girones |
dijous, 14 de maig de 2009 | 05:54h
Ja estic dalt del tren assegut al meu seient segona classe sleeper”, que per una mica més, no molt, millora prou les condicions de la tercera, on a vegades és complicat trobar seient a terra o un tros de ferro on agarrar-se. Jo diria que fins i tot és difícil respirar.
Encenc el mp3 i el tren es posa en marxa. Sona Lau Teilatu dels Itoiz.Feia molt de temps que no l'escoltava i ara mateix encetant altra vegada el camí sol, et posa una mica melancòlic.
Mire per la finestra i flipe amb l'espectacle. La ciutat es va desfigurant cada vegada més, del centre comercial als suburbis en tan sols uns minuts. Delhi compta amb 18 milions d'habitants i jo només he conegut el que podríem denominar el centre.
A l’mp3 ara sona la Polla: “Vuestro mundo es el consumo y ellos tienen
hambre. Bajaros en marcha, queremos nuestra parte”...(continua)
Encenc el mp3 i el tren es posa en marxa. Sona Lau Teilatu dels Itoiz.Feia molt de temps que no l'escoltava i ara mateix encetant altra vegada el camí sol, et posa una mica melancòlic.
Mire per la finestra i flipe amb l'espectacle. La ciutat es va desfigurant cada vegada més, del centre comercial als suburbis en tan sols uns minuts. Delhi compta amb 18 milions d'habitants i jo només he conegut el que podríem denominar el centre.
A l’mp3 ara sona la Polla: “Vuestro mundo es el consumo y ellos tienen
hambre. Bajaros en marcha, queremos nuestra parte”...(continua)
Mire altra vegada per la finestra i m’imagine a tota eixa gent parant el tren i reclamant la seua part, fent-nos baixar en marxa. La veritat és que la"ciutat" és grandíssima. Si al centre ja havia vist molta pobresa, l'espectacle d'ara resulta impressionant. Diuen que Kolkata és molt més bèstia, doncs ara mateix soc incapaç d'imaginar-m'ho. No sabria dir quant de temps passa des que comencen els suburbis fins que el tren ix completament de la city, però em fa la sensació de ser molt, massa.
El viatge en tren és una tot una experiència.Parles amb tots els veïns de llitera, coneixes molta gent del País, hui s'interessen molt per mi ja que soc l’únic turista. L'anglès té els seus moments, per que molta de la gent d’ací no el parla, i la que el parla ho fa amb un accent molt tancat que a mi em costa molt d'entendre. En realitat el problema es meu que no tinc ni idea, però poc a poc vaig millorant.
En quant trec la guitarra, se m’acosten més indis, que em demanen algunes cançons. Açò és un altre tema, que més endavant tractarem, però Enrique Iglesias és el puto amo, colló si no me l'han demanat 25 vegades. A vore si busque a internet la de "Hero" o la de "es una experiencia religiosa", per que a Manu Chao no el solen conèixer.
La veritat és que en quant veuen que viatges a soles, no dubten en
acostar-se i preguntar-te d'on eres, quant de temps viatges i tot això. Si
la conversa s’allarga, normalment a mi m'han preguntat prou sobre com veig
l'Índia, el meu treball i quants fills tinc. A la meua edat ací ja en tindrien dos o tres, qui sap si més. He conegut a xavals de vint anyets, casats, amb dos fills i bigot. Ací tots porten bigot(els hindús) i solen dirte: no wife,no life, el tema del sexe el tenen molt complicat fins que es casen.
L’arribada a Agra no em decep en absolut, és tot el que deia la Lonely
Planet. Un vertader conyàs. En Agra s'hi troba el Taj Mahal, una de les
meravelles del món i tal, amb totes les seues conseqüències. Que vénen els
turistes. Mare de Déu senyor, els conductors, venedors, agents turístics de rickshaw, quasi pugen al tren. Quaranta graus a l’ombra, amb la maleta
definitiva(15 quilos), la guitarra i quasi no puc ni baixar del tren. Quin
mal de cap. No ,no, no, I don’t understand, I want relax please, shanti
shanti, no, no i no altra vegada. M'assente a fer-me un cigarret i a respirar
i no em deixen tranquil.
Decidisc fer el que diu la Lonely i anar cap al barri del Taj Mahal, on es
veu que s’està més tranquil, atrinxerat dins de l'hotel.
Arribe a l'hotel que m'havia recomanat Encarna, i molt be. Barat i net, regentat per una família, al costat del Taj Mahal, en un barri de majoria musulmana. Només d’entrar els tres o quatre minarets que sobreïxen de les teulades blaves i marrons comencen la crida a la oració. A Delhi ja ho vaig sentir, però ací impressiona més, veient el Taj Mahal des de la terrassa de l'hotel i amb diferents minarets llençant versos de l’Alcorà a contratemps. Una atmosfera molt exòtica.
Ara recorde quan estàvem a Bòsnia sopant a un bar de Croats i vam sentir
diferents imans cantant alhora en àrab des de les torres. Als Balcans també
impressionava prou.
Conec a una xicona de Madrid i fem una volta pel mercat del barri i per la
porta del Taj Mahal. Altra vegada la guia. És impressionant la insistència
de la gent, els xiquets els que més. Queda clar que ens trobem davant d'una de les meravelles del món, i no ho dic per la magnitud del monument, sinó perquè tots els busca-vides ens entren primer en Hebreu, després en Italià i si no hi ha sort en Espanyol. Tenen la mà trencada de tractar amb els turistes. En un bar d'enfront quan dic que soc Català em porten un llibre, amb comentaris dels clients, on una parella d'Olot i altra de Barcelona han escrit en Català recomanant el menjar i el tracte. En molts locals utilitzen una especie de llibre de visites per a atraure a la clientela.Ara era Olot i Barcelona, però he vist comentaris de gent de Gandia, de Alicante i Alacant i algun de València.El mon es un "mocaor".
Per la nit, a la terrassa de l’hotel, plena de mosquits, conec a un escocès
que viatja des de fa un any o més amb la seua bicicleta i ara esta aquí a l’Índia.
Serà costera avall, no? Supose que haurà parat a descansar.Li parle de mon tio Josep que ha recorregut mig mon amb la seua bicicleta, i ell m'explica la estranya sensació de creuar Pakistan escoltat per una patrulla armada de l'exercit. Altra gent després em contara la mateixa experiència amb moto i amb cotxe. Es veu que hi han zones una mica perilloses, però no se jo si la millor manera de passar inadvertit es viatjar escortat per l'exercit, no? Imagineu-se a un cicloturista escocès i a tota la comitiva creuant el Pakistan,de rotllo incògnita total, xe quina foto tu.
Malauradament, he perdut els vídeos i les fotos d'aquest viatge en tren.Coses dels virus. Les fotos que voreu en este article,o be no son meues com la de la portada o la de Mumbay o no es corresponen al viatge que conte.
El viatge en tren és una tot una experiència.Parles amb tots els veïns de llitera, coneixes molta gent del País, hui s'interessen molt per mi ja que soc l’únic turista. L'anglès té els seus moments, per que molta de la gent d’ací no el parla, i la que el parla ho fa amb un accent molt tancat que a mi em costa molt d'entendre. En realitat el problema es meu que no tinc ni idea, però poc a poc vaig millorant.
En quant trec la guitarra, se m’acosten més indis, que em demanen algunes cançons. Açò és un altre tema, que més endavant tractarem, però Enrique Iglesias és el puto amo, colló si no me l'han demanat 25 vegades. A vore si busque a internet la de "Hero" o la de "es una experiencia religiosa", per que a Manu Chao no el solen conèixer.
La veritat és que en quant veuen que viatges a soles, no dubten en
acostar-se i preguntar-te d'on eres, quant de temps viatges i tot això. Si
la conversa s’allarga, normalment a mi m'han preguntat prou sobre com veig
l'Índia, el meu treball i quants fills tinc. A la meua edat ací ja en tindrien dos o tres, qui sap si més. He conegut a xavals de vint anyets, casats, amb dos fills i bigot. Ací tots porten bigot(els hindús) i solen dirte: no wife,no life, el tema del sexe el tenen molt complicat fins que es casen.
L’arribada a Agra no em decep en absolut, és tot el que deia la Lonely
Planet. Un vertader conyàs. En Agra s'hi troba el Taj Mahal, una de les
meravelles del món i tal, amb totes les seues conseqüències. Que vénen els
turistes. Mare de Déu senyor, els conductors, venedors, agents turístics de rickshaw, quasi pugen al tren. Quaranta graus a l’ombra, amb la maleta
definitiva(15 quilos), la guitarra i quasi no puc ni baixar del tren. Quin
mal de cap. No ,no, no, I don’t understand, I want relax please, shanti
shanti, no, no i no altra vegada. M'assente a fer-me un cigarret i a respirar
i no em deixen tranquil.
Decidisc fer el que diu la Lonely i anar cap al barri del Taj Mahal, on es
veu que s’està més tranquil, atrinxerat dins de l'hotel.
Arribe a l'hotel que m'havia recomanat Encarna, i molt be. Barat i net, regentat per una família, al costat del Taj Mahal, en un barri de majoria musulmana. Només d’entrar els tres o quatre minarets que sobreïxen de les teulades blaves i marrons comencen la crida a la oració. A Delhi ja ho vaig sentir, però ací impressiona més, veient el Taj Mahal des de la terrassa de l'hotel i amb diferents minarets llençant versos de l’Alcorà a contratemps. Una atmosfera molt exòtica.
Ara recorde quan estàvem a Bòsnia sopant a un bar de Croats i vam sentir
diferents imans cantant alhora en àrab des de les torres. Als Balcans també
impressionava prou.
