Monyofine |
divendres, 24 d'abril de 2009 | 20:06h
AXIOMA
Hi ha veritats docles, però no són eternes
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.
No hi ha veritats eternes
perquè no n'hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l'acaça.
És, vel·leitosa i múltiple, fràfgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.
Certesa, cas d'haver-n'hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys visible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.
El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seva fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.
El meu amor és dolç i m'ompli
de vertitat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que ma fa ser,
perquè i ara que ame.
En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L'eternitat no pot prometre tant.
Hi ha veritats docles, però no són eternes
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.
No hi ha veritats eternes
perquè no n'hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l'acaça.
És, vel·leitosa i múltiple, fràfgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.
Certesa, cas d'haver-n'hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys visible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.
El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seva fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.
El meu amor és dolç i m'ompli
de vertitat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que ma fa ser,
perquè i ara que ame.
En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L'eternitat no pot prometre tant.
ENRIC SÒRIA
