girones |
dilluns, 25 de maig de 2009 | 10:22h
De bon matí me'n vaig cap a Fatepur Shikri, antiga capital construïda per Akbar i abandonada anys després. A la mesquita s'hi troba la tomba del sant Sufí Salin Chisti. A la sala de la tomba conec un matrimoni mixt, ell musulmà i ella hindú, que m'expliquen que aquest sant és venerat també per alguns hindús i alguns cristians. Si el sufisme en si ja és estrany dintre de l'Islam, els sants encara més.
Després de visitar la mesquita, l'Hèctor i jo ens endinsem en el barri més popular, on gaudim de l’expectació de tothom. Pareix que no són molts els turistes que passegen per estos carrers, ja que generem una atenció excepcional. Tots volen ser fotografiats i no dubten a demanar-nos-ho.
Xiquets jugant i corrents pels carrers, i homes i dones treballant els teixits, a xicotets tallers o a casa, que després eixiran cap a les zones més turístiques.
De tornada amb l'autobús torne a veure un dels oficis que més curiositat em desperten, ho dic amb certa ironia,el de recol·lector de bonyigues de vaca; es veu que les utilitzen com a combustible, i dones i xiquets s'afanen allà on n’hi ha a convertir-les en una espècie de pizza de botifarra. Vos portaré unes quantes, a tots...(continua)
Després de visitar la mesquita, l'Hèctor i jo ens endinsem en el barri més popular, on gaudim de l’expectació de tothom. Pareix que no són molts els turistes que passegen per estos carrers, ja que generem una atenció excepcional. Tots volen ser fotografiats i no dubten a demanar-nos-ho.
Xiquets jugant i corrents pels carrers, i homes i dones treballant els teixits, a xicotets tallers o a casa, que després eixiran cap a les zones més turístiques.
De tornada amb l'autobús torne a veure un dels oficis que més curiositat em desperten, ho dic amb certa ironia,el de recol·lector de bonyigues de vaca; es veu que les utilitzen com a combustible, i dones i xiquets s'afanen allà on n’hi ha a convertir-les en una espècie de pizza de botifarra. Vos portaré unes quantes, a tots...(continua)
Al matí següent fem l'esperada visita al Taj Mahal, que realment resulta impressionant. Tot molt blanquet, construït en marbre i d'uns quants pams d'alçada, uns quants milers.
Com a totes les mesquites o tombes musulmanes, t'has de treure les sabates.
Ací en l'entrada et donen una espècie de calcetins per quan arribe el moment
de llevar-te les espardenyes.
Jo, que soc molt oportú, els perc, ai maree! Peus a la pedra. S'hauria d'estudiar la possibilitat d'instal·lar unes fonts d'aigua freda per a casos com el meu, ja que per molt que vaig córrer, només vaig aconseguir calmar el dolor amb una espècie de xarco de ves a saber tu quin aigua, si és que era aigua.
Amb els peus cremats, i després de visitar tot l’interior de la tomba, me'n vaig cap a la mesquita, on continue molt intrigat observant la varietat de musulmans que allí s’hi apleguen. En creuar-me amb l'Imam el salude," Salam aleikhum", em respon "Aleikhum es salam" molt educadament. . Immediatament comença a parlar-me en hindi. Li explique que no soc d'ací i em mira amb cara estranya. No sé si és que no m'ha entès, o soc jo el que no l’ha entès a ell. Durant tot el viatge m'ha passat varies vegades, sobretot quan porte barba d'un parell de setmanes.
Al tornar a la pensió parle amb el propietari, que m'explica que els musulmans no toleren les castes, que només existeixen per a la religió Hindú. També m'explica que el que ells parlen es una barreja d'urdu-hindi. Bé, en realitat l’urdu i l’hindi són la mateixa llengua, però escrita en alfabets diferents (com el Serbo-croat), la primera en alfabet persa, amb influencies de l'àrab, i la segona en sànscrit. Ells però les veuen com a llengües diferents. Al Pakistan la llengua oficial és l'urdu, que casualment només el parla una elit de musulmans anomenats Mohajir(refugiats), que són els que van arribar de l'Índia amb la independència.
Abans de marxar, converse amb els xavals joves de la pensió, el fill i els nebots, que acaben d'arribar de l'escola alcorànica on estudien. Vesteixen amb el típic curta, barret musulmà i amb la barba llarga que segons ells identifica als musulmans que segueixen el camí recte. Un d'ells em diu que està estudiant per poder ser en el futur un bon musulmà ortodox, en eixes paraules exactament ho defineix. Segons ells no poden existir castes que dividisquen als fills de Déu, tots els hòmens som germans per damunt de totes les nacionalitats i classes. Després riuen i comenten,"tots els hòmens som germans, però que la meua germana és només germana meua.Les dones han d'estar a casa al servei de l'home".
