La muchacha del siglo pasado (Editorial FOCA, no hi ha edició en català), són les memòries de la comunista italiana Rossana Rossanda des de la seva infantesa fins a la seva expulsió del PCI el 1969. Repassa la seva infantesa a la Ístria en aquells moments italiana, la seva joventut amb la incorporació als partisans i al PCI. A partir d'aquell moment, ocuparà diversos càrrecs de política cultural dins el partit comunista més poderós d'occident que li permetran ser espectadora privilegiada dels principals esdeveniments polítics del segle a Europa. Finalment, davant l'emergència de la protesta juvenil i obrera, dissentirà de la línia conservadora del PCI davant els nous moviments i serà expulsada del partit. Al llarg dels anys 70 navegarà pel comunisme dissident italià i mantindrà l'activitat periodística, essent una de les fundadores de Il Manifesto.
Les memòries de Rossanda són un valuós document per a reflexionar sobre el passat més recent, des del punt de vista d'una comunista que elabora una crítica a l'experiència soviètica del segle XX no des de l'anticomunisme visceral, sinó des d'un retorn a les arrels del marxisme. Els textos següents són fragments del llibre molt significatius sobre grans temes del segle passat:
Sobre el paper dels partits comunistes a les democràcies occidentals
"Si el 1948 s'hagués dissolt en la desesperació (el moviment comunista), protesta i esperances s'haurien precipitat. La història d'Europa, i no només d'ella, hauria estat diferent, el feixisme hauria sigut poc més que un fenomen nacional, com escriu Hobsbawm amb raó, però verinós i arrelat en moltes nacions. Sense els partits comunistes, tota Europa hauria quedat, en el millor dels casos, com Grècia. Agradi o no, on el moviment comunista no estava al poder hi va haver un fort impuls democratitzador, i aquest no va ser el resultat d'una heterogènesi dels fins. Els qui no han viscut aquells anys no semblen capaços de comprendre-ho."
Sobre les limitacions de la democràcia liberal
"El 1989 em vaig quedar amb els ulls en blanc amb la lectura d'un article de Norberto Bobbio -tots sabien, escrivia, que mai dels mais els comunistes haurien pogut accedir al govern, ni tan sols amb el 51% dels vots, perquè la geopolítica els ho hauria impedit. Així que les eleccions eren una broma? O sigui que era veritat? Què hauria passat, per exemple, si a la dècada dels 60 haguéssim arribat de veritat al famós cinquanta-u per cent, el que només es podia produir junt als socialistes i a una tercera força intel·ligent: la guerra civil sota les banderes d'Edgardo Sogno? Ens hauria envaït els Estats Units? S'hauria organitzat un cop d'estat? Ens hauria ocupat la Unió Soviètica?"
Sobre el comunisme al Tercer Món
"Mai he cregut en un comunisme premodern, ni tan sols quan la protesta del tercermundisme va ascendir des del sud del món i semblava com si cremés les etapes del lent i opac moviment obrer. Va tenir molt ressò, va ser una veritable revolta, però no podia ser una revolució. Per això avui no em sorprenen les seves derives cap a la barbàrie, són terribles, ens les hem buscat. Segueixo pertanyent al temps en que la revolució va ser pensada com una inversió radical de la burgesia en el seu apogeu."
Sobre el socialisme de rostre humà
"Estava a punt de succeïr quelcom a Txecoslovàquia i qui sap si els comunistes italians van fer de ferment. Les minories -segur que ho eren?- ens miraven amb esperança, encara eren comunistes, socialistes, una cosa diferent de l'ortodòxio o de l'anticomunisme; van durar pocs anys i el PCI es va abstenir d'alimentar-les, i no va ser l'última de les seves estupideses."
Sobre el PCI i el maig del 68
"Als joves ja els havíem perdut. Era molt fàcil veure com de fràgil era aquella revolta d'una generació que no s'oposava, com nosaltres, a la reacció, sinó a tota l'arquitectura del sistema capitalista. Nosaltres dèiem dret a l'ensenyança, ells emprenien l'assalt a l'escola com a formadora de consens, nosaltres dèiem dret al treball, ells volien la fi del treball assalariat, nosaltres volíem més justícia distributiva i a ells els importava el consum. El món se'ls havia presentat de cop i volta tal com era, com aquells que amb prou feines havien llegit Marx sabien que era. Era la primera fornada que impugnava el progressisme."
Sobre el paper dels partits comunistes a les democràcies occidentals
"Si el 1948 s'hagués dissolt en la desesperació (el moviment comunista), protesta i esperances s'haurien precipitat. La història d'Europa, i no només d'ella, hauria estat diferent, el feixisme hauria sigut poc més que un fenomen nacional, com escriu Hobsbawm amb raó, però verinós i arrelat en moltes nacions. Sense els partits comunistes, tota Europa hauria quedat, en el millor dels casos, com Grècia. Agradi o no, on el moviment comunista no estava al poder hi va haver un fort impuls democratitzador, i aquest no va ser el resultat d'una heterogènesi dels fins. Els qui no han viscut aquells anys no semblen capaços de comprendre-ho."
Sobre les limitacions de la democràcia liberal
"El 1989 em vaig quedar amb els ulls en blanc amb la lectura d'un article de Norberto Bobbio -tots sabien, escrivia, que mai dels mais els comunistes haurien pogut accedir al govern, ni tan sols amb el 51% dels vots, perquè la geopolítica els ho hauria impedit. Així que les eleccions eren una broma? O sigui que era veritat? Què hauria passat, per exemple, si a la dècada dels 60 haguéssim arribat de veritat al famós cinquanta-u per cent, el que només es podia produir junt als socialistes i a una tercera força intel·ligent: la guerra civil sota les banderes d'Edgardo Sogno? Ens hauria envaït els Estats Units? S'hauria organitzat un cop d'estat? Ens hauria ocupat la Unió Soviètica?"
Sobre el comunisme al Tercer Món
"Mai he cregut en un comunisme premodern, ni tan sols quan la protesta del tercermundisme va ascendir des del sud del món i semblava com si cremés les etapes del lent i opac moviment obrer. Va tenir molt ressò, va ser una veritable revolta, però no podia ser una revolució. Per això avui no em sorprenen les seves derives cap a la barbàrie, són terribles, ens les hem buscat. Segueixo pertanyent al temps en que la revolució va ser pensada com una inversió radical de la burgesia en el seu apogeu."
Sobre el socialisme de rostre humà
"Estava a punt de succeïr quelcom a Txecoslovàquia i qui sap si els comunistes italians van fer de ferment. Les minories -segur que ho eren?- ens miraven amb esperança, encara eren comunistes, socialistes, una cosa diferent de l'ortodòxio o de l'anticomunisme; van durar pocs anys i el PCI es va abstenir d'alimentar-les, i no va ser l'última de les seves estupideses."
Sobre el PCI i el maig del 68
"Als joves ja els havíem perdut. Era molt fàcil veure com de fràgil era aquella revolta d'una generació que no s'oposava, com nosaltres, a la reacció, sinó a tota l'arquitectura del sistema capitalista. Nosaltres dèiem dret a l'ensenyança, ells emprenien l'assalt a l'escola com a formadora de consens, nosaltres dèiem dret al treball, ells volien la fi del treball assalariat, nosaltres volíem més justícia distributiva i a ells els importava el consum. El món se'ls havia presentat de cop i volta tal com era, com aquells que amb prou feines havien llegit Marx sabien que era. Era la primera fornada que impugnava el progressisme."
