Poc ressó hi ha hagut (o si més no, jo no n'he vist) sobre l'article del Financial Times. Sorprenent tenint en compte quant es va parlar del reportatge famós publicat per The Economist (vegeu Parlem d'economia (Beyond The Economist) on en faig un resum comentat). Crec que hauriem hagut d'arribar fins al fons de la qüestió i no em refereixo a actuar només a la defensiva. Donat la manca de posibilitat de fer-nos un imatge internacional caldria aprofitar tota ocasió en que es parli de nosaltres com a oportunitat per a donar-nos a conèixer i, donat que els arguments que s'hi empren són simples i suats, no crec que costés gaire fer anar l'aigua al nostre molí.
Com ja vaig comentar al seu moment el reportatge de The Economist parlava de moltes més coses que de Catalunya. El seu títol era "Espanya. La festa s'ha acabat" i el tema principal era aquest: Que l'estat espanyol les passaria magres durant la crisi. Aquí a Catalunya tothom va veure només la part que ens afectava. Allà a Espanya tothom va aprofitar per a parlar només d'això i callar la resta.
Ara amb el reportatge del Financial Times (Spain's 'coffee for all' can be a bitter brew o sigui El "cafè per a tots" d'Espanya pot esdevenir una infusió amarga) passa una cosa semblant.
L'article el que fa és criticar la despesa que suposa la creació de disset governs autònoms. Que hi ha la sensació que s'ha anat massa lluny en la descentralització tot creant moltíssima burocracia i despesa pública.
Tal com diu el mateix article la creació de les autonomies va ser una reacció a l'actitud centralista del règim franquista que volia ofegar les cultures de catalans, gallecs i bascos. I finalment tothom es va trobar amb una autonomia que no s'esperava.
Fins aquí d'acord. Els fets són aquests. El que no explica l'article és el perquè es va arribar a aquesta situació.
Aquí tothom ho sap. El "café para todos" va ser un intent d'aigualir les aspiracions de Catalunya i Euskadi. Per tal que aquests dos territoris no tinguessin "privilegis" es va donar autonomia fins i tot a qui no la volia ni sabia que era.
Si ens hi fixem un mica és un tret prou espanyol aquest. I ja ho diuen que l'enveja és el seu pecat nacional. Feu una mica de memòria (només política però podria aplciar-se a molts altres àmbits): Catalunya reclama autonomia, és criticada i insultada, finalment tothom te autonomia. Vol un canal de televisió propi. Ídem. Reclama la cessió d'un tram de l'IRPF. Més del mateix. Vol fer una reforma de l'estatut. Vol un nou financament....i així ad nauseam. Sempre insultats i boicotejats per a que al final tohom vulgui tenir el mateix....
En Paco Candel al seu llibre Els Altres Catalans 20 Anys Després (publicat el 1985) te un capítol anomenat L'autonomia i el pollastre de granja. L'estira-i-arronsa autonòmic, o tots moros o tots cristians on diu coses com aquestes:
"No voldria semblar reaccionari: amb les autonomies ha passat com amb el pollastre de granaj. Tothom menja pollastre, però el pollastre té gust de palla. Ara tothom té autonomia, però les autonomies no serveixen de res (...) Per tenir-ne, en té fins i tot Madrid, enemic, precisament de les autonomies. "
"No ens havien donat l'autonomia? Doncs que la donessin als altres també (..) De totes maneres semblava que això de les autonomies no arrelaria, que a part dels "histèrics", que diu - digué, deia- el senyor Leguina, ningú més no les desitjaria. Però finalment sembla que tots s'han apuntat al joc, un joc semblant a aquell que jugàvem quan érem petits, el de "maricón" qui arribi l'últim i tots vinga a córrer, o com quan les senyoretes de les "Conferencias" donaven alguna cosa, que encara que fos roba vella que no necessitàvem, tots ens posàvem en fila".
"Com deia una catala de la "ceba", abans se'ns odiava perquè teníem l'Estatut; arar que tothom té el seu, se'ns continua odiant igual..."
Fins no fa gaire parlar en contra del sistema autonòmic era propi de feixistes i reaccionaris i d'aquí ve la petició d'excuses inicial de Candel. Ara l'esquerra espanyola ja es mostra desacomplexadament nacionalista i ja pot carregar contra el malbaratament de diner públic i que amb una descentralització administrativa i no política ja n'hi haurua hagut d'haver prou...Curiosament ens culpen a catalans d'això.
