Després que dilluns passat Marc Belzunces encetés el tercer tema, aquest dijous es va penjar la segona ponència que tracta de la base social de la independència. En aquest cas l'autor és Josep-Anton Fernàndez, professor d’Estudis Catalans, Estudis d’Arts i Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. Al seu treball, “deu reflexions sobre catalanisme i immigració”, ens assegura que “tan sols vull especular i reflexionar, de forma més aviat fragmentària, sobre els reptes i les oportunitats que els nous fluxos migratoris i les seves conseqüències plantegen al moviment d’emancipació nacional”.
Fernàndez ofereix deu reflexions puntuals, “sense connexió directa entre les unes i les altres”, però amb cert ordre lògic. Entre aquestes reflexions, la primera fa referència a l'alt índex d'immigració en la configuració històrica de la demografia de Catalunya. “Som, doncs, una nació d’immigrants”, ens diu. Malgrat aquesta realitat, però, es constata que els textos no la representen prou i s'aposta per “la universalització del punt de vista immigrant, de forma que aquestes experiències passin de ser el relat d’uns individus concrets a ser el relat de tothom, en general: el relat d’una nació d’immigrants, on la distinció entre 'autòctons' i 'immigrants' hagi quedat dissolta”.
Recuperant el seu llibre El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització 1976-1999 (Barcelona: Empúries, 2008), parla de crisi dels discursos identitaris i afirma que “integrar-se és desintegrar-se”, que cal posar en qüestió els conceptes d'integració, mestissatge, multiculturalisme i arrels. Aposta per “tractar obertament les ambivalències, les resistències, les friccions i els conflictes” i afirma: “La immigració és un antagonisme. I no és l’antagonisme una condició de possibilitat de la democràcia?”
Aquestes són algunes de les deu reflexions que trobem a la ponència de Josep-Anton Fernàndez. A la darrera hi podem llegir que “una nació d’immigrants és un país on un nou començament és sempre possible; un país que, en efecte, fa constantment la promesa d’un nou començament”.
Comentaris a partir de les Deu reflexions:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/131622
cordialment,
Uns comentaris sobre les reflexions de Josep Anton Fernández
Joan Fonollosa i Guardiet
Abans de tot, i amb el mateix esperit d’aclarir des de quina posició parla cadascú, he de dir que jo dec ser allò que se’n diu un català de soca-rel. Tres dels meus quatre avis són nascuts a Catalunya (Principat) i l’altre era de Benicarló, catalanoparlant i va venir a Barcelona a finals del s.XIX. No crec, per tant, que pugui dir que sigui part de cap mena d’immigració. De fet, a casa els meus pares sempre s’han considerat catalans "pels quatre costats"
D’altra banda, jo sóc nascut a l’any 1948, és a dir que ha pogut viure en primera persona el fenomen de l’arribada massiva d’immigrants dels anys 50 i 60, en bona part des de la perspectiva d’un nen que no entén massa bé el que passa al seu voltant i per tant s’ha de refiar bàsicament del que sent als seus familiars més propers i només després d’anys és capaç de racionalitzar-ho i objectivar-ho.
Faig aquests comentaris, doncs, des del punt de vista d’un receptor de la immigració, tant des del punt de vista diguem-ne ètnic, com personal.
1.- Una nació d’immigrants
Que Catalunya és una nació d’immigrants s’ha dit sempre; tant que a hores d’ara ja és gairebé un lloc comú: cruïlla de camins, terra de pas, etc. Res de nou, per tant. Però hi ha un parell de reflexions que em sembla que cal matisar.
En primer lloc, hi ha una qüestió qualitativa: no és el mateix un 20 o 30% de població immigrada que un 60%, per esmentar les dades que el mateix treball cita. No hi ha només una proporció més gran: hi ha també un canvi qualitatiu. Per tant, no es poden tractar igual les dues situacions. Hi ha d’haver diferències per força.
D’altra banda, hi ha una diferència important entre "no tenir els quatre avis nascuts a Catalunya" i "tenir els quatre avis nascuts a fora de Catalunya". No sé quin percentatge de la població catalana actual cau dins d’aquesta darrera categoria, però crec que deuen ser molt pocs, almenys si excloem la gent que va arribar als anys 50 i 60 i els de la immigració més recent. Una característica molt peculiar de Catalunya, precisament perquè és un país acostumat a rebre immigrants, és la gran permeabilitat entre autòctons i immigrats, amb una proporció de matrimonis mixtos que em sembla que es pot qualificar justament de insòlita. Segurament és gràcies a això que es poden explicar moltes de les coses que el mateix ponent esmenta.
