Temàtica: Cultura (música).Divendres, 4 de novembre de 2005.
22:00h. Aquest vespre he estat al concert de Lluís Llach i Feliu Ventura al
Centre Cultural de la Caixa de Terrassa. Presentaven l'espectacle "Que no
s'apague la llum", el mateix dia que sortia al mercat el CD-DVD amb la gravació
del concert fet a Xàtiva -ciutat natal de Ventura- a finals de maig d'enguany. [...]
Impressió general del concert:
Es-pec-ta-cu-lar!
Per una banda, Llach forma part de
la banda sonora de la meva vida, no podria explicar la música que m'envolta des
de ben petit sense esmentar a Lluís Llach. Per altra banda, ja tenia el CD de
Feliu Ventura "Barricades de paper", per tant, anava preparat, ja sabia la
qualitat que desprèn aquest cantant de Xàtiva. És un grandíssim compositor. Considero
aquest espectacle del tot rodó -veient els comentaris dels espectadors, no sóc
l'únic que així ho ha constatat-. El Lluís Llach d'avui és el més jovenívol i
alegre dels últims temps, i Feliu Ventura -amb només una trentena d'anys a les
espatlles de la vida- ha demostrat ser un cantant madur i preparat per
esdevenir una estrella -potser serà el successor del Llach al segle XXI?-.
Llach aporta l'experiència i Feliu una joventut plena d'energia, esperança i
ganes d'"aprendre".
L'emoció m'ha rondat a flor de pell
des de la primera nota, ha estat fastigosament agradable! Pell de gallina i els
ulls entelats m'han fastiguejat agradablement durant les dues hores de concert.
El públic era d'una edat mitja-alta, però això té una raó de ser per l'espai
escollit. Els concerts del Centre Cultural de Terrassa tendeixen a impregnar-se
de gent madura en edat.
La compenetració d'amdós cantants ha
estat molt bona. Llach no ha fet ombra a Ventura -com podia ser d'esperar-, i la combinació de
cançons ha fet que l'espectacle sigui rodó. Personalment, i això no m'havia
passat mai en els varis concerts de Lluís Llach que he presenciat, esperava amb
deleit les cançons del xiquet de Xàtiva, fins al punt que l'obra de Llach passava
"a un segon terme" (tot i que sembli impossible). La veu de Llach pot ser potent, però la de Ventura té una força i una ràbia en alguns moments que et deixa meravellat.
Lluís Llach ja va intentar a
principis dels anys 90's del segle passat apadrinar una cantautor valencià
-Joan Amèric-, però la cosa no va acabar de quallar. Aquesta vegada no en tinc
cap dubte. Feliu Ventura serà un cantant sobradament reconegut, tot i la
indiferència que desprendran els maleïts i autoodiats mitjans de comunicació
d'aquest país. Els comentaris de la gent gran que hi havia al sortir del
concert així ho corroboren.
Vuit músics sobre l'escenari -entre
ells Llach i Ventura, a més de la sempre omnipresent Laura Almerich-, tots de
sobrada solvència contrastada. Com no podia ser d'altra forma, coneixent
l'estricta capacitat laboral de Llach. Han desprès una modernitat musical
envejable. He vist molts duets de Lluís Llach, però aquest és el millor de
llarg. El noi de Verges ha deixat entendre en reiterades ocasions que deixarà
el món de la música -en el seu vessant públic- per dedicar-se a la seva
vellesa. Veient el què he vist avui, en tinc els meus dubtes, l'he vist
esplèndit, enèrgic, content, li brillaven els ulls, les seves paraules -de
llargs i intensos discursos- desprenien moltes ganes de continuar al peu del
canó.
Curiositat: Entre el públic, Oleguer
Preses, acompanyat de la seva parella. M'ha demostrat, un cop més, per
l'expressió, la vestimenta i l'esdeveniment on era, que és un futbolista
atípic. No canviïs mai!
