Entenc l'interès de molts occidentals, per la filosofia hindú, budista i tot plegat.
Entenc que la filosofia i les religions orientals sempre  resulten més exòtiques i que, si a banda, ens ofereixen la possibilitat de connectar amb el nostre cos, com en el cas del ioga, les arts marcials, o el tai chi, molt millor. Entenc que pot ser ofereixen altres aspectes que no trobem en les que ens són més pròximes. També és cert que les civilitzacions orientals porten molts anys sense canviar el calendari. Nosaltres estem al 2009, ells ens porten anys de ventaja.

Ara bé, sempre trobaràs a gent molt conseqüent i interessada amb tot açò, sobretot , el ioga i la música i també podràs trobar a gent que simplement es deixa portar per l'exotisme hindú, com es podria deixar portar pel hawaià ; llegisc el comentari d'una xica que ha viatjat durant 3 mesos a l' Índia, el mateix temps que jo hi estaré, i comenta amb molta passió que no entén el que ens passa a Occident. Ací, ella veu unitat. Quan la gent s'alça pel matí a fer l'oració, quan va a banyar-se al Ganges, quan canten tots a Krhisna, veu molta més unitat i germanor que no pas a l'Estat espanyol i a Europa en general. Bé, també preguen tots els musulmans cara a la meca, i la gent va a missa els diumenges,  "juntos como hermanos". Això és que no ha vist mai cap festa valenciana, això si que és unitat!
 Totes les religions tenen les seues coses bones i dolentes, supose.
 La religió hindú per exemple pressuposa que uns són més que altres segons pertanyen a una o altra casta (cada casta prové d'una part del cos de Bhraman- deu). Molts ho accepten amb resignació, ja que se suposa que la teua posició actual prové dels teus actes a les vides passades. És a dir,si naixes a la casta més baixa és perquè a les teues vides anteriors vas fer alguna cosa malament, o perquè encara no ho has fet prou bé com per poder ascendir.

Els budistes i els siks s'hi van escindir de la religió hindú, entre altres coses en
reacció al sistema de castes. El budisme, que es va formar fa més de 3000 anys, criticava la adoració exagerada als deus i Buda demanava als seus que buscaren la veritat a través de les seues pròpies experiències. Molts dalits (intocables) s'han passat al Budisme descontents amb el sistema de castes,fent que aquest compte ara amb més adeptes a l'índia que fa 100 anys, quan quasi havia desaparegut. S'ha incrementat gràcies a ells, i a l'exili tibetà, però sols representa el 0,71%, encara que Richard Guere val per dos.
Quan vaja al sud vull veure els Parsis (variació de perses), que són zorotraistes (religió fundada el VI a.C-mireu wikipedia). Són molts pocs i van vindre expulsats de Pèrsia (Iran) pels musulmans al segle VII. No soterren ni cremen els cossos dels morts, els deixen dalt d'unes torres perquè se'ls mengen els voltors, acollonant... Però es veu que a ciutats com Mombay, on viuen quasi tots, ja no hi ha voltors, i han d'utilitzar compostos químics per accelerar la descomposició.No existeix el judici final i poden adorar al bé o al mal, només es pot a un dels dos (segons la lonly, a wikipedia no diu res d'açò). Jo em quede
amb el mal, com la "Bruja Averia".


També cau a les meues mans una guia espanyola sobre l' Índia, "guia azul", d' edicions Gaesa, que comenta més o menys el següent: "tambien en la India ha  llegado la moda de los  nacionalismos. Se han rebautizado los nombres de toda la vida como Benares,Calcuta o Bombay por los de Varanasi,mumbay o kolcata". Be, crec recordar que era mes o menys això el que deia, si algú ho llegeix per favor que ho confirme, perquè només venint d'on ve te sentit un comentari de tanta altura.
 De toda la vida? "la moda del nacionalismo" ?jajajaja!! Que fort.
La Lonely Planet fa un comentari semblant. Varanasi (la Benares de toda la vida( pàgina 455),  així de casual però no es permet cap judici de valor tant desafortunat, i a més a més tractant-se de gent que se suposa que viatja.
 Què era allò que es curava viatjant? mai m'enrecorde.

Per la nit, quan ja fa 8 dies que viatge i 7 que estic a Delhi, pense en tot allò positiu que m està donant l' Índia en tant poc de temps. Em senc prou a gust en este moment
Ahir per la nit vam treure les guitarres al carreró just davant del
restaurant, i vam acabar tocant moltíssimes cançons,amb dos coreans.Un d'ells tenia una veu i una tècnica impressionants.

Avui ha sigut pràcticament el mateix: guitarres, cançons, bon rotllo,i jo amb l'estranya sensació de saber que potser els nostres camins  no es tornen a creuar, però amb el desig de que no siga així.
 No es pot explicar allò que molta gent busca quan viatja sola
tant de temps. Varia molt amb cada persona. Tot el mon sap que el camí és personal, i que no cal forçar les coses, però al mateix temps molts
desitgen tornar-se a trobar per poder fer part del camí junts. Sense perdre mai l'opció d'estar sol, però sense estar-ho sempre.

Dormir sol, xerrar, escriure, compartir habitació, canviar de lloc, retrobar-se... Tot te el seu moment i alguns moments són per tots. Allò que queda clar és que, encara que sol, sempre recompensa i tranquilitza la idea de veure d'aquí un temps a alguna de la gent vas deixar enrere per poder caminar junts altre cop.

A última hora, amb guitarres i sense cervesa, ací ningú la troba a faltar, comentem el cas d'aquells que porten 5 anys o més voltant sols pel món. El cas d'aquells que inclús ni es plantegen la possibilitat de tornar a casa, potser perquè o bé no la tenen, o bé no la senten com a pròpia. Hi ha gent que s'ha establert ací fa molt de temps i han fet d'aquesta sa casa, també hi ha qui mai no troba el seu lloc, van voltant i gent que simplement no vol trobar-lo. He conegut gent que viu a Kerala des de fa més de 15 anys, o a Pushkar des de fa 3, gent que segueix en contacte amb els seus orígens i gent que no en vol sentir ni parlar-ne. Gent diferent però amb les idees molt clares i amb el "cap al puesto".

Però sobretot m'ha sorprès molt alguna gent que, tant per la forma de parlar com per l'expressió, la veus perduda. No sabria com explicar-ho,  supose que és una percepció personal, segurament equivocada, però ho hem comentat amb alguns companys i molts la comparteixen. Gent que potser, s' embriaga massa d'algunes essències espirituals i veu la llum, o senzillament perd el nord. Altra gent que pretén ser mes hindú que els propis indis, alguns inclús es permeten el luxe de donar-los lliçons tal i  com em confirmen alguns amics del país. Casos comptats (de moment, després em trobaré molts més i allunyats de la resta , on tothom reconeix la importància de no perdre mai la referència, de tindre sempre clar d'on vens i qui eres, encara que et pugues sentir atret per coses què en principi et són molt llunyanes. Supose que és això allò que dóna força per projectar-se al món sencer,
encara que visques a milers de quilòmetres d'on vas créixer, encara que el viatge dure molt i molt de temps, encara que dure tota una vida.

Qui perd els orígens perd la identitat.