En les darreres setmanes la direcció d’ERC ha obert les portes per a la
sortida de companys almenys dues vegades. La primera feia referència a la
iniciativa, del tot estatutària (em refereixo als estatuts del partit, no a
altres estatutets que roden pel món) i exitosa (ha superat àmpliament el 10% de
la militància necessària) per convocar un referèndum intern abans d’aprovar
l’acord de finançament a què, algun dia segurament, ens abocarà el nostre
govern. L’altra vegada ha estat a resultes de l’article de Joan Carretero en
què feia una proposta estratègica pel futur de l’independentisme, partit
inclòs. Amb aquests gests i les crides a la unitat que els seguien, l’actual
direcció no feia cap favor a la imatge del partit, prou desdibuixada
darrerament, ni a la credibilitat de les proclames d’unitat i cohesió interna.
La unitat i cohesió no funcionen per decret, ni per la voluntat de qui exerceix
la direcció amb el suport de la majoria dels companys, expressada en els
congressos i eleccions internes als òrgans de direcció, sinó que, més aviat, és
fruit de la credibilitat que puguin
assolir aquests òrgans de direcció en el conjunt de la militància. L’hegemonia
i la cohesió es construeixen en base a la confiança i la credibilitat, que es
guanyen en l’acció pública i interna dels dirigents del partit.
Però això no és tot, amb aquests recordatoris de les portes, els
dirigents d’ERC obliden l’autèntic significat de la militància. La militància,
en la majoria dels casos, és un acte voluntari, de la persona que l’exerceix,
per confluir amb altres persones del mateix parer i objectius col·lectius. Per
a la majoria de persones no és un modus
vivendi, ans al contrari, és un acte social. Encara que en algun moment
estiguem disposats a exercir càrrecs públics de manera transitòria, la majoria
no som professionals de la política, senzillament ens engresquem amb més o
menys intensitat, segons el moment, en això que és la cosa pública, i hi
participem a partir de la nostra afiliació. A canvi, volem que el nostre parer
pugui expressar-se en el si del partit, a partir dels mecanismes que el partit
estableix. Per a molts militants, la majoria, el partit no és una maquinària de
col·locació, ni res que se li assembli, sinó més aviat un intel·lectual col·lectiu
a partir del qual podem incidir en la societat de manera coherent amb la nostra
manera de veure les coses i les nostres expectatives. Quan es perd de vista
això, es corre el perill de perdre de vista allò que fa de la militància una
experiència interessant i útil, engrescadora en definitiva. També es corre el
perill de perdre el respecte a la militància, alhora que es perd de vista el
seu caràcter voluntari i, bàsicament generós.
Parlar de portes obertes és absurd. Evidentment que les sabem obertes, d’entrada
i de sortida, però crec que plantejar-ho de la forma com es planteja, en termes
de quintacolumnisme o altres desqualificacions, és una manera força poc eficaç
de plantejar-ho, especialment si volem recuperar la credibilitat i la
necessària cohesió. Ni som quintacolumnistes els militants que hem signat pel
referèndum intern, ni som tampoc filoconvergents els que veiem amb bons ulls
les propostes de Joan Carretero i, des de fa temps, hem donat suport a les
propostes de Reagrupament. Potser caldria que algú pensés en què ha fet
possible l’aparició dels corrents anomenats crítics i com es pot recuperar la
cohesió interna. Al cap i a la fi, tots som d’ERC, més enllà de les afinitats
personals o polítiques de cadascú. Potser el fet que siguem crítics es deu a
aquest valor afegit que té ERC, basat en la participació de la militància i la
possibilitat de fer-se sentir, un valor que no poden exercir gent de gaires
organitzacions dels Països Catalans.
Hi ha qui diu que el partit no pot assumir els seus compromisos de
govern amb seguretat si ha de consultar els criteris de les bases sobre cada
cosa, i perd credibilitat com a partit de govern. Ningú no ho demana això. Es
demana de participar de les grans decisions estratègiques com són les
polítiques d’aliances o els temes relacionats amb el finançament, que no és cap
aspecte marginal. No es tracta d’una desconfiança amb la direcció, més aviat és
una expressió de voluntat de participació, cosa que des de qualsevol punt de
vista és un capital polític d’un valor immens. Es tracta de temes que
configuren la columna vertebral de l’acció política i dels eixos fonamentals de
la raó de ser del dia a dia del partit i dels seus representants polítics i
institucionals. No es planteja l’acció del dia a dia, sinó allò que ens
trobarem els militants cada dia damunt la taula quan vulguem discutir de
política o parlar-ne. Costa molt de defensar algunes línies d’actuació o de
govern en les que no hem participat.