Els discursos de Lluís Llach són
extensos, més que mai, i tranquils igualment. Segueix amb la mateixa trempera
de sempre, criticant les dretes de sempre, i les esquerres d'ara -amb l'alcalde
de terrassa (Pere Navarro, PSC) entre el públic-. El concert recaptava fons per
l'associació local Prodis (pro disminuïts psíquics). Un moment molt emocionant
ha estat quan una noia disminuïda ha sortit a l'escenari a entregar uns rams de
flors als dos protagonistes de la nit i, aquests s'han emocionat, no s'ho
esperaven, però el millor ha estat l'espontenietat de la noia a l'hora de fer
els petons, uns petons plens d'amor que han estat rebuts pels músics i cantants
amb sorpresa i amb un ple i autèntic agraïment. A més, tot i no llegir el
manifest que algú li ha passat -per extremadament extens, en paraules seves- Llach ha
deixat anar una crítica que gaudeix de poc caliu social a Terrassa -malauradament- però que té
un suport incondicional per una part de la ciutadania: Volem el "Diari de
terrassa" en català!
"Que
no s'apague la llum
que no
vacil·le mai més
construïm un
país de llums enceses.
Que no càpia
més llum
i que peten
els ploms
Il·luminant la
nit amb l'esperança.(...).
Vivim, vivim
somniant
Empeny fins
que algun dia siga realitat."
Música: Feliu Ventura i Borja
Penalba (un dels guitarristes de la nit).
Salut i llibertat!
Més info: Avui Salvador Sostres -amb
qui m'uneix un cert despreci per la vulgaritat i provocadora actitud de la
majoria dels seus escrits, firma una crònica al diari AVUI sobre la presentació
del CD que em sembla molt encertada. Salvador, de la mateixa manera que tu
elogies amb molt bon gust aquest espectacle en l'escrit d'avui, tot i no
compartir algunes de les idees (esquerranes) dels seus autors, jo -modestament-
elogio el teu escrit d'avui, sense oblidar que no estic d'acord amb moltes de
les coses que dius i l'actitud amb què les dius.
Has tingut sort de gaudir d'un gran espectacle. Dues personalitats que s'han complementat durant un període i que, com insinues, potser representen un relleu generacional.
He llegit la crònica de la presentació del CD-DVD en el Periódico i sembla clar que ara cadascú continuarà la seva trajectòria personal.
Dues curiositats. Primer, en la cançó que dóna nom al CD, en Llach canta "apagui", mostrant la diversitat de la nostra llengua. Aquest gest mostra la riquesa d'un país mentre d'altres s'estiren els cabells per la possible "ruptura" d'un estat multinacional, multicultural i multilingüístic.
L'altra, més del 60% de concerts d'aquest espectacle han tingut lloc al País Valencià. Difícil de creure de sobte, però mostra que hi ha comarques més properes a una sensibilitat de Països Catalans i que, potser, el gran problema és la diferència de València capital, amb la seva particular classe política i una burgesia aplegada al seu voltant i la resta del País Valencià.
Salutacions i fins aviat.
Em vaig fixar amb això que esmentes de l'"apagui-apague". Aquest espectacle val més que mil paraules sobre la discussió de la unitat de la llengua.
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús
Quina sana enveja ! :-)
Ahir vaig poder comprar el CD i m'ha semblat sensacional. Fa força anys que escolto en Lluís Llach i crec que s'ha sabut anar adaptant al moment sense perdre la seva genialitat i actitud reivindicativa.
En canvi no coneixia en Feliu Ventura i amb aquest CD m'he emportat una grata sorpresa.
Les noves versions de "No abarateixis el somni" amb ritme boogie, "Venim del nord ..." i "El bandoler" aporten una millora musical considerable sobre l'original. Sobretot tenint en compte els anys que tenen.
Sobre les variants del català, vaig sentir en una entrevista a la ràdio que havien decidit cadascú conservar la seva manera de cantar tot i que en alguns moments cantessin alhora.
Tu ho has dit, una de les claus del Llach és que ha adaptat la seva música als nous temps, gràcies a la pròpia música creada per ell, però també a les col·laboracions, als instruments emprats, etc...
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús