SEGREST
Era estiu, serien les set o vuit de la nit, anava pel carrer i vaig girar per un carreró, era fosc i llòbrec. Al final del carreró es trobaven tres captaires, cridant, parlant assoles sense escoltar-se i, amb paraules que jo desconeixia, em va fer por passar per allà, llavors vaig entrar dins d'una botiga de llepolies, vaig obrir la porta i va eixir de darrere d'una cortina una persona, que estava veient la televisió, era un home de més o menys seixanta anys, anava vestit amb la típica camisa a quadres de color beix i uns vaquers clars, tenia un aspecte brut i feia mala olor.
Vaig estar mirant detingudament què hi havia per les prestatgeries fent com si no em poguera decidir que comprar-me, fent temps per a vore si aquells dos captaires se n'anaven d'una vegada. L'home s'estava impacientant, i jo no sabia què fer, de sobte aparegueren dos homes molt estranys, anaven vestits de negre, duien unes ulleres de sol d'un negre tan fosc que no se'ls veien els ulls, el cabell curt, però el més estrany de tot era que, tots dos, duien guants, era estiu i no era precisament un dia fred, al contrari era un dels dies més calorosos de l'any, els dos anaven vestits pràcticament iguals, tragueren unes pistoles, al principi vaig pensar que era algú que em volia gastar una broma, però vaig canviar de mentalitat quan dispararen dos trets al terra, el propietari va córrer i s'amagà dins l'habitació d'on havia eixit, jo em vaig quedar glaçada, estava tan esglaiada que no em podia moure, el meu cos no em responia. Un dels homes va vindre cap a mi i ....
..SI VOLEU CONTINUAR LLEGINT EL CONTE PASSEU AL "VULL LLEGIR LA RESTA..."
...amb una cinta em tapà els ulls, vaig intentar cridar però de seguida em taparen la boca de manera que no podia obrir-la, i finalment em nugaren els braços i les cames, no em podia moure, era una sensació d'impotència, no podia fer res, no podia moure'm, finalment em tiraren amb un esprai una espècie d'aigua que va fer que poc a poc els ulls se'm tancaren fins adormir-me, segurament seria cloroform, és una espècie de líquid que t'adorm.
Això ho havia vist a les pel·lícules. Quan em vaig despertar estava al terra, en una habitació quadrada d'uns deu metres quadrats, no hi havia res, excepte una safata amb menjar que era al meu costat, la llum era encesa, no parava de preguntar-me perquè aquells homes m'havien segrestat, i de com de trista estaria la meua família.
Estava tan atemorida que només podia pensar en com escapar, era gairebé impossible d'escapolir-me, per fi em va acudir una idea, vaig agarrar la forqueta i el ganivet que hi havia a la safata, i vaig intentar fer un forat a terra, quan ja havia començat feia estona vaig pensar que seria millor fer el forat a la paret ja que les parets són menys gruixudes, quan ja duia una bona estona, les dents de la forqueta
estaven molt doblegades i una se n'havia partit, i la punta del ganivet ja
no punxava ara, era redona, hi estava doblegada, vaig parar de trepanar-la,
vaig estar pensant com fugir.
De sobte em vaig adonar que m'estava pixant, i vaig cridar amb veu molt alta. Es va sentir un silenci sepulcral, i a continuació s'escoltaren unes
passes, que cada vegada es sentien més a prop i més sorolloses, aleshores
deixaren de escoltar-se i una home molt alt i tes obrí la porta, va vindre cap
a mi m'agarrà del braç i em portà al bany. Durant tot el temps no em soltà ni
em llevà els ulls del damunt, arribarem al bany i em digué que només em
deixaria cinc minuts. Quan ja anava a eixir-me'n
em vaig adonar que a la esquerra hi havia una finestra, la vaig obrir, però
de seguida em vaig desanimar veient que hi havia unes reixes,
M'endinsí per un túnel que conduïa a un parc, al fons hi havia uns edificis molt alts i grans. Vaig començar a córrer molt ràpid, com mai no ho havia fet. Aní a una carretera i em vaig adonar que l'home d'abans m'estava perseguint, de seguida cridí a un taxi que venia, pugí ràpidament.
El trajecte durà més d'una hora, no sabia com ho havia fet, tot passà tan ràpidament. N'estava molt contenta, tot i no saber perquè m'havien segrestat, em vaig estar preguntant tota l'estona. Ni falta que em feia....
Meritxell
Blesa i Escriche.12 anys.
Besets
HESCRIPTORA
Gràcies pels teus ànims.