
bàsicament, per desconeixement de les opcions que ofereix l’eina i de les seves
potencialitats. No se sap ben bé què és Twitter fins que no hi estàs a dins,
passen uns dies i comences a endevinar que és alguna cosa més que un espai de
140 caràcters per escriure “Què estàs fent?”.
Twitter és relacional, aporta valor afegit, és informació i comunicació
de qualitat. A més permet, no només relacionar-te, sinó fer-ho en funció
d’interessos comuns, fa i alimenta una xarxa interactiva que dialoga i genera
coneixement. I encara més, el col·lectiu “tuitaire” català és extremadament actiu
i interessant de seguir. La llengua és, en el cas de les noves eines de relació
2.0, un element cohesionador de primer nivell a l’hora de crear comunitat i de
teixir complicitats. I al mateix temps no és cap obstacle per crear xarxa. En
aquests moments segueixo via twitter a un ministre holandès, el perfil de la
presidència de la república portuguesa, el Parlament Britànic, algun
congressista dels Estats Units, evidentment molt catalans, però també força gent
d’arreu de l’estat.
Avui, doncs, fa un any que vaig obrir el meu compte de
twitter i dissabte vaig arribar a les 2.000 actualitzacions. I passat aquest
temps, la realitat no ha fet altra cosa que refermar el què penso sobre el
poder de les noves xarxes socials: que són útils, que generen col·lectivitat,
que serveixen per una comunicació contínua i que per als representants polítics
són un bon instrument de relació amb la ciutadania. Si hem
de recuperar la connectivitat amb la gent, si hem de retornar-los l’interès per
la dinàmica política, si els hem d’enganxar de nou als “afers públics” hem de
començar per canviar la manera de fer política: hem de fer autocrítica, buscar
el diàleg i afavorir la participació ciutadana.
Aquest cap de setmana a l’iCities 2009, a Candelaria,
parlàvem que la política 2.0 té a veure amb escoltar més i parlar menys, amb
preocupar-se, amb atendre i solucionar els problemes de la gent, amb la transparència
i amb la
reciprocitat. Té a veure, sobre tot, amb aprofitar la
intel·ligència col·lectiva i la saviesa de la gent per millorar la societat. I un bon
exemple d’aquesta manera de recollir i utilitzar el coneixement de la
ciutadania va ocórrer allà mateix, la tarda de dissabte, durant la taula rodona
de Política 2.0 d’iCities. Només cal revisar els comentaris i les intervencions
que s’anaven produint al Twitter de les jornades i el debat que allà es va
generar –interessantíssim i ple de bones idees i excel·lents preguntes- per
adonar-se de la capacitat aglutinadora i del poder d’aquesta eina.
Per acabar aquest post d’aniversari, m’agradaria destacar
la bona feina que estem fent a Catalunya en aquesta direcció. Al Govern, al
Parlament, al món local, a la resta d’institucions, a les empreses i a les
entitats hi ha gent que hi creu i que treballa cada dia perquè Catalunya
segueixi sent referent en la nova societat 2.0 i en l’ús de les noves eines
socials. Ho reivindico amb orgull.
