Josep (Benaguasil)| Adreça electrònica |
dimarts, 28 d'abril de 2009 | 10:53h
Manifestació, com cada any, a València, a la Plaça de Sant Agustí.
Poca gent al principi. Por per un possible fracàs, potser degut a què el dia 9 de Maig també hi hà convocada altra manifestació, la tradicional. Aquesta, però ha estat convovada per l'esquerra independentista, per no deixar perdre tan assenyalat día. A poc a poc la plaça s'ompli de gent. La por comença a transformar-se en esperança; a la fí en goig en veure tota la plaça plena i en trobar-me amb gent del meu poble, fins i tot amb gent que no esperava veure.
Els pels se m'ericen en veure començar a desplegar les banderes, en escoltar la cridòria de llibertat i en escoltar les dolçaines i els tabalets. Tot i la situació que patim al país, la gent, la meva gent, manté l'esperit ferm i alegre. Un individu, esperpèntic, fà tots els possibles des de dalt d'un edifici perquè la multitud que s'hi aplega a la plaça li faça cas: brandeix una coronada, insulta, crida, fins i tot ens ensenya el cul, però la gent l'ignora i ell el desespera. M'alegra comprovar que a la manifestació també hi hà gent que parla castellà. Suposse que això és bò.
M'en torne cap al metro content, amb el cor inflamat, amb un somriure dibuixat als llavis. A un semàfor, envoltat de gent, m'ature al costat d'una dona que porta de la mà a la seva, suposse, neta. La nena li pregunta, en castellà, què passa, per què hi hà tanta gent. La dona, en castellà, li contesta: "Los catalanes hija. Hay que ver pa cuatro gatos que són y el ruido que arman".
No puc evitar-ho. Envoltat de gent, mentre espere que el semàfor per a vianants es pose en verd, em gire i li conteste amablement:
-"Senyora, serem quatre gats, però també tenim dret a dir i que se'ns escolte. No creu?"
-"Pero esos no son valencianos. Son catalanes, que se vayan a Catalunya"
-"Jo soc de Benaguasil. Estic en ma casa, en la meva terra" -li torne a contestar amablement-
-"I tú eres valenciano? No seras de Benaguacil si crees eso, tú eres catalán"
-"De Benaguasil de tota la vida, com mon pare i ma mare. I valencià de nació catalana. I vosté, es valenciana?"
El semàfor es posa verd. La gent comença a caminar. La dona calla (crec que està descol·locada) i per sorpresa ningú dels que hi éren al semàfor m'ha muntat cap canyaret. M'alegra això.
Poca gent al principi. Por per un possible fracàs, potser degut a què el dia 9 de Maig també hi hà convocada altra manifestació, la tradicional. Aquesta, però ha estat convovada per l'esquerra independentista, per no deixar perdre tan assenyalat día. A poc a poc la plaça s'ompli de gent. La por comença a transformar-se en esperança; a la fí en goig en veure tota la plaça plena i en trobar-me amb gent del meu poble, fins i tot amb gent que no esperava veure.
Els pels se m'ericen en veure començar a desplegar les banderes, en escoltar la cridòria de llibertat i en escoltar les dolçaines i els tabalets. Tot i la situació que patim al país, la gent, la meva gent, manté l'esperit ferm i alegre. Un individu, esperpèntic, fà tots els possibles des de dalt d'un edifici perquè la multitud que s'hi aplega a la plaça li faça cas: brandeix una coronada, insulta, crida, fins i tot ens ensenya el cul, però la gent l'ignora i ell el desespera. M'alegra comprovar que a la manifestació també hi hà gent que parla castellà. Suposse que això és bò.
M'en torne cap al metro content, amb el cor inflamat, amb un somriure dibuixat als llavis. A un semàfor, envoltat de gent, m'ature al costat d'una dona que porta de la mà a la seva, suposse, neta. La nena li pregunta, en castellà, què passa, per què hi hà tanta gent. La dona, en castellà, li contesta: "Los catalanes hija. Hay que ver pa cuatro gatos que són y el ruido que arman".
No puc evitar-ho. Envoltat de gent, mentre espere que el semàfor per a vianants es pose en verd, em gire i li conteste amablement:
-"Senyora, serem quatre gats, però també tenim dret a dir i que se'ns escolte. No creu?"
-"Pero esos no son valencianos. Son catalanes, que se vayan a Catalunya"
-"Jo soc de Benaguasil. Estic en ma casa, en la meva terra" -li torne a contestar amablement-
-"I tú eres valenciano? No seras de Benaguacil si crees eso, tú eres catalán"
-"De Benaguasil de tota la vida, com mon pare i ma mare. I valencià de nació catalana. I vosté, es valenciana?"
El semàfor es posa verd. La gent comença a caminar. La dona calla (crec que està descol·locada) i per sorpresa ningú dels que hi éren al semàfor m'ha muntat cap canyaret. M'alegra això.
Un salut,
PD: Et deixe ací la direcció del meu bloc, que t'havia dit abans.