És un premi que podríem instituir a casa nostra i a ben segur que entre en Joan Ferran, l'Iceta, en Zaragoza i algú més del PSOE de Catalunya, cada any hi hauria bufetades per aconseguir el guardó. La justificació que ha fet el senyor Zaragoza de l'acord dels socialistes amb els populars a l'ajuntament de Barcelona, valdria una nominació a aquest premi.
Va sobtar, encara que no gaire, perquè darrerament ja no sabem si les coses les fa el PP o el PSOE, o tots dos plegats, el pacte entre els regidors del PSOE i els del PP a l'ajuntament de Barcelona sobre el traspas del castell de Montjuïc. El que em va sobtar no és que s'hagi arribat a un acord després de no sé quants anys de marejar la perdiu (recordem que ja a l'època d'en Bono quan era ministre s'en parlava del tema), tampoc em va sobtar que pactessin amb el PP (això ja ho fan al parlament basc sense enrogir ni una cèl·lula de la cara), el que em va sobtar és que s'accepti que l'exercit espanyol hi tingui un paper important i decisori en el futur del castell.
Com es pot fer un “Centre per la pau” o un “Memorial per la pau” o com en vulguin dir, amb la presència d'un exèrcit que no ha trencat amb el seu passat? Com pot parlar de pau una institució que no és capaç de condemnar el que van fer els seus comandaments fa setanta anys? No oblidem que aquest exèrcit, per més que ara vagi pel món en missions humanitàries, és l'hereu d'aquell que, fins fa trenta anys, donava suport a una dictadura que va intentar fer desaparèixer la nostra cultura i a tots nosaltres com a poble. És això el que em sorprèn, que encara hi hagi un partit anomenat demòcrata que defensi que aquest exèrcit ha de tenir un paper important en el futur d'el castell i dels seus usos.
Evidentment, ni CiU, ni ERC van donar suport a aquesta proposta que ofèn la dignitat d'un país. Però, com no es pot dir que no a l'amo quan dona una ordre, els regidors del PSOE van haver de cercar suports. I l'únic partit que quedava era el PP, aquell que ha portat el nostre Estatut al constitucional, aquell que no va condemnar el franquisme fins fa quatre dies i amb la boca closa, aquell tant dolent que no se'l pot ni mirar.
I ara l'ajuntament de Barcelona donarà suport a una ordre ministerial que mig ajuntament no comparteix i la ciutadania amb dos dits de front se li ha de caure l'ànima als peus i la cara de vergonya. Però la ministra Chacón estarà contenta, l'alcalde Hereu també, en Bono es farà un panxot de riure i en Franco descansarà tranquil, que potser és del que es tracta, ves a saber.
Doncs tot aquesta història té un defensor, el senyor Zaragoza, que diu que la culpa és de CiU, que ha actuat amb afany obstruccionista i que per això s'ha hagut d'anar a buscar l'ajut del PP.
Pobres socialistes, ells no volien però com els dolents de CiU no han volgut signar un acord humiliant, i els seus socis de govern no sumen prou vots, s'han vist obligats a fer el sacrifici de la seva vida i pactar amb el diable. Ja veus quin gest més sacrificat per part d'aquests abnegats servidors de la pàtria (espanyola, per descomptat).
Senyor Zaragoza, quan els convergents pactem amb el PP som gairebé traïdors, quan vostès ho fan és perquè els convergents no els deixen cap més opció. O sigui, que els convergents sempre som els culpables de tot. S'ha parat a pensar que no hi ha gent infal·lible? No serà que vostès a vegades també s'equivoquen? No podria ser que aquesta vegada fos una d'aquestes que s'equivoquen?
Pensi una cosa senyor Zaragoza, i tots els seus companys de partit, quan un es creu que la culpa sempre és dels altres, vol dir que té un problema greu, molt greu. Vol dir que no ha madurat prou, que encara està a l'etapa infantil, quan tot és culpa dels altres nens (o nenes), quan les coses es trenquen soles o les trenquen els altres.
No manipulin tant i admetin que, aquesta vegada, i no és la primera, l'han cagat. Admetin que des de Madrid els han imposat, com sempre, el que han de firmar. Admetin que els convergents tenim les mans lliures per dir-los que no. Admetin que no han tingut cap marge per canviar les condicions de l'ordre ministerial i han hagut d'anar a cercar vots al PP que, en aquestes i altres coses, pensen com vostès. I no ens faci passar bou per bèstia grossa ni ens vulgui donar gat per llebre, que ja som grandets.
Humilitat, senyor Zaragoza, humilitat.
Albert Castany.
Montgat, 18 d'abril de 2009.
