Diuen que si un gos mossega una persona no és notícia, però sí ho és qué un home mossegui un gos...
Juan Marsé no ens ha dit res de nou, no ha mossegat cap gos i ni tan sols ha estat ell el mossegat.
Juan Marsé no ens ha dit res de nou, no ha mossegat cap gos i ni tan sols ha estat ell el mossegat.
Hi estic d'acord, no hi ha gens anormal en ser un català que escriu en castellà... Per desgràcia és la cosa més "normal" del món, si per "normal" entenem "comú" i "habitual".
Tanmateix ens sembla "normal" que un català canti, parli, llegeixi, vegi la televisió o el cinema ...és a dir, que visqui, en castellà... no és pas notícia. Ningú en faria un estudi antropològic d'això.
Tanmateix ens sembla "normal" que un català canti, parli, llegeixi, vegi la televisió o el cinema ...és a dir, que visqui, en castellà... no és pas notícia. Ningú en faria un estudi antropològic d'això.
La notícia és, però, quan el català es rebel·la i mossega al gos, i fa allò que en teoria hauria de ser el més normal per qualsevol comunitat: parlar i viure en la llengua pròpia- teoria, però, que paradoxalment aquí sembla invertida com en un mirall deformat que ens torna la realitat segons els ulls de l'altre, alienant-nos-hi i fent-nos veure la normalitat com anormal.
Potser llavors la "anormal" sigui jo (o no) mossegant al gos, tot fent "buf-buf" i no pas " guau-guau" com seria "normal" i "habitual" a casa meva...
En fer la meva tesina doctoral per a la Complutense, ja fa un anys, sobre la...
Potser llavors la "anormal" sigui jo (o no) mossegant al gos, tot fent "buf-buf" i no pas " guau-guau" com seria "normal" i "habitual" a casa meva...
En fer la meva tesina doctoral per a la Complutense, ja fa un anys, sobre la...
En fer la meva tesina doctoral per a la Complutense, ja fa un anys, sobre "La reconstrucció de la llengua, la cultura i la identitat catalana a través de la música: de la nova cançó fins avui"; de seguida me'n vaig adonar: la pseudonormalitat que s'hi viu és tal, que coses que serien d'allò més normals a altres comunitats, aquí agafen dimensions insospitades i fins i tot "rocanbolesques".
Mentre la cançó d'autor a Madrid reflectia situacions socio-polítiques i culturals, a Catalunya la qüestió nacional i lingüística li donava un caire ben diferent al fons i a la forma mateixa de l'expressió musical. La cançó, la llengua emprada, s'havia convertit en -i encara n'és- un fet identitari més enllà de la pròpia expressió musical.
L'elecció d'una llengua o una altra ja volia -vol- dir alguna cosa: reafirmació o no identitària, prejudicis, visió de mercat, pseudonormalitat lingüística... Només el fet de fer la pregunta ja implicava moltes coses: s'imaginen preguntant a Sabina o a Aute, per què cantaven en castellà? A Madrid ja només la pregunta hauria estat ridícula, i encara més fer un estudi sobre la tria de la llengua a l'hora de composar.
Als Països Catalans però, la llengua triada ja és prou significativa i ens diu molt més que el propi contingut. Em sorprenc llegir com el senyor Marsé -escriptor, artista de la llengua i la paraula- reivindica la importància de la memòria d'aquells soterrats durant tants d'aanys d'oblit institucional... però que en canvi no se'n recordi de la importància de la llengua pròpia, de la significació, de la connotació, segons es faci servir una o altra: la forma, la llengua, el mitjà, és el propi missatge, més enllà del contingut i tot just donant-li sentit.
És clar, però, que en català mai li haurien donat un premi Cervantes, i això ja val qualsevol tria lingüística...
Un dels nombrosos cantants i músics en català que he entrevistat per a la tesina, em va dir asseguts a terra després d'un concert a València, una frase reveladora que mostra perfectament la realitat lingüísitca i nacional als Països Catalans i al Principat més concretament:
Això és un país d'orgasmes fingits... fingim que tot és normal, que som un país normal, que fem servir la nostra llengua de manera normal, que ens auto-governem de manera normal... Ens hem construït un món ideal i fantàstic que xoca constantment amb l'estrenyiment de l'Estat imposat, i les paradoxes es succeeixen una rera l'altra, mentrestant seguim jugant-hi com si tot fos normal, com si els orgasmes fossin normals i aquí no passés res...