Conec a una xicona de Madrid i fem una volta pel mercat del barri i per la
porta del Taj Mahal. Altra vegada la guia. És impressionant la insistència
de la gent, els xiquets els que més. Queda clar que ens trobem davant d'una de les meravelles del món, i no ho dic per la magnitud del monument, sinó perquè tots els busca-vides ens entren primer en Hebreu, després en Italià i si no hi ha sort en Espanyol. Tenen la mà trencada de tractar amb els turistes. En un bar d'enfront quan dic que soc Català em porten un llibre, amb comentaris dels clients, on una parella d'Olot i altra de Barcelona han escrit en Català recomanant el menjar i el tracte. En molts locals utilitzen una especie de llibre de visites per a atraure a la clientela.Ara era Olot i Barcelona, però he vist comentaris de gent de Gandia, de Alicante i Alacant i algun de València.El mon es un "mocaor".
Per la nit, a la terrassa de l’hotel, plena de mosquits, conec a un escocès
que viatja des de fa un any o més amb la seua bicicleta i ara esta aquí a l’Índia.
Serà costera avall, no? Supose que haurà parat a descansar.Li parle de mon tio Josep que ha recorregut mig mon amb la seua bicicleta, i ell m'explica la estranya sensació de creuar Pakistan escoltat per una patrulla armada de l'exercit. Altra gent després em contara la mateixa experiència amb moto i amb cotxe. Es veu que hi han zones una mica perilloses, però no se jo si la millor manera de passar inadvertit es viatjar escortat per l'exercit, no? Imagineu-se a un cicloturista escocès i a tota la comitiva creuant el Pakistan,de rotllo incògnita total, xe quina foto tu.
Malauradament, he perdut els vídeos i les fotos d'aquest viatge en tren.Coses dels virus. Les fotos que voreu en este article,o be no son meues com la de la portada o la de Mumbay o no es corresponen al viatge que conte.
quique, tens tota la raó del mon.
Pau tranquil que tindras el teu bansuri.
Alekandro i J.R Nadal's ens veurem aquest estiuet i vos emprenyare en les noves historietes.
I als meus tios , doncs això molts besos a tota la família i que no s'acaben the vegetables.
Au, cacau.
M'alegre que estigues bé i tot vaja bé també.
La panxa millor? (m'ho pregunta la "guela").
Respecte a l'horta que preguntaves fa temps: Hem collit moltes faves (boníssimes). I també hi ha plantades tomateres, lletugues,cogombres, melons, carabassetes i carabasses, creïlles, carxofes i penques, (amb un goteig prou ben ordenat que ha posat Fèlix). Un poquet de cada cosa, que dit aixina sembla molt. Però quan hem collit faves o alguna carxofa, sembla com si fos un aliment únic i especial.
Ah! i també hem tingut unes cireres primerenques extraordinaries: grosses, dolces, brillants i precioses.
Aquest any els hem fet la guerra als pardalets. Hem tapat el cirerer amb moltes teles i no han pogut tastar-ne cap. Però tots hem menjat cireres.
Jo també estic ara un poc en contacte amb la cultura india: estic fent un curs de " bhangra ", dansa india del Punjab. És una dansa de ritme molt intens i que sembla que està posant-se de moda per ací.
Bé que segueisca tot bé. Un bes . Cuida't molt.
Per Pego tot com quasi sempre.
Un abaraçada, a passar-ho bé
i molt de coneixement.
q guai, m'alegre de q estigues be i de q contes coses per ací. pareix q estigues gaudint i q t'estiga sentant molt be el viatget...
una abraçada enorme!!!!
Els pols turístics atrauen, clar que sí, però has de pagar el preu de la pressió de venedors i buscadors de tota classe. Tanmateix a l?india trobes poblets, rius, conjunts monumentals, ruines, monestirs que tenen 'màgia'. Recorde Hampi (pel sud). Et recomane que quan pugues faces una escapadeta al món rural, alguna aldea. Procura que hi haja alguna cosa d'interessant com les comentades més amunt i veste'n a passar encara que siga un parell de dies (amb bona companyia millor que sol). Si les grans ciutats son estressants, a l'India encara ho son més (ja ho estaras vegent).
´Supose que agrairàs notícies de per ací. La plaça de Sant Domingo està cul per amunt. L'han rebentada tota i han tallat el pi, el gran pi que quan jo era un xiquet ja era immens, doncs l'han tallat. Ja perillava, estava molt inclinat. Acabe de vore l'auelo, tret de la sordera, està igual, com sempre.
Baig a veuret les fotos.
Una abraçada
Pep
recorda-te'n del meu bansuri.
una abraçada
no puc evitar imaginar-te per ahí...jejejeje
segur que cuan tornes tindras moltes coses que contar... ( jo ja tinc ganes de escoltarles jejejeje)
vinga una abraç ben fort i ves amb compte.