1 de novembre, Tots Sants. 2 de novembre, Dia de Difunts. Visc en una
xicoteta població a la vora de Xàtiva de prop de 1.000 habitants. Avui, la meua
filla de 12 anys l'han comboiada per celebrar el Halloween, i en companyia
d'altres xiquets i xiquetes ha recorregut el poble demanant llepolies. Ho han
vist a les pel·lícules americanes, i els ho expliquen a escola i a la
televisió... Ho han fet amb idèntic comboi que els dijous de Carnestoltes
s'apleguen per fer el "picaport", és a dir, tocar el timbre o el picaport i
fugir abans que isca l'ama o l'amo de la casa.
El meu fill, una mica més gran que la xiqueta, s'ha comboiat amb els amics
per trobar-se a la vora del cementeri i explicar-se històries de por. Això ho
féiem també a la meua època que se'n diu, i era en aquest dia que contàvem la
tenebrosa i ancestral història de Marieta i el Mort. Li he preguntat al meu
fill quines històries de por s'han explicat. Valga aquesta mostra: "Què és una
làpida? Una xina que col.le molt aplessa..."
N'hi ha per posar-se a plorar.
Tothom celebrant el Halloween. L'any que ve potser es disfressaran i tot, i
faran ban pels altaveus del poble perquè a totes les cases hi haja un grapat de
llepolies. Halloween.
A Xàtiva no se'n fan, de panellets. Els coneixen, però no se'n fan. Ací el
costum de Tots Sants són les fogasses. Coca de carabassa amb ametles, panses
i/o anous. La frase típica d'aquestes dates: El mort a la fossa i el viu a la
fogassa.
Abans, el Dia de Difunts no podíem entrar a les habitacions. Els llits
havien estat fets de bon matí enjorn, i no es podien desfer fins a l'hora de
gitar-se perquè durant tot aquest dia els difunts de la família ens visitaven i
descansaven en els nostres llits. En algunes poblacions posen un cobert més a
taula, i fins i tot l'escudellen.
És dia d'encendre animetes pels nostres morts. Ara les comprem de cera, en
diuen txinxetes. Les d'abans es feien abocant una mica d'oli en un plateret i
encenien la torçuda de cotó.
Antigament, el Dia de Difunts la gent es disfressava engiponant-se uns
llençols, i recorrien els carrers i places dels pobles, que llavors no tenien
gaire o gens d'enllumenat públic, en comboiada processó, portant torxes i
ciris.
Potser aquesta processó d'ànimes en pena -a manera de Santa Companha- és la
que apareix en una rondalla popular recollida a la Costera, que vaig titular El melonar del tio Miquel, tot i que
també podia haver-se dit Que ve la fi del
món! Aquesta rondalla, que no és de por, va publicar-se en el llibre Conte contat, rondalles populars de la
Costera, que va publicar fa uns anys l'Associació
d'Amics de la Costera. Reproduesc tot seguit aquesta rondalla.
El tio Miquel era home una miqueta simple que tenia
un melonar a punt de collir. Com que temia que li furtaren els melons ara que
els tenia bons, va decidir que la millor manera d'evitar que els lladres li'ls
xurrimangaren era fer guàrdia dia i nit a peu de bancal. Així va ser que es va
construir una barraca de canyots, i allí passava les hores a l'espera de vendre
el melonar i que li'l colliren.
Al
poble van ser prompte sabedors que el tio Miquel no abandonava el bancal de nit
ni de dia, i una colla dels més càbiles decidiren que amb guàrdia i tot havien
de florejar-li el melonar sense haver de pagar-li un gallet, per desconfiat.
Una
nit, mentre el tio Miquel becava en la seua barraca de canyots, va sentir una
veu que ressonava en la foscor de les hortes:
-Miquel,
Miqueeeel... que ve la fi del món. De grossos no en quedaran; de xicotets,
poquets...
El
tio Miquel va plantar l'orella i va traure el nas fora de la barraca per veure
què deia aquella veu. Per la senda que menava al melonar, va ataüllar una colla
d'esperits vestits de blanc que venien cap a ell amb ciris a les mans, i
portant una creu que els precedia. Mentre se li acostaven, anaven proferint amb
veu d'ultratomba:
-Miquel,
Miqueeeel... que ve la fi del món. De grossos no en quedaran; de xicotets,
poquets...
El
tio Miquel que veu allò i sent aquella veuarra fonda de morts, s'escagarrussa
com un conill i arrea a córrer cames em valguen cap a casa, que els peus no
tocaven terra.
Arriba
a casa, amb un por que li batia les cames, i toca a la porta com un boig perquè
la dona li obrira. Ella que li obri i ell que s'hi esmuny en bufit, a bacs i
redolons...
-Ai,
Maria! Ai quina por! Quina por! -plorica.
-I
això, Miquel? Què passa? -pregunta la dona tota preocupada.
-Que
m'ha eixit una colla d'esperits en el melorar, amb ciris i una gran creu, que
m'advertien: «Miquel, Miqueeel... que ve la fi del món. De grossos no en
quedaran; de xicotets, poquets...»
La
dona esclafeix la llengua contra el paladar, sangoleja el cap i diu:
-Ai,
quin home... De grossos no en quedaran; de xicotets, poquets?
-Això
deien, això! -assenteix el tio Miquel.
-Ignorant!
-li amolla la dona- De melons grossos
no en quedaran, i de xicotets, poquets! Borinot! Arrea cap al bancal, que quan
hi arribaràs no quedarà del melonar ni les mates!
tinc un fill de 8 anys, i per dalt de tot havia de celebrar el kalouin. per a mi la nit del kalouin ha sigut sempre la nit de "les animetes". vivíem al carrer, i al carrer ens treíem, la xicalla, els entrepants del sopar i les cadiretes. i feíem el rotgle de sopar, i cadascú contava la història més de por sobre animetes que coneixia i entre els carrers mal il·luminats i les ombres de la nit, ens les imaginavem fugidisses rondar les portalades del veïnat. tot i la por que passavem, en guard un bon record.
així que amb el meu fill vaig optar per la festa del kalouin, acompanyada de la meua història sobre les animetes, i d'entre carbasses i tenyines de mentida encenerem ciris per les animetes i li vaig parlar dels seus avantpassats morts. i d'algunes històries de les animetes.
i no va estar mal.
On diu tio Miquel posa-li "diputats catalans", on diu els més càbiles posa-li espanyols, on diu melonar, posa-li "villa y corte" i, on diu melons posa-li "estatutet".
I a fer por de la dolenta de debó...
Després de tot el merder que han organitzat els espanyols per un estatut, que al capdavall no deixa de ser una renovació de submissió a l'España Una, potser calia haver passat d'estatut i dir que anem cap al independència. Els espanyols continuarien bramant igual, però llavors tindrien motiu.
Ara que ja ha passat el dia, la impressió més fonda que m'ha quedat a mi és que Catalunya li ha suplicat a Espanya que li deixi ser espanyola i que, per favor, que no li pegui més. I això ho ha demanat el 90% dels representants del Principat ( l'altre 10% no, perquè participa en les pallisses). Em sembla que la independència ens la podem pintar a l'oli, a partir d'ara. I tot per por.
Potser sóc l'únic però avui m'he quedat amb una tristesa molt adient per al dia de difunts.