Deu ser per això, per aquesta "anormalitat" o "pseudonormalitat" orgàsmica (o més aviat anorgàsmica) que la literatura catalana sigui l'única del mòn que -segon estranya teoria- pugui estar escrita en llengua aliena...
És l'obra del senyor Marsé -segons aquesta teoria- literatura castellana o catalana?
Si és literatura catalana digna d'haver representat a Catalunya a la fira de Frankfurt, és alhora "digna" de representar a la literatura castellana al premi Cervantes? Si jo, castellana, escric una novel·la sobre el Jarama i les terres de Castella en català, seria literatura castellana o catalana?
I per la mateixa regla de tres, podrien premiar una obra en català amb el màxim premi de les lletres castellanes? (Home, si fem cas de la teoria que diu que Cervantes es deia Sirvent i era Miquel...)
L'absurd és tal que la realitat supera a la ficció...
Si, la anormalitat no és pas que el senyor Marsé -català- escrigui en castellà, la anormalitat és que un català vulgui i pugui viure en català sense que sembli un acte de provocació. Però mentre això sigui així, s'haurà de continuar provocant i mossegant al gos fins que els orgasmes siguin reals...
Signat (amb tota normalitat):
Una madrilenya que escriu en català...
Als Països Catalans però, la llengua triada ja és prou significativa i ens diu molt més que el propi contingut. Em sorprenc llegir com el senyor Marsé -escriptor, artista de la llengua i la paraula- reivindica la importància de la memòria d'aquells soterrats durant tants d'aanys d'oblit institucional... però que en canvi no se'n recordi de la importància de la llengua pròpia, de la significació, de la connotació, segons es faci servir una o altra: la forma, la llengua, el mitjà, és el propi missatge, més enllà del contingut i tot just donant-li sentit.
És clar, però, que en català mai li haurien donat un premi Cervantes, i això ja val qualsevol tria lingüística...
Un dels nombrosos cantants i músics en català que he entrevistat per a la tesina, em va dir asseguts a terra després d'un concert a València, una frase reveladora que mostra perfectament la realitat lingüísitca i nacional als Països Catalans i al Principat més concretament:
Això és un país d'orgasmes fingits... fingim que tot és normal, que som un país normal, que fem servir la nostra llengua de manera normal, que ens auto-governem de manera normal... Ens hem construït un món ideal i fantàstic que xoca constantment amb l'estrenyiment de l'Estat imposat, i les paradoxes es succeeixen una rera l'altra, mentrestant seguim jugant-hi com si tot fos normal, com si els orgasmes fossin normals i aquí no passés res...
Deu ser per això, per aquesta "anormalitat" o "pseudonormalitat" orgàsmica (o més aviat anorgàsmica) que la literatura catalana sigui l'única del mòn que -segon estranya teoria- pugui estar escrita en llengua aliena...
És l'obra del senyor Marsé -segons aquesta teoria- literatura castellana o catalana?
Si és literatura catalana digna d'haver representat a Catalunya a la fira de Frankfurt, és alhora "digna" de representar a la literatura castellana al premi Cervantes? Si jo, castellana, escric una novel·la sobre el Jarama i les terres de Castella en català, seria literatura castellana o catalana?
I per la mateixa regla de tres, podrien premiar una obra en català amb el màxim premi de les lletres castellanes? (Home, si fem cas de la teoria que diu que Cervantes es deia Sirvent i era Miquel...)
L'absurd és tal que la realitat supera a la ficció...
Si, la anormalitat no és pas que el senyor Marsé -català- escrigui en castellà, la anormalitat és que un català vulgui i pugui viure en català sense que sembli un acte de provocació. Però mentre això sigui així, s'haurà de continuar provocant i mossegant al gos fins que els orgasmes siguin reals...
Signat (amb tota normalitat):
Una madrilenya que escriu en català...
Aquesta 'normalitat' només és pot trencar sense solució de continuïtat i per escomençar trencant tots els ponts amb Madrid.