D’altra banda, no s’ha d’oblidar la naturalesa i les circumstàncies d’aquesta immigració. No va ser una arribada "natural" com ho va ser la que més o menys per la mateixa època es produïa capa Alemanya, per exemple. La gent venia empesa per la fam i les ganes de trobar feina i guanyar-se la vida, evidentment, però també acomboiada per una política del govern d’aleshores perfectament estudiada i calculada: ofegar Catalunya demogràficament, per tal de resoldre de manera definitiva "el problema catalán" a una generació vista. Es van traslladar pobles pràcticament sencers, fins i tot amb el capellà al capdavant. Molta gent venia sense ni tan sols saber que aquí es parlava una altra llengua. I no cal dir que Catalunya no podia disposar en aquells moments de cap de les eines d’integració i acolliment de què disposa qualsevol societat democràtica. Molta gent ha viscut anys i anys sense cap necessitat d’aprendre català, i no pas per cap malvolença: simplement ni ho necessitaven ni ho tenien fàcil. (de fet això encara és cert avui)
D’altra banda, la recepció es va produir, almenys d’entrada, amb una forta desconfiança: "han vingut a menjar-se el nostre pa" és una frase que tots els de la meva edat vam sentir més d’un cop. Una mica passava el mateix que passa ara: als que ja hi eren els costava d’acceptar que els nouvinguts trobessin feina més fàcilment, tot i que això no era pas per res semblant a cap mena de racisme, sinó simplement perquè estaven disposats a acceptar feines i condicions que els autòctons, amb la vida més resolta, no acceptaven.
No és estrany, per tant, que durant molts anys es produís una certa desconfiança i un cert recel, tot i que com ja he dit es va anar desfent amb una rapidesa força insòlita en altres llocs. Tota la vida recordaré la frase que una senyora gran usava per justificar que la seva néta es casés amb un xicot nascut a Andalusia: "és castellà, però no us creieu: és una bona persona". Per cert, potser val la pena destacar que no deia "andalús", sinó "castellà"; crec que això té unes connotacions més profundes de les que sembla a primera vista.
Per tant, no és difícil donar resposta a la pregunta de perquè ens costa tant eliminar la dicotomia autòctons/ immigrats: hi ha una qüestió numèrica brutal, unes condicions que afavorien la separació i la desconfiança més que l’acollida, i portem relativament pocs anys en què és possible tractar el problema cara a cara. I no oblidem que una part molt important de la població actual de Catalunya som gent que hem viscut tot allò en primera persona.
2.- Què és ser català? Qui és català?
Estic d’acord amb l’anàlisi que fa sobre aquesta qüestions i precisament per això em sembla necessari que comencem a consensuar una resposta que vagi més enllà de la mera (i injusta) definició administrativa i del benintencionat mantra pujolià. I també altres definicions molt respectables i sentides però que resulten bastant peculiars: una frase que he sentit més d’una vegada i que em sembla molt lloable, però insuficient és "soy catalán porque soy del Barça". És evident que el Barça és una eina potentíssima de la catalanitat, però això, dit en castellà, em sembla del tot insuficient.
Crec que el 3CC és el lloc ideal per assajar una resposta definitiva. Per això llanço la meva proposta a debat. És català qui en vol ser; i aquesta voluntat es demostra parlant català.
És una resposta simple, clara i que no dóna a ningú el dret a lliurar "certificats de catalanitat". Només depèn de la voluntat de cadascú, però obliga a fer palesa de manera evident aquesta voluntat més enllà d’una mera declaració retòrica. A més, enllaça amb la naturalesa eminentment cultural de la nació catalana. I pot ser català algú amb els dos pares nascuts fora de Catalunya (i potser ell mateix). I pot no ser-ne algú amb cent il·lustres cognoms catalans.
Evidentment, hi ha casuística: no és el mateix ser capaç de parlar català que parlar-lo habitualment. I encara que algú sigui capaç de parlar català no per això se l’ha de considerar català si ell mateix no s’hi considera: ser català és un dret que tothom que vulgui pot adquirir, però no una obligació. El ponent es posa sí mateix com a exemple: parla anglès i ha viscut un munt d’anys a Anglaterra; però no per això es considera anglès. Doncs d’això es tracta.
Aquesta és una diferència amb altres naturaleses nacionals, començant per l’espanyola: ser català no és incompatible amb ser alhora andalús, xinès o el que es vulgui. I és un dret que es pot adquirir amb un cert esforç, més o menys gran, però que qui el vol fer té totes les facilitats a l’abast. I hem de considerar que aquell que acaba d’arribar i no és capaç de parlar-lo, però el respecta i s’esforça a entendre’l i aprendre’l està en el camí d’esdevenir-ho. I també cal respectar la gent avui ja gran que va venir de jove i, com hem dit abans, no ha tingut necessitat ni, potser, possibilitat d’aprendre’l. Com em deia una vegada una senyora "Ya tengo más muertos enterrados aquí que allí". I això també mereix un respecte.
Tota aquesta casuística s’ha de tenir en compte, però crec que la proposta bàsica és vàlida.
3.- Integrar no és desintegrar-se
He posat en negatiu el títol originalment en negatiu, precisament per això. La definició de català que proposo justament no exigeix cap mena de renúncia a la pròpia identitat, per bé que si parlar una llengua és una manera de veure el món, no hi ha dubte que parlar català és també una manera de veure el món que s’adquireix. Però aquesta visió és una visió dinàmica, que es modifica constantment precisament perquè s’enriqueix amb les aportacions dels arribats. Si li haguessin dit a un contemporani de Macià que el flamenc acabaria essent una música ben catalana, sens dubte s’hauria esgarrifat; però aquí tenim la rumba catalana. I el mateix podem dir, per exemple, de les havaneres cent anys més enrere. No sóc especialista en el tema, però estic segur que si anem encara més enllà, trobaríem molts exemples d’integració a la cultura popular catalana de festes i manifestacions importades que avui considerem catalanes cent per cent.