El segon disgust, més recent i colpidor, passà fa pocs mesos. La Llibreria Cafè portava una dècada en funcionament. No era una botiga de llibres convencional. Antic magatzem de ferros en ple barri vell, tenia una sala diàfana on els volums estaven disposats harmònicament, amb gran espai entre lleixa i aparadors. Al final de la sala, i connectat amb un deliciós carreró, hi havia un cafè amb accès a internet, on també l’ample espai entre taula i taula convidava al silenci, o a la tertúlia a un volum comfortable, amb un cafè d’exquisita torrefacció, tot i unes pastes poc imaginatives. Tanmateix, els dos punts forts eren els llibres i el llibreter. Els primers estaven ben seleccionats. Es notava que la propietària de la llibreria, l’esplèndida Marta Latorre, era una insubmissa als dictats de les multinacionals. Hi havia una extensa secció de poesia, molta sociologia i política, alta divulgació sobre globalització, assaig filosòfic (fins i tot es trobava el fons editorial d’Anthropos) i literatura de la bona, a banda d’una àmplia col·lecció de revistes de gran interès i difícils de trobar. Fins i tot, era possible que un llibre hi romanguès un parell d’anys als prestatges (com va passar amb el meu primer assaig històric). Es notava que hi havia una mà censora que  desestimava tot llibre mediocre, mediàtic o mediàtico-mediocre.  També era evident que el negoci estava més en el que es prenia que en el que es llegia. Tanmateix els croissants ressecs ens permetien el luxe de trobar Coetzee, Zweig o Maria Àngels Anglada en un autèntic espai de repòs espiritual.

Evidentment la mà censora corresponia amb un llibreter de primera divisió. Un home culte i del tot autodidacta. L’Israel no sabia gran cosa de llibres quan la seva mare va decidir muntar, amb dues amigues, La Llibreria. Poc abans dels vint anys, un accident el va deixar en una cadira de rodes. Amb un to irònic, una vegada em va explicar l’anècdota de quan la policia militar el va venir a buscar a casa per pròfug, en no haver-se presentat al destí que la patria y el rey requerien. El fet és que en una dècada, esdevingué un expert. Com el vell Vendrell, tenia el consell adient per a cada visitant. La seva memòria prodigiosa ens assenyalava el lloc on trobar el llibre perdut. O quan èrem nosaltres els perduts, sabia quins eren els llibres que necessitàvem llegir a les vacances, asseguts a l’ombra d’una palmera, un baobab o un castanyer. Amb poc més de trenta anys és el millor llibreter que conec, que mimava els autors i editors que les grans superfícies tracten de mindundis. No sabia dir que no. Presentacions amb quatre amics solien culminar en inacabables sopars on arreglàvem el món i desmentíem la imatge que els escriptors són tots uns depressius pessimistes.

Cap al novembre, vaig passar uns dies depressiu i pessimista. Per la premsa local vaig saber que La Llibreria tancava. Podia imaginar que el negoci no rutllava. Al cap i a la fi, no conec cap llibreter d’ofici que fes diners amb els llibres. Tanmateix, aquella no era la raó. Cap baixada en els ingresssos, car Girona és una ciutat culta i refinada, consumidora de llibres i que sap apreciar una bona llibreria. Van ser altres les raons. El propietari del local havia triplicat el lloguer en tres anys. De 1.000 euros el 2005 a 3.000 el 2008. Impossible per a qualsevol que no estigui vinculat al narcotràfic, la prostitució, l’especulació immobiliària o els tractes amb Madoff. La Marta Latorre va haver de plegar sense fer soroll. Amb prou feines i gran contenció vaig donar els condols a l’Israel, de qui no he tornat a saber res més. I una gran sensació de tristesa i buidor. Si no fos perquè llegir és un vici del qual no puc prescindir, crec que hauria fet amb els llibres el mateix que amb la bicicleta.

El pitjor de tot va ser fa unes setmanes. Debades vaig esperar que el local fos ocupat per la màfia russa o calabresa, únics amb capacitat monetària per pagar preu d’extorquidor. El boca-orella apunta  que una coneguda entitat financera l’ha adquirit per tal d’esdevenir la seu de … la Fundació Prínceps de Girona.

Tots sabem que Girona i monarquia esdevè una combinació explosiva. Tot i que la indiferència és l’expressió majoritària en les visites reials, els esdeveniments de 2007, on una anecdòtica crema de fotografies dels reis (probablement arrencades de l’Hola!) va provocar un culebrón de dimensions hiperbòliques, amb detencions, identificacions, querelles, intervenció del la Audiencia Nacional i una ofensiva mediàtica terrible, fins al punt que altres anècdotes, com el conflicte entre una escola i una família talibana que feia possar el burka a una nena de vuit anys fou presentada a tot Espanya com a la mostra de la intolerància i la perversitat d’uns gironins kaleborrokas. En fi, aquella collonada, on fills de professors d’universitat van fer servir l’encenedor per cremar fulls de revista de perruqueria, va enemistar la ciutat amb un aparell de l’estat que veu com a inviolable la figura reial, considerada, no sense raó, símbol de la permanència i continuïtat d’una Espanya fràgil, sostinguda per la lliga de futbol i l’amnèsia col·lectiva. En aquestes circumstàncies, una part de les famílies dominants de la ciutat, no les més representatives, amb més poder econòmic que intel·lectual, van decidir crear la Fundació com un acte de desgreuge, com un intent de purgar els pecats dels seus fills i conciutadans.

La Fundació, organitzada per la Cambra de Comerç, la Caixa de Girona, la Fundació Gala-Dalí i La Caixa, serà presidida pel Príncep Felip, i vicepresidida per José Montilla, declara que treballarà per «estimular i promoure totes aquelles iniciatives que, juntament amb les activitats pròpies del seu objecte social, contribueixin al desenvolupament econòmic, social i cultural de Girona i, a la vegada, constitueixin un reconeixement dels valors arrelats a la nostra terra». Materialment consistirà a repartir beques entre els més pilotes de la ciutat. En fi, la ciutat viu amb una gran hostilitat aquesta operació. De moment, l’única iniciativa “que juntament amb les activitats pròpies del seu objecte social” només han contribuït al subdesenvolupament cultural, psicològic i moral de Girona, car el principal valor a la nostra terra és la nostra passió per la República. Del “desenvolupament econòmic i social”, de moment han començat per tancar una llibreria i deixar sense feina el meu estimat llibreter, l’Israel.

Mentre tot just s’organitza l’oposició contra aquest insult a la ciutat i als ciutadans, només espero que, com els fantasmes del cine Roxy, apareguin  cada nit al local els espectres d’Ibsen, Nietzsche o Poe. I reclamin el que és seu. I nostre. Si hi ha algú a qui cal jubilar, prejubilar o aplicar un ERE és tot aquell que porta una corona al cap.