Ben poc grups de casa nostra han fet una entrada tan sonada al negoci discogràfic com la que ha protagonitzat el grup Manel. Aquesta jove banda barcelonina ha aconseguit projecció entre el públic i una gran consideració als mitjans de comunicació amb el seu disc de debut, Els millors professors europeus. [ + ]
El primer àlbum de Manel ha aportat una saludable alenada al panorama de la música moderna catalana pel seu frescor, per la immediatesa de les seves cançons i per un plantejament musical de gran inteligència.
Els quatre músics que integren Manel treballen amb una fórmula gens complicada: un folk-rock de factura espontània, que tantes vegades ens recorda l'obra de referents com Sisa, o Pau Riba, o el Grup de Folk; uns arranjaments amb la vista posada al pop més clàssic, canònic i irresistible; uns jocs de veus cuidats, i un fantàstic ukelele que pren protagonisme en primer pla, donant a la proposta que comentem un to distintiu, definitivament amable.
A Els millors professors europeus, destaquen cançons com En la que el Bernat se't troba, Ai, Dolors o les Corrades de la parella estable, totes elles mostres excel·lents de l'altre gran trumfo que juga aquest grup: les lletres.
Manel inclou en el seu disc un seguit de retrats de vida urbana, de jocs galants que mai acaben de començar, i d'amors perduts, narrats amb gran destresa. Tot plegat, amb una encertada ironia i un cert optimisme de fons, encara que sigui relatiu.
Publicat a Benzina, gener 2009
Els quatre músics que integren Manel treballen amb una fórmula gens complicada: un folk-rock de factura espontània, que tantes vegades ens recorda l'obra de referents com Sisa, o Pau Riba, o el Grup de Folk; uns arranjaments amb la vista posada al pop més clàssic, canònic i irresistible; uns jocs de veus cuidats, i un fantàstic ukelele que pren protagonisme en primer pla, donant a la proposta que comentem un to distintiu, definitivament amable.
A Els millors professors europeus, destaquen cançons com En la que el Bernat se't troba, Ai, Dolors o les Corrades de la parella estable, totes elles mostres excel·lents de l'altre gran trumfo que juga aquest grup: les lletres.
Manel inclou en el seu disc un seguit de retrats de vida urbana, de jocs galants que mai acaben de començar, i d'amors perduts, narrats amb gran destresa. Tot plegat, amb una encertada ironia i un cert optimisme de fons, encara que sigui relatiu.
Publicat a Benzina, gener 2009
Un plaer poder anar llegint aquestes ressenyes tant vàriades i trempejar per unes categories que en fan un contrapunt original.
d'altres ens inventem alteregos (o egos a seques) per deixar anar qualsevol cabala i clavar-la per fer una escletxa virtual als ulls dels qui, gairebé sense voler-ho, hi poden arribar a caure.
Salut i ens anem saludant!