Ja sé, sobradament que altres partits tenen unes pràctiques dirigistes,
que juguen al tacticisme d’ocupar espais de poder, com més grossos millor i amb
més o menys eficàcia, però aquesta no és, sortosament, la cultura política
d’ERC. La nostra cultura política es basa en el debat plural, la participació i
la confrontació de perspectives. Si a això hi afegim que el nostre entorn
gaudeix d’una alta exigència política i amb criteris forts, podem parlar d’un
capital polític envejable. Si volguéssim integrar-nos en aparells de poder,
fent d’escaladors polítics i prescindint de la coherència política i el debat,
ja tenim altres opcions de dreta (CiU) o bé d’esquerra (psc-PsoE) que cobreixen aquest espai amb una eficàcia
envejable. No ha de ser el nostre cas, no som una estructura encarcarada al
servei dels aparatitx, ans al contrari,
som una estructura democràtica i participativa.
Alguns companys s’omplen la boca dient que hem d’hegemonitzar l’espai de
l’esquerra catalana, objectiu que crec que tots els militants d’ERC compartim.
Però això no ho hem de fer en base a renúncies nostres, sinó aprofundint en el
nostre discurs radicalment democràtic i d’esquerra nacional. Què ens han
d’ensenyar de polítiques socials els del psc-PsoE?, han governat setze anys,
amb majories absolutes i tot, i han estat incapaçosde construir cap més cosa que
una ombra de la societat del benestar, van fomentar la cultura de la corrupció
i del nepotisme i la centralització, amb un llenguatge pervers que no fa més
que mantenir les desigualtats socials. Han renunciat a la creació de la
societat del benestar per crear la cultura del clientelisme polític més
barroer. No ens poden aportar res de bo, políticament, sinó unes pràctiques
perverses. Són la mateixa gent que al País Basc no tenen cap problema per fer
efectiu un front patriòtic espanyol, cosa que criminalitzen quan es tracta
d’altres fronts patriòtics, com el català. Mentrestant, nosaltres, diluïm el
nostre discurs i les nostres propostes en funció d’un front d’esquerres que no
ens permetrà trencar, de moment les xarxes de complicitats clientelars que
cohesionen el psc-PsoE. Només les podrem trencar si perden el poder immens que
ara acumulen i deixen de ser la gran empresa de col·locació que són, amb la
qual cosa podrem plantejar-nos de ser un referent fort per a l’esquerra
catalana.
Pel que fa a les propostes de front patriòtic català, de candidatura
plural, d’ampli espectre o transversal pel que fa a l’independentisme, és
evident que en un moment o altre caldrà confluir-hi en el procés de construcció
de l’estat propi. Podem discutir si és el moment adequat o no, però difícilment
podem ignorar que ha de ser un pas necessari. La independència nacional és un
projecte plural, que afecta més sectors de la societat que els que
s’identifiquen amb un partit o un altre. Aquesta pluralitat ens aboca a pensar
eines que vagin més enllà de les sigles concretes que compartim aquest
objectiu. De fet, la realització d’aquest objectiu, i la construcció d’una
societat més justa i equilibrada són la raó de ser d’ERC i de totes les
organitzacions independentistes i d’esquerres, per petites o grans que siguin.
Hi ha un camí a recórrer compartit entre tots els que som partidaris de
construir un estat català, perquè sabem que dins de l’estat dels altres ja no
hi tenim gaire a fer ni dir. La nació catalana i el benestar de la seva ciutadania
mereixen aquest esforç d’unitat nacional. Parlar de front patriòtic, de
regeneració de l’acció política i de dignitat no és cap exabrupte, sinó d’una
postura coherent amb la nostra cultura política.
Per acabar, voldria reprendre la idea inicial, insistir en el fet que la
militància és una opció voluntària, basada en la confiança i la decisió lliure
dels que fem aquesta opció. Si oblidem això, correm el perill de caure en el
dirigisme que, si és alguna cosa, segur que no és gens engrescador.
Estic del tot d'acord amb el que dius. Espero veure't demà dissabte 27 davant del Parlament.
Salut
Jordi S. Camardons