AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Dissabte al mati vaig descobrir un d'aquells llocs que en trobar-los sembla que els coneguessis de tota la vida. Com si t'haguessin estat esperant sempre. Llocs que vols compartir, llocs que un cop has gaudit els guardes a la memòria amb els seus colors, la seva temperatura, la llum...
Llocs la percepció dels quals varia segon l'hora del dia... llocs on et sents impressionista i impressionada -com un quadre a mig fer- on la plasmació de la llum et dona la més inusual composició de la realitat, i on els objectes només es veuen en la mesura que la llum hi incideix. I per molt que miris sempre ho veus nou, diferent, excitant, però alhora conegut ... i t'hi sents un Monet pintant repetidament el mateix tema, tot canviant els matisos d'il·luminació cromàtica, la intensitat solar, la boira o la claror...
S'hi veia Monserrat en la llunyania, i el groc i el verd ho inundaven tot... i el sol, tant generós i abraçador m'envoltava... La pluja passatgera augmentava els prismes en capturar els raigs solars i tornar-los invertits, enlluernadors...
Això va ser dissabte al matí, a la tarda però, la llunyania es va acostar entre xàfecs i astres solars escalfadors procedents de més enllà de la ciutat de les esglésies; i diumenge, finalment, allò llunyà es va fer present i proper, vam viatjar al centre del món, del món que vull. La llunyania va desaparèixer a dalt del cim mentre àligues i sargantanes sense cua ens miraven de reüll.
Tenia un deute pendent imperdonable que no em deixava respirar la catalanitat com cal, ara però, ja sóc una altra.... diuen que qui puja a la muntanya màgica mai torna a ser el mateix...
Gràcies per la descoberta, gràcies pel camí i la mà estesa...
Aquesta reflexio feta te molt a veure amb el que jo vaig sentir aquest 31 d'agost passat. Després de molt desitjar-ho vaig aconseguir de trepitjar i sentir-me part d'ella, per a mi aquest dia era el segon i vaig carregar les piles. Estic totalment d'acord amb la teva experiència i un dels records que vaig rescabalar aquí el tens:
El sentit de la sortida en aquest moments no se ben bé per què prenia sentit. El cas és que es reafirmava alguna cosa que no ets capaç de veure però si de sentir-la.
Al passar per davant la verge la sensació de pau s’ha fet amb mi, com de forma natural sense esperar-la ni desitjant-la, ara ho reconec ha estat una sensació de vuit molt normal, sense peticions ni angoixes a premiant.
En veure que els altres arriben a davant d’ella i comencen a besar-la o agenollar-se, és quant t’adones que a tu tot et va bé; que no tens res per demanar; quant passes pel moment en el lliurament i en l’observació de tot l’entorn et quedes embadalit.
Envoltat de la buidoride la bellesa de l’entorn.
El silenci que en el camí d’espera és feia de sobte també imposava a la reflexió i la pau tant i tant difícil de trobar. Jo he fruit de tot plegat com d’una benedicció. Tornaré aviat.
Gràcies per compartir la teva experiència, una lectura ben bonica i agradable. La meva no ha estat pas una sensació religiosa en ser-hi, sinó més aviat de comunió amb una cultura i un poble que com més conec, més m'estimo. A més a més tota la serralada té un no sé que especial, una màgia que tota ella dona una plenitud difícil d'explicar. Però a més a més tanmateix ha significat un moment sentimental molt especial i bonic per a mi. Per tot plegat jo també sé que tornarem aviat... tornarem a la muntanya i la sensació que inspira...
'Heu vist l'atmòsfera tèrbola, carregada d'emanacions caliginoses, en una espècie de congestionament de la natura produïda per aglomeracions de males humors? L'heu vista estremir-se amb la fúria purgadora d'un delobí, esdevenint neta, diàfana, cobricelada de blau puríssim d'intensitat de turquesa, endomassada de trasparències blavoses d'encís, encatifada de sol que converteix les llàgrimes de suara en magnífic adreç de pedreria polícroma, talment com si de bell de dia hagués ploguda sobre la terra l'estelada nocturna?' De 'Flor de Card' de Salvador Galmés. Col·lecció Raixa. Editorial Moll. 1983
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Després de molt desitjar-ho vaig aconseguir de trepitjar i sentir-me part d'ella, per a mi aquest dia era el segon i vaig carregar les piles.
Estic totalment d'acord amb la teva experiència i un dels records que vaig rescabalar aquí el tens:
El sentit de la sortida en aquest moments no se ben bé per què prenia sentit. El cas és que es reafirmava alguna cosa que no ets capaç de veure però si de sentir-la.
Al passar per davant la verge la sensació de pau s’ha fet amb mi, com de forma natural sense esperar-la ni desitjant-la, ara ho reconec ha estat una sensació de vuit molt normal, sense peticions ni angoixes a premiant.
En veure que els altres arriben a davant d’ella i comencen a besar-la o agenollar-se, és quant t’adones que a tu tot et va bé; que no tens res per demanar; quant passes pel moment en el lliurament i en l’observació de tot l’entorn et quedes embadalit.
Envoltat de la buidor i de la bellesa de l’entorn.
El silenci que en el camí d’espera és feia de sobte també imposava a la reflexió i la pau tant i tant difícil de trobar. Jo he fruit de tot plegat com d’una benedicció. Tornaré aviat.
Gràcies per compartir la teva experiència, una lectura ben bonica i agradable. La meva no ha estat pas una sensació religiosa en ser-hi, sinó més aviat de comunió amb una cultura i un poble que com més conec, més m'estimo. A més a més tota la serralada té un no sé que especial, una màgia que tota ella dona una plenitud difícil d'explicar. Però a més a més tanmateix ha significat un moment sentimental molt especial i bonic per a mi.
Per tot plegat jo també sé que tornarem aviat... tornarem a la muntanya i la sensació que inspira...
'Heu vist l'atmòsfera tèrbola, carregada d'emanacions caliginoses, en una espècie de congestionament de la natura produïda per aglomeracions de males humors? L'heu vista estremir-se amb la fúria purgadora d'un delobí, esdevenint neta, diàfana, cobricelada de blau puríssim d'intensitat de turquesa, endomassada de trasparències blavoses d'encís, encatifada de sol que converteix les llàgrimes de suara en magnífic adreç de pedreria polícroma, talment com si de bell de dia hagués ploguda sobre la terra l'estelada nocturna?'
De 'Flor de Card' de Salvador Galmés. Col·lecció Raixa. Editorial Moll. 1983
Transparències blavoses d'encís, encatifada de sol que converteix les llàgrimes....