Altra vegada per reblar encara més l'admiració que li tinc. Altra vegada per explicar què fa que un home sigui excepcional. Què fa que la gent l'estimi, el consideri i estigui disposat a seguir-lo.Jordi Pujol va ser divendres a Badalona, i ahir també. Divendres, convidat per l'associació de veïns del front marítim, una entitat jove nascuda a l'entorn del nou barri que abraça el port. I també per ser al barri de La Pau, convidat per l'associació de veïns més antiga de la ciutat. El més nou i el més vell, interessats a rebre el President Pujol i a saludar-lo. A la Pau, des de la discrepància ideològica, però amb el respecte i la consideració que es té a qui se sap que, per sobre de tot, tenia el país al cor i al cap.
Al Front Marítim, des de la independència política d'una entitat que vol prestigiar-se i exercir d'entitat de la ciutat més enllà de la defensa del propi entorn.
En ambdós llocs, Pujol estigué atent, distès, curiós de tot i de tothom. El President, encara avui, pregunta. I pregunta, i pregunta. I lliga caps, i explica anècdotes, i sap conduir una conversa, i transmet passió, i humilitat. I parla de valors, i no jutja.
Pujol va ser en aquests dos barris, simplement, perquè li vàrem demanar que hi anés. No ens va preguntar si hi trobaria molta o poca gent, o si serien o no de la seva corda. El President va dir que sí perquè li agrada la gent, els barris, el país. I té 79 anys, i no se'n cansa mai. I va ser content de ser a un barri que no havia trepitjat mai, i d'escoltar tot allò que li deien els qui mai no el votaren. I fou feliç visitant l'Anís del Mono, i aprenent del que li explicava el seu gerent a qui, més tard, visibilitzà davant l'auditori tot dient : "Saben per què aquesta empresa ha durat cent anys? Per la passió que hi posen persones com el seu gerent? Saben per què el país ha anat endavant? Pel mateix". Pujol en estat pur.
Com diumenge, que l'hem vist al comiat que s'ha fet a l'Elisa Reverter a Can Butinyà, en un acte modest de record que aplegava els qui més l'estimaren. Allà, barrejat entre nosaltres, ha dit que mai no es perdi l'esperit de les persones com l'Elisa. L'optimisme, la rebel·lia, la capacitat d'arriscar i de lluitar per alguna cosa transcendent. I l'amor pel país i la seva gent.
Pujol, que divendres va saludar tothom a qui va trobar, amb la mateixa deferència i la mateixa actitud, se'n va anar capficat perquè havia hagut de dir que no a la noia de la Televisió que volia preguntar-li per l'acte. Arribava tard, massa tard. Després em va dir que li digués que li havia sabut greu no atendre-la. Ho faig ara, per reblar el que explico amb la certesa d'una actitud que traspassa el comú de la política, tal i com avui la coneixem.