Els oferisc de fer-nos una foto junts i rebutgen la meua oferta. No els agraden les imatges, ja que Déu és l'únic que les pot crear. No els agrada la tradició sufí, ja que està contaminada d'altres religions i cultures alienes a l'autèntic Islam. Els comente el meu interès per la música marroquina. Segons ells, tot això no pertany a l'autèntic Islam.
A la fi tot em sona estrany. No era la primera conversa que tenia amb ells,
i la meua sensació sempre ha estat la mateixa. Joves oberts, respectuosos
i amb molt de món. Ara però i abans de marxar les seues paraules em desconcerten una mica.
Em despedisc d'ells, Goodbye, i el més jove( el que més parlava) em diu...
Ens veurem en el cel.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/161546/qui/es/traidor/caixmir.html
Com a totes les mesquites o tombes musulmanes, t'has de treure les sabates.
Ací en l'entrada et donen una espècie de calcetins per quan arribe el moment
de llevar-te les espardenyes.
Jo, que soc molt oportú, els perc, ai maree! Peus a la pedra. S'hauria d'estudiar la possibilitat d'instal·lar unes fonts d'aigua freda per a casos com el meu, ja que per molt que vaig córrer, només vaig aconseguir calmar el dolor amb una espècie de xarco de ves a saber tu quin aigua, si és que era aigua.
Amb els peus cremats, i després de visitar tot l’interior de la tomba, me'n vaig cap a la mesquita, on continue molt intrigat observant la varietat de musulmans que allí s’hi apleguen. En creuar-me amb l'Imam el salude," Salam aleikhum", em respon "Aleikhum es salam" molt educadament. . Immediatament comença a parlar-me en hindi. Li explique que no soc d'ací i em mira amb cara estranya. No sé si és que no m'ha entès, o soc jo el que no l’ha entès a ell. Durant tot el viatge m'ha passat varies vegades, sobretot quan porte barba d'un parell de setmanes.
Al tornar a la pensió parle amb el propietari, que m'explica que els musulmans no toleren les castes, que només existeixen per a la religió Hindú. També m'explica que el que ells parlen es una barreja d'urdu-hindi. Bé, en realitat l’urdu i l’hindi són la mateixa llengua, però escrita en alfabets diferents (com el Serbo-croat), la primera en alfabet persa, amb influencies de l'àrab, i la segona en sànscrit. Ells però les veuen com a llengües diferents. Al Pakistan la llengua oficial és l'urdu, que casualment només el parla una elit de musulmans anomenats Mohajir(refugiats), que són els que van arribar de l'Índia amb la independència.
Abans de marxar, converse amb els xavals joves de la pensió, el fill i els nebots, que acaben d'arribar de l'escola alcorànica on estudien. Vesteixen amb el típic curta, barret musulmà i amb la barba llarga que segons ells identifica als musulmans que segueixen el camí recte. Un d'ells em diu que està estudiant per poder ser en el futur un bon musulmà ortodox, en eixes paraules exactament ho defineix. Segons ells no poden existir castes que dividisquen als fills de Déu, tots els hòmens som germans per damunt de totes les nacionalitats i classes. Després riuen i comenten,"tots els hòmens som germans, però que la meua germana és només germana meua.Les dones han d'estar a casa al servei de l'home".
Els oferisc de fer-nos una foto junts i rebutgen la meua oferta. No els agraden les imatges, ja que Déu és l'únic que les pot crear. No els agrada la tradició sufí, ja que està contaminada d'altres religions i cultures alienes a l'autèntic Islam. Els comente el meu interès per la música marroquina. Segons ells, tot això no pertany a l'autèntic Islam.
A la fi tot em sona estrany. No era la primera conversa que tenia amb ells,
i la meua sensació sempre ha estat la mateixa. Joves oberts, respectuosos
i amb molt de món. Ara però i abans de marxar les seues paraules em desconcerten una mica.
Em despedisc d'ells, Goodbye, i el més jove( el que més parlava) em diu...
Ens veurem en el cel.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/161546/qui/es/traidor/caixmir.html
Ei Miquel!! com van les aventures?....feia temps que no lleguia el blog. M'encanta, i em sap mal que escrigues tan poc, m'enganxe, jaja....em mola molt!! ademés estic lleguin-me un llibre que es diu Mils sols esplendits, i es genial, esta relatat en Kabul, i alrededors, i quan veig les fotos, m'imagine la història, i els xiquets, nose...m'agrada molt, xe!! jaja..
bueno xicon, cuidat i aprofita el temps que el quede per alli, que ja ve l'estiu, shokr e khoda, gràcies a Deu, jaja...(aixo diu el meu llibre)
Bss....
free online games
ben 10 games