edvilalta |
dimarts, 21 d'abril de 2009 | 10:29h
Centre de Barcelona una tarda d'abril. Veig que se m'acosta una noia-venedora i, tot i que faig un intent d'escapolir-me'n, em deixo atrapar (encara no faig tard). Comença a informar-me sobre "Médicos sín fronteras". A la primera oportunitat li dic que tinc per costum no donar diners a qui no em respecta. La cara de sorpresa i d'incredulitat de la noia fa època. No m'entén. Miro d'explicar-me: ni Greenpeace, ni Amnistía Internacional, ni Médicos sin Fronteras... I no perquè no estigui d'acord amb les causes i en pugui valorar la feina, sinó perquè treballen sense posar en pràctica alguns dels valors que, diuen, els són propis. O, com he d'entendre, si no, que se m'adrecin més que sovint en una llengua que no és la meva i la del meu país? Ho fan a Dinamarca, França, Portugal o Espanya? La noia assaja el clàssic discurs del cost. Ho deixa córrer quan em veu el somriure burleta.
És més que possible que el meu capteniment sigui "progressistament incorrecte", però, què voleu?: el seu també!
És més que possible que el meu capteniment sigui "progressistament incorrecte", però, què voleu?: el seu també!
La gent, com n'hi ha tanta, que no presumeix mai de lluitar per cap causa justa no té l'obligació d'adherir-se, per coherència personal, a totes les causes justes. Van a la seva i prou i no se'ls pot acusar d'incoherents. Ara: els que van per la vida militant a favor d'una causa, com és ara la cooperació, no poden alhora aixafar les altres causes justes. I la lluita per la plenitud del català és evidentment una causa justa, perquè és la nostra manera de contribuir al manteniment del patrimoni cultural de la humanitat. La incoherència idiomàtica d'aquesta noia de "Médicos sin fronteras" és equivalent a la que tindria si, d'una banda, defensa la cooperació sanitària internacional i, d'altra banda, contribuís a l'opressió de la dona o a la destrucció del medi ambient. En fi, es veu que contra el català tot s'hi val. Paciència.