Reprenent el fil de l'article del Financial Times veiem que a qui culpa de l'excessiva burocratització de l'Administració no és a Extremadura on el 28% de les persones que treballen ho fan de funcionaris (amb una població molt més petita que Catalunya i un nivell de competències tranferides molt menor). No veiem que critique la despesa pública que suposa el subsidi agrari que permet que una persona amb 35 jornades de treball anual (!) pugui cobrar el 75% del sou mínim durant sis anys (!!!). No diu ni una paraula sobre el deficit català (una economia a punt d'ensorrar-se) que permet sufragar la sanitat i l'educació d'altres llocs.....
No. Els exemples que hi posa el Financial Times són relatius a les ambaixades a l'ombra que obre Catalunya (No diu que l'única manera de sortir a l'exterior a fer negocis, exportar cultura, etc.. que tenim és muntar-nos-ho pel nostre compte donat la ineficàcia o desídia dels conductes oficials) i ridiculitza el fet de fer oficial el català (diu que uns quants metges d'Eivissa n'han hagut de marxar per aquesta causa) o que els catalans protegeixen el català i se'n foten del fet que el valenciano (sic) i mallorquí (sic) vulguin tenir una existència independent....Tot això ho lliga amb una elefantiasis de l'administració que fa fugir posibles inversors estrangers o del país....
En fí, unes crítiques calcades a les que es poden sentir a Telemadrid o llegir a El Mundo cosa que dóna una idea d'on treuen la informació els corresponsals estrangers (Recordeu la Fira de Frankfurt).
És cert que la burocràcia és excessiva però això no es ni molt menys nou ni exclusiu del govern català (Però aquest hi podria fer quelcom).
També és cert que les autonomies són una sagnia de diner. Una sangonera que només serveix per a mantenir al poder cacis locals. El que passa és que no és feina nostra defensar l'Estat de les Autonomies. Ni tampoc ens interessa. És una cosa que es va inventar per dissoldre'ns-hi i els està sortint malament. No és el nostre problema. Ni volíem aquest statu quo ni l'hem de reivindicar ara. Nosaltres ja tenim ara una altra fita....
Però no faríem bé de pensar que tots els periodistes estrangers són feixistes o imbècils (que no és ben be el mateix). De la mateixa manera que a la Frankfurt també hi havia periodistes que sabien de què parlaven, al Financial Times quan escriu gent que no escriu d'oïdes també ho fan bé. O això o aquesta publicació és una mica ciclotímica. Fa només uns mesos (al novembre) deien que l'economia catalana ho tenia millor que l'espanyola per a sortir-se'n de la crisi (article). Això és va esmentar quan The Economist va publicar el seu reportatge. Curiosa memòria selectiva la nostra que ens fa oblidar quan ens deixen bé.
A més a més si tirem una mica més enrera podem veure com FT recriminava que la Consitució delegués a l'exèrcit la salvaguarda de la unitat espanyola (de fet, deia que caldria canviar la Contitució) i donava suport a la denominació de "Nació" a Catalunya quan s'estava negociant la reforma de l'Estatut (article).
És per això que he dit al començament que calia que algú amb poder polític o mediatic des d'aquí hagués fet alguna cosa per a que contrastessin les informacions. És ben clar que l'opinió del corresponsal a Madrid no té perquè reflectir l'opinió general del diari.
El problema és que no sabem vendre la nostra imatge. I no ens en sortirem fins que no aprenem a establir relacions de complicitat amb l'exterior. Potser algú ja n'està fent...
A més a més si tirem una mica més enrera podem veure com FT recriminava que la Consitució delegués a l'exèrcit la salvaguarda de la unitat espanyola (de fet, deia que caldria canviar la Contitució) i donava suport a la denominació de "Nació" a Catalunya quan s'estava negociant la reforma de l'Estatut (article).
És per això que he dit al començament que calia que algú amb poder polític o mediatic des d'aquí hagués fet alguna cosa per a que contrastessin les informacions. És ben clar que l'opinió del corresponsal a Madrid no té perquè reflectir l'opinió general del diari.
El problema és que no sabem vendre la nostra imatge. I no ens en sortirem fins que no aprenem a establir relacions de complicitat amb l'exterior. Potser algú ja n'està fent...
